Pedrolo per Pedrolo

AVUI ES PARLA DE MI és un llibre especial. Pedrolo parla d’ell mateix en forma de novel·la. Són flashos de la seva vida, escenes inconnexes. El final de cada escena té una petita connexió amb la següent. Ens explica entremaliadures de petit, escenes de guerra, la fam, els bombardejos a Barcelona, els llibres, l’amor, la joventut, els amics, el festeig, l’escriptura, la seva marxa a Barcelona, aventures escolars,  ...

M’he sentit identificat amb algunes de les seves reflexions.

“Era un gandul. Un gandul una mica especial. Començava a pressentir que hi ha diverses menes de ganduleria. La meva era de les més curioses, perquè el fet és que a mi m’agradava d’aprendre, m’agradaven els llibres, estudiava espontàniament, sense necessitat que m’hi obliguessin. Era precisament quan m’hi obligaven que em tornava gandul. ... La disciplina exterior em semblava un atemptat a la meva llibertat. Me’n defensava com podia”

“Volia sentir-me lliure, obeir la meva impulsió. No admetia les subjeccions del món extern, la voluntat dels altres, per sàvia, per amable, per ben disposada que fos”

Explica la relació amb el seu pare:

“S’oblida que en aquest món tothom tracta de fer la seva, que de fet l’únic que ens interessa és fer la nostra. Ha oblidat això, i, en canvi, no sap que si jo vull fer la meva ell vol fer la seva”

“Sempre he tingut fama de tossut, sense motiu. Si no és que això d’ésser tossut consisteix a resistir la voluntat dels altres; si no és que ésser tossut es redueix a l’afany de desenvolupar-se lliurament”

“Per què havia de mesurar-me pels seus gustos i preferències d’home fet? Per què, sempre, som jutjats segons unes lleis que no són les nostres? Per què no se’ns vol acceptar com som?

No té raó, no té raó, no té raó, em deia una i altra vegada. No en tenia, perquè només tenia la seva, i prescindia de mi com si jo no existís.”

En alguns moments la seva narrativa s’apropa més a la poesia:

“Al fons de tot, la clara verda arbrada tenia tonalitats de miratge. En certa manera, potser no estàvem mai ben segurs d’atènyer-la. Potser temíem sempre veure-la desaparèixer sota els nostres peus, en el moment de petjar-la”

Compara la instrucció militar amb la vida. “Aquell exercici era la imatge de la vida. Era tota la nostra vida. A això es reduïa tot el nostre fer, a això es reduiria mentre visquéssim. ... Dreta i esquerra, mitja volta. Tot estava fet, tot estava dit, tot estava viscut. Només calia repetir els moviments que d’altres, abans de nosaltres, que nosaltres mateixos, havíem fet tantes vegades. Només calia imitar-los i imitar-nos. No calia pensar, perquè pensar no servia de res”

Explica molt bé el que se sent després d’haver patit un robatori a casa: “El pis, de sobte, em queia a sobre. No era el pis de sempre. Pel sol fet del pas d’aquells intrusos, tot havia canviat. No m’hi sentia ben bé a casa meva. Jo mateix em sentia un intrús. L’atmosfera era gelada, d’una gelor que no provenia pas de l’aire fred que durant hores hi havia penetrat. Era quelcom psíquic. Hi sentia encara la presencia d’aquells desconeguts. Havien deixat quelcom d’ells a canvi de tot el que m’havien pres. Però això, el que havien deixat, no era pas agradable ... Això ja no era casa meva. Hi era un estrany, un foraster”

Al llarg de les diferents escenes mostra els seus dubtes, les seves certeses i la seva evolució en relació a l’escriptura. Personalment és el que m’ha resultat més interessant.

Amb vint-i-cinc anys “Escriure? Mereixia aquest nom el que jo feia? ... Sabia que dintre meu hi havia coses, coses que volien ésser dites, ....  un món que em turmentava amb la seva urgència d’ésser i jo romania amb les mans caigudes al llarg del cos, incapaç de donar-li forma. ... Em veia com un d’aquests eterns aficionats als quals un miratge empeny cap a un destí que no és el seu ... Però jo perseverava. ... Em passava els dies llegint. Arribà un moment que no sabia fer res més ... Arribà un moment que vaig deixar d’escriure ... De què servia lluitar amb una matèria que se’m mostrava tan rebel? Després de tot, qui em necessitava? ... És que ... no hi ha d’altres coses al món? ¿Infinites coses a les quals podia dedicar la meva atenció? Però no, era inútil. Íntimament sabia que només hi havia una cosa, per a mi: escriure, escriure, escriure. ... Només escrivint podia donar un sentit a la meva vida”

Més endavant, ja sembla més segur de si mateix “Hi ha dies que, matusserament teclejo com un desesperat, i aleshores tot és fàcil. Dintre meu hi ha una alegria incomparable que acompanya cada frase, frases i més frases que s’ordenen com una interminable desfilada ... Una veu misteriosa em dicta i ni un instant no vacil·lo. Oh, què fàcil, què fàcil que és escriure! ... Pàgina darrera pàgina, una vida, una multitud de vides salten al meu encontre, eixides del caos interior on s’han anat perfilant. ... Ells em menen, ells xiuxiuegen a la meva orella els incidents menuts de llur vida, les característiques més secretes de llur temperament. Ells treballen per mi. Només em cal escoltar. ...

Però ah!, potser m’havia precipitat.

Hi ha dies que els meus personatges callen. ...Tot sona fals. Mot darrera mot, comprenc que sóc jo qui parla, qui els imposa una actitud, un destí. Això no és d’ells, això és meu, només meu. Destrueixo frases senceres, esquinço quartilla darrera quartilla ... Una angoixa sense nom m’abassega. ... Em sento buit, fracassat ... Provo de forçar-los, ... escric el primer que em passa pel cap. ... Finalment vençuts per la meva obstinació, per la meu passió, heu-els aquí amb llurs secrets. Parlen, oh com parlen!”

També escriu sobre els seus problemes amb la censura “Ho sabia ja quan les havia escrites. Sabia que algunes eren destinades a romandre impublicades durant anys. Potser no les veuria publicades mai. És l’inconvenient d’escriure amb sinceritat quan us sentiu una mica al marge de tothom, quan el vostre món íntim no és ben bé com el món dels altres. Quan aneu contra el corrent ...”

La impossibilitat de saber-ho tot el preocupa i l’angunieja. I qui, no s’ha sentit així algun cop?: “Ho ignoro gairebé tot. Ignorància, coneixença, què vol dir, això?... La llista de les meves ignoràncies és enorme. I les coses que sé, les sé encara malament. Més que saber-les, en tinc una idea. N’estic informat. ... D’altres ignoren més que jo, però no és un consol. N’hi ha força que saben moltes més coses. Però tampoc no ho saben tot. Ningú no ho sap tot. És impossible de saber-ho tot. ... No tenim prou memòria per a retenir-ho tot. ... No n’hi ha prou amb una vida d’home, ni amb deu vides d’home, per aprendre-ho tot. ...

Impossible de saber-ho tot ... Cal escollir. Aquesta és la cosa, i cal escollir a ulls clucs, confiar en un atzar que no sempre és prou clarivident. ... Sempre, en tot, sóc un ignorant al costat d’algú. I posat a ignorar, ignoro fins i tot una infinitat de coses que entren dins el camp d’acció que m’interessa particularment, que en part són la raó de la meva vida, del meu fer. ... Avanço a remolc. I avanço a remolc en tot. ...

Soc tan profundament ignorant que m’ignoro a mi mateix. M’ignoro i ignoro les meves coses. ... Vaig a les palpentes. Obeeixo la força que em sento a dintre, un impuls enèrgic, desbridat, que amenaça desbordar-me, que no admet fronteres. ... Resulta que no puc arribar mai a res, a cap resultat, i cada vegada que em sembla haver arribat a un resultat, cada vegada que més o menys gratuïtament penso haver arribat a un resultat, en una matèria o altra, acabo per descobrir que no, que allò no és un resultat, que més enllà d’aquest resultat encara n’hi hauria un tercer si em prengués el treballs de seguir. I si me’l prenc, resulta, en últim terme, que no hi ha resultat final. ... No sé res. No puc saber res. Però els altres tampoc, encara que creguin el contrari. Alguns saben més, molt més que jo; d’altres menys, molt menys, però en definitiva és igual. Tot és vàlid, i res no és vàlid, tot és sostenible i res no és sostenible. ...I en això passem la nostra vida ... Saber és ésser capaç de crear, saber és sofrir la nostra ciència, viure-la i convertir-la en vida per als altres, per als menys afortunats. Saber és ... qui sap què és saber? Perquè saber què és saber, potser seria saber massa ...”

Escrit el 1953, és interessant per conèixer una mica més a Manuel de Pedrolo i les seves dèries, explicat per ell mateix, en aquest any es compleixen 100 anys del seu naixement.

Manuel de Pedrolo. Avui es parla de mi. from Fundació Pedrolo on Vimeo.