diumenge, 28 de desembre de 2014

L'altra




Aquesta segona novel·la de Marta Rojals m'ha agradat molt més que la primera. De nou un personatge femení, l'Anna, agafa el màxim protagonisme de la història. Ens va descobrint els secrets del seu passat i també del seu present amb comptagotes al llarg de tota la història, amb un secret "inconfessable" que no ens esperem i que no es desvetlla fins gairebé al final. 

"La memòria empeny com una tromba d'aigua contra una portella incapaç"

En un principi el títol em va semblar que podia referir-se al que sempre hem considerat l'altra: "dona amb la que es manté un relació extra-matrimonial estable malgrat continuar la vida matrimonial oficial". Però no és pas així, ja que és la pròpia Anna la que fa el salt a la seva parella "oficial". Encara que de fet el títol fa referència als secrets que amaga l'Anna, l'altra. Són com dues persones en una: l'Anna "oficial" i coneguda i l'altra Anna, amb els seus racons amagats a gairebé tothom.

"En una ciutat, cada nit, milers de pantalles s'encenen en requadres de finestres, balcons i celoberts... Una estimació de tres-cents mil secrets circulen a milions de bits per segon, per cable, per fibra òptica, per wifi, replicats a l'instant pels respectius contrasecrets. ... Són dades confidencials minúscules com persones, però amb un potencial destructiu que les ambulàncies no podrien socórrer. ... Hi ha d'haver algun misteri que mantingui aquest equilibri ....
L'endemà de cada nit, en tots els punts de la Terra tocats pel sol, s'encenen unes altres pantalles. Les persones es lleven, porten els fills a l'escola, estudien, van a treballar. Els cotxes entren i surten de les ciutats .... Tot aquest volum d'energia es compensa per una altra de contrària que manté l'equilibri del món. .... Des que les persones es lleven fins que se'n van a dormir, el seu anar i venir també és impulsat per una energia manifesta, però també per una energia fosca, que no es veu. Quan l'una contraresta l'altra, s'assoleixi l'equilibri"

Igual que a Primavera, estiu, etcètera , la crisi es situa en el centre de la novel·la, en forma part de manera indestriable, són dues novel·les de la generació que ha viscut la crisi de la forma més punyet possible.

"La crisi ha sigut un canvi massa sobtat perquè l'assimilés del tot algú que fa trenta anys que s'estudia els mecanismes d'una altra realitat: la que li havien promès que no fallava. La dels fills de la democràcia que mai no van preveure cap involució de la seva gràfica. Estudia, que tindràs una bona feina. Compra't un pis, que el totxo mai no baixa. Llicencia't, hipoteca't, viatja, consumeix, tingues fills. On era l'error?

La crisi econòmica i general de la societat en la que vivim coincideix amb el temps amb la crisi personal de l'Anna i de molts de la seva generació, que han d'afrontar la crisi que suposa l'arribada a la maduresa personal que posa en qüestió tota la vida que han portat fins aquells moments i els seus valors, amb una crisi social profunda de la que no es veu una sortida propera. I aquesta suma de crisi, on els condueix ?



dimarts, 23 de desembre de 2014

Joe Cocker "With a little help from my friends"

Anys 70, feia poc de la mort del dictador i després d'una nit boja en un festival de música al Pavelló del Congost i encara amb ressaca mai  oblidaré una freda matinal d'hivern al Cineart Alcàzar on vaig quedar embalit davant de les imatges del Festival de Woodstock i sobre tot amb la força d'aquella veu tan especial que tenia el Joe Cocker.
Thank you Mister Joe Cocker


diumenge, 14 de desembre de 2014

Primavera, estiu, etcètera

Arribo a Marta Rojals a través dels seus articles a Vilaweb i dels elogiosos comentaris a la xarxa sobre la seva primera novel·la. Feia temps que tenia aquesta novel·la a la llista de llibres per llegir, però mai li arribava el moment. L'he trobat quan un company de feina m'ha passat el llibre.

A la xarxa havia llegit a:

La primera part de la història em va captivar i enganxar, però en la segona part vaig perdre l'interès pel que passava, potser perquè d'alguna manera ho trobava previsible. Recomanable, sí, però tant com una obra mestra tampoc.

"Molts dissabtes d'hivern estàvem baldats del tros, però tot i així -dolça joventut- els músculs encara ens responien per cuitar a esbargir-nos per aquests pubs de déu fins a la matinada. Quan érem estudiants de batxillerat, ja teníem prou perspectiva del món per a considerar l'obligació de complir al tros com un càstig diví. Que hi havia una vida diferent a l'altra banda de l'Ebre. Vèiem el jovent dels pobles semiindustrials com uns éssers superiors, no tan urbans com els forasters, però igualment pertanyents a l'especie evolucionada. Què hi podíem fer, era la penitència per haver nascut on havíem nascut i per ser fills de qui havíem nascut..."

El final abrupte i ritme de Joy Division em va deixar dubtes. Difícil d'entendre en una primera lectura aquest final de fugida endavant, fa pensar i bé que es mereix una relectura. Segurament una de les claus està en "Love will tear us apart". Després de la rutina, la decepció, la crisi, deixar-ho tot i començar de nou pot ser una bona solució.





When the routine bites hard
And ambitions are low
And the resentment rides high
But emotions wont grow
And were changing our ways,
Taking different roads
Then love, love will tear us apart again
Why is the bedroom so cold
Turned away on your side?
Is my timing that flawed,
Our respect run so dry?
Yet theres still this appeal
That weve kept
through our lives
Love, love will tear us apart again
Do you cry out in your sleep
All my failings expose?
Get a taste in my mouth
As desperation takes hold
Is it something so good
Just cant function no more?
When love,
love will tear us apart again

Cuando la rutina aprieta,
y las ambiciones están por los suelos,
y el resentimiento cabalga fuerte,
las emociones no crecen.
Y al cambiar nuestros caminos,
tomando carreteras diferentes.
El amor, el amor nos destrozará otra vez.
¿Por qué la cama está tan fría
en el lado en el que tú estás?
¿Soy yo el que no está a la altura?
¿Hemos perdido el respeto mutuo?
Todavía queda algo de atracción,
que hemos mantenido
a lo largo de nuestras vidas.
Amor. El amor nos destrozará otra vez.
¿Gritas todos mis errores
cuando estás durmiendo?
Tengo un sabor en la boca.
Mientras la desesperación aguanta.
¿Es eso algo bueno?
¿No podrá funcionar nunca más?
Cuando el amor,…
el amor nos destrozará otra vez.

dimarts, 9 de desembre de 2014

Corrupció, corrupció, i més corrupció

Diria que no passa ni un dia que no aparegui un nou cas de corrupció als mitjans de comunicació. La corrupció no és nova, però a hores d'ara s'està convertint en una veritable epidèmia. Els casos s'amunteguen en les jutjats. La llista és interminable, però ben pocs casos s'acaben resolent. Els partits que han ocupat el poder tenen innumerables imputats.

Imatge manllevada de la web gazzetta de la apocalipsis
Amb el pas el temps ens oblidem d'alguns noms que ja fa anys que esperen en els llimbs dels casos que encara no han arribat a judici. Els procediments judicials haurien de ser molt més ràpids. Els advocats defensors són veritables experts en allargar els processos mentre els seus clients continuen portant una bona vida. Malgrat que els polítics s'estripen les vestimentes i fan grans escarafalls a l'hora de la veritat d'establir mesures efectives res de res. Bé que quan els va interessar, van instaurar els judicis exprés per alguns delictes de tipologia menor però que causaven alarma social. Això també hauria de ser possible pels casos de corrupció. Així com tornar els diners amb interessos i ser inhabilitat de per vida per accedir a càrrecs públics i a places de funcionari, ja que han demostrat abastament que no se'ls pot confiar els diners públics.
Per altra banda, no és casualitat l'aparició de tants i tants casos, un rere l'altre. Hem de reconèixer que vivim en una societat essencialment corrupte i on el ser murri i enredar a la gent, està ben vist, i fins i tot premiat en molts àmbits de la vida quotidiana. De fet molts de que s'escandalitzen davant de tants corruptes s'haurien de preguntar si ells posats en el lloc d'algun d'aquests imputats de nom conegut no haurien fet el mateix. Molta gent al seu nivell participa també de petites corrupteles que acostumen a estar ben vistes per tothom.
Si volem eradicar la corrupció de la nostra societat només ens resta insistir en una ferma educació en valors des de la infància, i en un canvi de les nostres actituds. Poc farem si seguim esperant que ens ho arreglin els polítics. Els canvis no van mai de dalt a baix sinó a l'inrevés.

  

dilluns, 24 de novembre de 2014

La dictadura dels mòbils

Fins abans de l'estiu encara tenia un mòbil dels antics, altrament conegut com model juràssic. Però, com tot, un dia va deixar de funcionar. Aleshores vaig aprofitar una oferta per fer-me amb un mòbil dels que s'anomena intel·ligents. He de confessar que és un estri ben útil, però amb el que resulta molt fàcil caure en la dependència. Poc a poc m'he anat baixant diferents aplicacions i li he anat trobant noves utilitats.
Fa temps observo a persones de totes les edats, no només joves, absolutament enganxats al mòbil. Els viatges en tren en són un bon exemple. Una gran part dels usuaris es passen el viatge manipulant el seu aparell. També és freqüent veure una parella que en lloc de parlar, estan un davant de l'altre remenant el seu mòbil amb gran habilitat. Em resulta una visió sorprenent.
Es pot convertir fàcilment en quelcom obsessiu i per tant, poc sa. Com amb tot ens cal saber-ho utilitzar. Fins i tot, és saludable passar moments sense ell, com si d'una desintoxicació es tractés.
Als centre educatius s'ha convertit en un proscrit. La norma és que els alumnes no el poden utilitzar. I els profes, l'utilitzen ? Les normes han de ser per tots. De ben segur ens estem equivocant i el que caldria fer és educar el seu ús. Fer-ne un ús responsable és el que ens cal aconseguir com a individu i com a societat.
Una altra qüestió que es planteja sovint és a quina edat un nen ha de tenir mòbil. Cada cop el tenen més joves i amb justificacions agafades pels pels. Hem creat una necessitat on abans no hi era. Els publicistes en saben molt i ens tenen ben enganxats amb tot el que volen. Quant aquest estris no existien no ens sentíem pas incomunicats. Però ara s'ha creat la necessitat de portar el mòbil a tot arreu i estar localitzable en tot moment i potser no és tan necessari com ens volen fer creure.
Cal anar en compte ja que aquest ús indiscriminat de les pantalles per comunicar-se amb el món ens pot fer creure que estem hiperconnectats i hipercomunicats i ens pot portar a un món on ben aviat perdem les nostres habilitats per comunicar-nos cara a cara amb els altres, quelcom que es fonamental per a l'ésser humà. Guanyem unes habilitats però en perdrem d'altres.
Sens dubte el mòbil té moltes avantatges, però com tot, també comporta alguns inconvenients de caire personal i de caire social. A tots ens convé pensar quin ús en fem i controlar de no caure en la seva dictadura, ja que les dictadures sempre són un perill.


dijous, 13 de novembre de 2014

Diuen NO. Diguem PROU

Ara que encara som junts
diré el que ells i nosaltres sabem,
i que sovint oblidem.

Hem vist l'amenaça
ser llei per a tots

Hem vist la Constitució,
que sols és la Constitució
ser la única llei del món.

diuen NO
Vosaltres no sou del nostre món.

Hem vist la incomprensió
ser el pa
dels governants espanyols.

Hem vist tancades
totes les portes
del diàleg cap a un món nou.

Ells diuen NO. Nosaltres diem PROU



diumenge, 9 de novembre de 2014

Emoció rere emoció

No sé si és que hom va fent anys i amb això de l'edat les emociones afloren més fàcilment a flor de pell, però darrerament aviat estic emocionat amb tot això del procés. 
Recordo alguns dels moments de les manifestacions dels darrers 11 de setembre, la darrera Assemblea de l'ANC a Tarragona, a la plaça Sant Jaume el dia de la signatura del decret de convocatòria, l'acte central de Ara és l'hora a la plaça de Catalunya, ... Tot fins arribar avui. En molt d'aquests moments recordava una cançó de Raimon que per mi ha estat sempre una mena d'himne.

Per unes quantes hores
ens vàrem sentir lliures,
i qui ha sentit la llibertat
té més forces per viure.

Ahir a la Rogaine de Cap de Creus el 9N era el tema de conversa gairebé monogràfic al llarg de tot el dia. 
Aquest matí la jornada ha començat ben d'hora. La radio no parlava de res més. Les xarxes anaven plenes de notícies del que anava passant als diferents centres de votació.
He anat a buscar a la mare de 90 anys per anar a votar. Pel camí ens hem trobat alguns veïns i també coneguts. Pel carrer la gent circulava d'una manera diferent. Al centre de votació no hi havia cues, però hi havia molta gent, tothom satisfet i amb un somriure. La mare anava ben decidida i convençuda del SíSí. El que sempre havia somniat: poder decidir que vol viure en un país lliure. Ha donat les gràcies als voluntaris per la seva feina. He enviat la foto de la votació als meus fills que s'han emocionat.
Quan hem tornat a casa, ha anat a la habitació a explicar-li al pare que ja havia votat. El pare va morir fa més de 3 anys i de ben segur que també ens hauria acompanyat il·lusionat  en aquesta votació. Recordo el dia que tot contents van venir a votar a la mesa de la consulta per l'autodeterminació on estava de voluntari. Allà mateix van expressar el desig de poder-ho veure una Catalunya independent algun dia o que al menys la poguéssim veure nosaltres.

Després ha estat el meu torn. El meu centre de votació estava fora de la població, al costat de l'edifici central dels mossos. Aparcar no ha estat fàcil. Això era una bona senyal. De nou, no hi havia cues, però també molta i molta gent. Molta emoció al marcar les dues creus a la papereta i l'introduir-la a la urna. Hem fet un pas més. Allà he coincidit amb la família d'una ex-alumna. Era el primer cop que votava i els ulls li brillaven d'una manera especial: 16 anys i ja pot votar, la mare no va poder per primera vegada fins que ja en tenia més de 50. No entenc com ens poden negar el vot amb el que va costar poder exercir aquest dret!
I després al migdia veure les imatges de la televisió i seguir els recomptes a les xarxes. De ben segur que es superaran els 2 milions de participació. Voldran treure-li importància, però com diuen en castellà "que nos quiten lo bailao". 

De ben lluny, de ben lluny,
arribaven totes les esperances,
i semblaven noves,
acabades d'estrenar:
de ben lluny les portàvem.
El procés no serà fàcil, però serà imparable, i de ben segur que encara em resten moments plens d'emoció. No puc imaginar-me el que sentiré el dia que Catalunya proclami la independència.
 

dijous, 28 d’agost de 2014

L'enigma de la fotografia

Lluís Foix il·lustrava el seu article "Las grietas del sistema" amb la següent fotografia:


Aquesta mateixa fotografia va ser utilitzada per altres mitjans informatius.

Segons van explicar a les notícies Angela Merkel i Mariano Rajoy van fer 6 kms. del Camí de Sant Jaume. En la fotografia és molt evident que estan parlant animadament, o al menys això aparenta. L'enigma és en quin idioma? A Rajoy, com a tots els presidents de govern espanyol, se l'ha criticat abastament pel seu desconeixement en idiomes. L'única explicació que trobo és que la Merkel parla castellà o que la fotografia està feta de tal manera que ens porta a engany. Ja sabem que el món de la imatge és el món de la il·lusió i de la falsedat. O potser, Mariano Rajoy ha aprofitat les vacances de l'estiu per fer un curs accelerat d'alemany ?

dimarts, 12 d’agost de 2014

La atracció de les biblioteques

"Tots anem perdent coses importants. Oportunitats, possibilitats, sentiments que ja no tornaran ... Forma part de la vida. Però dins dels nostres caps hi ha una habitació on podem anar guardant aquests records. Una habitació organitzada com els prestatges d'aquesta biblioteca. I per saber on és la nostra ànima, hem d'anar fent fitxes. De tant en tant n'hem de treure la pols, airejar-la i canviar-ne les flors. Dit d'una altra manera, cadascú ha de viure dins de la seva pròpia biblioteca"

Haruki Murakami
Kafka a la platja

Les biblioteques són uns espais en els que m'hi sento a gust. M'agrada tafanejar els prestatges, consultar els llibres, llegir els diaris, gaudir de l'ambient de silenci i relax, o simplement passar-hi l'estona. 

Recordo perfectament el descobriment de "La Biblioteca" encara infant amb un grup d'amics que m'hi va portar: podia agafar llibres per llegir i no calia pagar res! Malgrat que aleshores no era massa lector això d'agafar llibres de gratis era tota una sensació. A més a més hi havia una bibliotecària jove que ens agradava a tots.
He escrit "La Biblioteca" amb majúscules, perquè en aquells temps era la única biblioteca que hi havia a Sabadell. En els meus anys d'universitari va passar a formar part important de la meva vida: "La Biblioteca de la Caixa". Hi havia passat tardes i tardes senceres, setmana rere setmana. Era un bon lloc per estudiar i llegir: molt millor que a casa. També era un lloc de trobada i al seu voltant es va crear com una mena de grup d'amics on tothom es coneixia. Al vestíbul de l'entrada, a l'hivern, o als jardinets quan feia bon temps, manteníem animades converses sobre tot el diví i l'humà.

Font: Viquipèdia
Després han vingut altres biblioteques que conservo a la memòria, però aquesta continuarà sent La Biblioteca per molts sabadellencs i sabadellenques d'aquell temps. De ben segur que en aquell espai, i encara que pugui semblar mentida, es van constituir moltes parelles.
Quan la Caixa Sabadell va decidir tancar la biblioteca, vam quedar orfes per molt temps d'aquest servei imprescindible per la ciutat. Vam haver d'esperar, fins que es va construir la Biblioteca Vapor Badia i una important xarxa de biblioteques pels diferents barris de la ciutat, inclosa la Biblioteca de Ponent que tinc ben a prop tant de casa com de la feina: tota una sort.


Un dels escenaris principals de Kafka a la Platja és la Biblioteca Memorial Komura en la que per un temps viu i treballa el protagonista de la història. Els llibres en els que una biblioteca o espai similar esdevé un element important de la trama acostumen a resultar-me atractius. De ben segur, que la fascinació que em generen les biblioteques hi juga un paper important. Sense fer una llista exhaustiva recordo: "El nom de la rosa", "La biblioteca dels llibres buits", "Auto de fe", "La sombra del viento"

El llibre és com una finestra que et posa en contacte dos mons, el de l'escriptor i el del lector. La biblioteca posa al nostre abast tots els misteris que romanen tancats dins dels llibres. Només cal anar i obrir-los, però compte que exerceixen una atracció fatal que acostuma a ser addictiva. Esteu avisats.  

dissabte, 9 d’agost de 2014

Ubik: ciència-ficció

Les pel·lícules de ciència-ficció m'agraden, però no sóc massa afeccionat als llibres d'aquest gènere. Si els llegeixo acostuma a ser per influència d'alguna pel·lícula com em va passar amb “Somien els androides amb ovelles elèctriques?" que Ridley Scot havia utilitzar com a base per Blade Runner, una de les pel·lícules de culte. 
Aquesta vegada no ha estat així. En una tertúlia al twitter al voltant de la #la5aplanta en la que també va participar l'autor entre d'altres es va parlar d'aquest llibre i em va entrar la curiositat. Vaig estar de sort ja que el tenien s la Biblioteca del barri.

En alguns llocs he llegit que es tracta de l'obra mestra de Philip K. Dick. D'entrada haig de dir amb claredat que no m'ho ha semblat pas. Trobo molt millor en tots els aspectes "Somien els androides amb ovelles elèctriques?".
Tampoc puc dir que m'hagi desagradat. Situada al 1992, l'inici és esperançador: una empresa d'anti-psíquics, morts que es conserven en semivida i amb qui els vius es poden comunicar, telèpates infiltrats en empreses,  ... La funció dels anti.psíquics, persones amb poder especials, es deslliurar de telèpates infiltrats a d'altres empreses. Ja tenim el conflicte. Però el desenvolupament el considero pobre. En alguns moments no és gens fàcil de seguir i literàriament és més aviat fluix. 
Posa sobre la taula l'existència de món paral·lels, si el nostre món és la realitat, si hi ha un altre realitat, ... Déu qui és i que pot fer ? La publicitat és ben present en tot el llibre. Així com el producte que dóna nom al llibre: Ubik. Què és Ubik ? Déu, la Salvació ?

"Yo soy Ubik. Antes de que el universo existiera, yo existía. Yo hice los soles y los mundos. Yo creé las vidas y los espacios en los que habitan. Yo las cambio de lugar a mi antojo. Van donde yo dispongo y hacen lo que yo les ordeno. Yo soy el verbo, y mi nombre no puede ser pronunciado. Es el nombre que nadie conoce. Me llaman Ubik, pero Ubik no es mi nombre. Soy. Seré siempre"

Philip K. Dick és un escriptor molt prolífic, amb més d'una novel·la a l'any i amb un vida personal ben particular.. Ubik va ser publicada al 1969, el mateix any que l'home va arribar a la Lluna i una any després de publicar "Somien els androides amb ovelles elèctriques?"  
Les seves obres han estar font inspiradora de guions cinematogràfics. De fet sembla ser que aquest mateix s'estrenarà la versió cinematogràfica de Ubik. Pot ser una pel·lícula ben interessant.

divendres, 8 d’agost de 2014

Desigualtats

Nunca el mundo ha sido tan desigual en las oportunidades que brinda, pero tampoco ha sido nunca tan igualador en las ideas y las costumbres que impone. La igualación obligatoria, que actúa contra la diversidad cultural del mundo, impone un totalitarismo simétrico al totalitarismo de la desigualdad de la economía, impuesto por el Banco Mundial, el Fondo Monetario Internacional y otros fundamentalistas de la libertad del dinero. En el mundo sin alma que se nos obliga a aceptar como único mundo posible, no hay pueblos, sino mercados; no hay ciudadanos, sino consumidores; no hay naciones, sino empresas; no hay ciudades sino aglomeraciones; no hay relaciones, sino empresas; no hay relaciones humanas, sino competencias mercantiles.
Nunca  ha sido menos democrática la economía mundial, nunca ha sido el mundo más escandalosamente injusto. La desigualdad se ha duplicado en treinta años, según los datos de las Naciones Unidas y del Banco Mundial. En 1960, el veinte por ciento de la humanidad, el que más tenía, era treinta veces más rico que el veinte por ciento que más necesitaba. En 1990, la diferencia entre la prosperidad y el desamparo había crecido el doble y era de sesenta veces. Y en los extremos de los extremos, entre los ricos riquísimos y los pobres paupérrimos, el abismo resulta mucho más hondo. Sumando las fortunas privadas que año tras año exhiben, con obscena fruición, las páginas pornofinancieras de la revista Forbes y Fortunes, se llega a la conclusión de que cien multimillonarios disponen actualmente de la misma riqueza que mil quinientos millones de personas.

EDUARDO GALEANO (1998)
Sobre los medios de la incomunicación.

I des del 1998 fins l'actualitat en lloc d'anar cap a millor hem anat a pitjor i les desigualtats han continuat creixent d'una forma que sembla que no té aturador. Fins quan ?


dimecres, 6 d’agost de 2014

El silenci

La soledat i el silenci són dos estats estranys, mal vistos per una societat que necessita soroll per sentir-se viva.
ROSA CULLELL
 
 

dimecres, 30 de juliol de 2014

Kafka a la platja: prou de Murakami

Des de la meva primera lectura de Murakami, Tòquio Blues (2010), que Kafka a la platja va entrar a la llista de llibres que volia llegir, però no acabava de trobar el moment. L'estiu passat em vaig submergir en 1Q84 i ha estat arrel de repetir la lectura de Tòquio Blues degut al club de lectura d'enguany que he fet una mena de marató de Murakami que dono per acabada.
Els primers llibres haig de confessar que em van enganxar. Aquest Kafka a la platja m'ha agradat fins passada la meitat del llibre, però després m'ha costat d'acabar.
Com ja vaig explicar al comentar After Dark són llibres massa repetitius en la tipologia de personatges i la forma d'estructurar la història i per altra banda la part més fantàstica del llibre que sempre acostumen a tenir les seves novel·les, aquest cop no m'ha convençut. De fet m'ha semblat poc creïble i amb molts caps per lligar. Amb tot crec que és un autor recomanable, amb una part poètica i amb frases que fan reflexionar sobre la realitat del món que ens envolta.

"Hi ha un món paral·lel a aquest en que vivim, i si vas em compte pots entrar fins a un cert punt i tornar-ne sa i estalvi. Ara bé, si vas més enllà d'aquest punt, perds el camí i ja no pots tornar. És com un laberint." En totes les obres de Murakami emergeix aquest món paral·lel. Però en aquest llibre crec que s'ha perdut en el laberint i en alguns moments no ha sabut tornar.

"El que hi ha fora teu és una projecció del que hi ha dins teu i el que hi ha dins teu és una projecció del que hi ha a fora. Per tant, si entres al laberint de fora és com si entressis al de dins. I això gairebé sempre és perillós" Enigmàtic, no?



"No es poden tancar els ulls. No serveix per res. Encara que no les vegi, les coses no desapareixen. De fet, quan els torni a obrir encara li semblarà pitjor. El món on vivim és així. Cal tenir els ulls ben oberts. Només els tanquen els covards. Només els roïns desvien els ulls de la realitat. Encara que tanqui els ulls i es tapi les orelles, el temps avançarà: tic-tac, tic-tac, tic-tac" El temps i el món avancen i canvien encara que nosaltres no ho desitgem i tanquem els ulls per no veure-ho. Ara bé, moltes vegades tenir-los ben oberts tampoc ens serveix per massa.

" ... quan busques alguna cosa amb totes les forces no la trobes, i quan intentes fugir-ne com sigui te l'acabes trobant davant". A qui no li ha passat ?

"Normalment a la vida arriba un punt en què no es pot tornar enrere. Però a vegades també arriba un punt en que no és pot tirar endavant". Malgrat tot estem obligats a tirar endavant encara que no vulguem o no sapiguem com.


"El que està fet ja està fet. No es pot tornar enrere ... El passat és com un plat trencat en mil bocins: per molt que ho intentis no pots refer-lo" A vegades ja ens agradaria tornar enrere i escollir un altre camí, però això no és possible. Hem de viure amb el nostre passat a l'esquena i aprendre d'ell que no és fàcil



"Hi ha vegades en que el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció. Tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix. Tornen a canviar de direcció, però la tempesta fa el mateix que tu. Això es repeteix una vegada i una altra, com si fos una ominosa dansa amb la mort just abans de l'alba. I això és així perquè aquesta tempesta no és una cosa que hagi vingut de lluny i que no tingui cap relació amb tu. La tempesta ets tu. Alguna cosa que hi ha dins teu. Per tant, l'únic que pots fer és admetre-ho, entrar-hi de ple, tancar els ulls i tapar-te les orelles perquè no t'hi entri sorra, i avançar pas a pas fins a sortir-ne. ..." Ay el destí! que ens porta d'aquí cap allà. ¿Quantes vegades no he tingut la sensació de no ser jo mateix el que prenc una decisió? Fins on som amos del nostre destí ? Malgrat no ser-ne ben be amos ens cal serrar ben fort les dents i seguir endavant i veure que ens té preparat.

La xarxa opina:

divendres, 11 de juliol de 2014

Més Murakami: After Dark


After Dark és una novel·la curta amb tots els ingredients típics de les històries de Murakami i el seu particular món:
  • Protagonista masculí jove que encara està cercant la seva posició en aquest món tan complex que ens ha tocat viure i amb problemes amb els seus pares
  • Trobada peculiar amb una noia, amb la que es relaciona de manera especial.
  • Personatges secundaris no menys importants pel desenvolupament de la història
  • Elements fantàstics i impossibles barrejats amb la trama real de la novel·la
  • La importància de la música al llarg de tot el relat
Podríem gairebé dir que el narrador de la història és una càmera de cine a través de la que veiem i seguim tota la història que transcorre entre la foscor de la mitjanit i el moment en que surt el sol.

"La ciutat sembla un enorme ésser viu. O potser un ens col·lectiu format de diversos organismes autònoms. Les nombroses artèries s'estenen fins als extrems d'aquest cos inaprehensible, hi fan circular la sang i en renoven les cèl·lules sense parar. Envien informació nova i recullen la vella. Envien nous béns comestibles i recullen els vells. Envien contradiccions noves i recullen les velles. Al ritme del seu pols, totes les parts del cos s'encenen i s'apaguen, s'escalfen i s'estremeixen. Som a prop de la mitjanit i, tot i que ja hem superat el punt de màxima activitat, el metabolisme basal que manté la vida no s'atura. La remor que emet la ciutat és com un baix continu. És una remor regular, monòtona, però carregada de premonicions."

Mentre es va desgranant la història en la que realment passen ben poques coses els personatge també ens deixen algunes reflexions:

"Em pregunto com és que tots acabem fent vides tan diferents"

"... com una mena de pop. Com un pop enorme que té una força esgarrifosa i que viu al fons del mar. Com un pop que té moltes potes molt llargues i que avança enmig de la foscor absoluta que hi ha sota l'aigua. Mentre escoltava els judicis, no podia evitar imaginar-me aquella bèstia. És un animal que pot ser moltes coses. A vegades adopta la forma de l'Estat i altres vegades la de la Llei. I hi ha cops que es converteix en coses més perilloses i complicades. Per més que li talles les potes, després li tornen a créixer. És impossible matar-lo, perquè és massa fort i viu en un lloc massa fondo. Ni tan sols se sap on té el cor. El que sentia en aquell moment era una por terrible. I la certesa que, per més lluny que n'anés, mai no podria escapar-me'n. A aquesta bèstia tant li fa que jo sigui jo o que tu siguis tu. Davant d'ella tots els homes perdem el nom i el rostre. Ens convertim en un número i prou"

"No et queda altra opció que viure sol en aquest món on has caigut, ple de foscor" Malgrat està rodejat de gent i cercar la relació amb els altres i tractar de trobar respostes a les nostres preguntes vivim sols al mig de la foscor.

"Al món hi ha coses que només pots fer sola i coses que només pots fer amb algú altre. I és important combinar-les bé"

"Sembla que s'ha completat un cicle, que totes les anomalies s'han resolt, que les confusions han quedat amagades,  i que tot plegat ha tornat a l'estat original. Al voltant nostre, causa i efecte es donen la mà, síntesi i divisió estan en equilibri. Al final, tot s'ha desenvolupat en un lloc inabastable, com en una escletxa molt profunda. Entre la mitjanit i la primera claror del dia, aquests llocs obren accessos secrets en la foscor. Són llocs on els nostres principis no tenen cap efecte. És impossible predir quan aquests abissos engoliran algú i quan l'escopiran cap a fora" Tractem de viure en equilibri, però no resulta tan senzill

"El nou dia està a punt de començar, però el vell encara arrossega el seu vestit feixuc. El temps vell i el nou s'envesteixen i es barregen, talment com l'aigua del riu i la del mar lluiten en una desembocadura. A en Takahashi li costa distingir en quin cantó del món és el seu centre de gravetat" Els personatges de Murakami estan sempre plens de dubtes que no semblen saber resoldre.

"No crec que la nostra vida es pugui dividir tan fàcilment entre el que és clar i el que és fosc. Entremig hi ha una zona d'ombres és el que fa una intel·ligència íntegra. I per tenir una intel·ligència íntegra es necessita temps i esforç" Els personatges de Murakami ho intenten però no sempre se'n surten amb èxit.

" ... una gran metròpoli que es desperta. Trens de diferents colors que es mouen en totes les direccions, portant gent d'un lloc a un altre. Cadascuna de les persones transportades és un individu amb un rostre i una personalitat diferents, i alhora és un component anònim d'una col·lectivitat. Tots són alhora un tot i una part. Gestionant aquesta dualitat de manera hàbil i oportuna, van complint el ritual del matí amb traça i eficàcia. Es renten les dents, s'afaiten, trien corbates, es pinten els llavis. Miren mig de reüll les notícies a la tele, intercanvien unes quantes paraules amb la família, mengen i defequen."

Acaba la nit i desperta el nou dia i tothom entra en la seva rutina diària. Ja ha passat el perill, però tornarà de nou al cap de poques hores.

Què diu la xarxa ?

dijous, 3 de juliol de 2014

#Vinyoli100

3 de juliol de 1914 naixia Joan Vinyoli. Avui fa exactament 100 anys.

LA PARAULA

Aturada ja la vida,
quiescent, vell i nafrat,
he sentit una gran crida
que a benaurança convida
per un camí no fressat.
Delerós, enderiat,
he pres tot d'una embranzida;
fent un salt fora de mida,
sobtadament m'he envolat.

Com és que m'he desvetllat
en una serra tan alta?
Tot el que miro m'exalta
i parlo com un orat.
Eixamplant la immensitat,
una àguila em sobrevola.
No tinc por de la rossola
ni de la nit feredat.
Qui és que aquí m'ha portat?

Adormit davant la taula
de la meva soledat,
m'hi ha portat la paraula.

MANOBRE

Ésser poeta: bastir
sempre en el buit, sense fi,
paraula a paraula una obra
que es perd endins de l'espai;
ser-ne tan sols un manobre
i no sentir-se mai pobre,
ni no desistir-ne mai.

És l'edifici tan alt
que mirar-lo fa vertigen;
té en el meu nucli l'origen;
qui, però, en sap el final?

Flamigera catedral
d'impuls i de paciència:
contra el fugaç, persistència,
contra el caduc, resistència,
contra els somnis, evidència
de vertebrada existència.
Oh! aventura total!

A hores petites (1981)

 

dilluns, 30 de juny de 2014

El fill de l'acordeonista: fragments

Havia llegit aquest llibre ja fa uns quants anys i m'havia agradat. L'he rellegit per tancar el Club de Lectura en el que participo i continuo pensant que és una obra recomanable com tota l'obra de Bernardo Atxaga. La història en sí és molt interessant, i està farcida de detalls brillants:
  • la riquesa de l'idioma basc.
  • les capses de llumins on el David guarda paraules basques per tal que les aprenguin les seves filles i així no es perdi aquesta llengua.
  • Les llistes de les persones a qui estima.
  • L'amic americà
  • Toshiro, el xinès que els treu d'una situació complicada
  • El paisatge gairebé idíl·lic dels "caserios".
  • L'evolució dels personatges principals des de la seva adolescència fins a la joventut: l'amistat, l'amor, la política, la relació amb els pares, ...



"Así era la muerte, ésa era su forma de actuar. Sin pamplinas, sin contemplaciones. Llegaba a una casa y daba una voz: "Se acabó!" Después se marchaba a otra casa"

"Cuando salen a relucir los números, malo ... Cuando estamos a punto de perder algo que nos parece bueno, o que queremos mucho, empezamos a contar: faltan tantos días para que eso acabe, decimos. Y lo mismo cuando nos encontramos ante una situación desagradable: empezamos a calcular lo que falta para el final. En cualquier caso, la aparición de los números es una mala señal"

Què diu la xarxa ?

Pas a pas 
Relats en català

divendres, 6 de juny de 2014

La Cinquena Planta: fragments


Els llibres de Manuel Baixauli estan farcits de frases que et fan aturar la lectura i el fan rumiar. Aquí n'hi ha unes quantes de "La Cinquena Planta" el seu darrer llibre:

"B posa ordre en armaris, calaixos, prestatgeries. Omplí caixes de cartró amb llibres que havien deixat d'interessar-li, que pretenia vendre .... Molts dels objectes que abans guardava li semblaven superflus".

"Obrim sobres, calaixos, llibres, armaris, finestres i portes buscant sempre alguna quimera" Al fons de l'armari i els calaixos s'acumulen estris i andròmines que amb el temps acaben essent una sorpresa quan els trobem de casualitat en un altre temps.

"Les estances del seu remordiment. Habitacions oscures, sòrdides, pestilents, amb folls que somiquen ajupits a un racó, o que caminen desesperats per les parets o, invertits, pel sostre, mirant-nos fixament, proferint insults"

"Dins la caragola hi ha una mar. Dins la mar infinites caragoles amb un mar a dins"

"Déu ens telefona, sempre, quan no hi som"

"És clar que en la meva vida hi ha moments als que voldria tornar. Si més no una estona. Tanmateix em fa respecte, la idea del retorn. Tem quedar pres del moment escollit i veure'm forçat a reviure la meva vida des d'aleshores"

"Quan tornem enrera a llocs que ja hi hem estat no hi ha res del que esperem, encara que tot sigui igual, tot ha canviat, és diferent. Segurament som nosaltres els que hem canviat"

"Arquitectura ha de ser una tercera pell d'Individu. Hi ha la pell natural; després, Arquitectura. Hi ha també la ciutat, el país, el món. Tot ha de ser una prolongació d'Individu"

"Llancem preguntes al cel i es transformen en núvols"

"Qui recorda un núvol, quan ja ha passat?"

"Al retrovisor del cotxe veié l'infant que havia sigut, abans que el temps l'atropellara"


"Cada matí, en alçar-nos, abandonem sobre el llit el cadàver del dia anterior"

"Hauria desaparegut i no hi hauria canviat res, al món com no canvia res cada volta que mor un veí"

"De totes les mirades d'un home, la més profunda és la que apunta al buit"

"El temps ignora els rellotges"

"La llibertat és, també, solitud, indiferència dels altres"

"Vivim poc conscients de la nostra fugacitat, del nostre paper efímer dins d'una pel·lícula que no té fi. Som uns inconscients que divaguem sense treva, dirigint-nos qui sap cap a on i amb quin objectiu present"

"Avancem, distrets, dalt d'una cinta mecànica que porta a l'oblit"

"Què som? Ones dins d'una mar immensa dita temps"

"Túnel de l'oblit, porta sempre oberta"

"Serem com el dia d'ahir, que ja ningú recorda"

"Passeges completament sol per dins del bosc i sents un xiuxiueig. Els arbres parlen de tu"


"La mort d'un conegut et recorda que estàs viu, i que això no durarà gaire"


diumenge, 25 de maig de 2014

Tòquio Blues. Norwegian Wood

Norwegian Wood

I once had a girl
Or should I say
She once had me
She showed me her room
Isn't it good?
Norwegian wood
She asked me to stay
And she told me to sit anywhere
So I looked around
And I noticed there wasn't a chair
I sat on a rug
Biding my time
Drinking her wine
We talked until two
And then she said
"It's time for bed"
She told me she worked in the morning
And started to laugh.
I told her I didn't
And crawled off to sleep in the bath
And when I awoke
I was alone
This bird had flown
So I lit a fire
Isn't it good
Norwegian wood.


Com sempre, aquella melodia em va commoure. Bé... diria que aquell cop em va trasbalsar com no ho havia fet mai. .... Vaig pensar en tot el que havia perdut: en el temps desaprofitat, en la gent que havia mort o que havia marxat, en els pensaments que ja no tornarien.

Han passat divuit anys, però encara recordo perfectament el paisatge d'aquell prat ...Amb tot els meus records són cada cop més llunyans i he oblidat algunes coses.
Si no escric les coses no sóc capaç d'entendre-les com cal ....

Així comença Tòquio Blues, la primera novel·la de Haruki Murakami que vaig llegir i que ara he rellegit pel Club de Lectura. En tenia un record agradable, i m'ha tornat a agradar. És un llibre de fàcil lectura i que enganxa. Com el seu títol indica és com una mena de blues, al melodia senzilla i trista de la vida a Tòquio d'un noi de 20 anys.
Una música al baixar de l'avió a Hamburg fa que Toru Watanabe s'endinsi en el túnel del temps i rememori els seus anys de joventut, els anys de la formació del caràcter i de la personalitat, anys en que encara hom no sap massa què fer i què ser. Són els anys en que cal prendre moltes decisions sense tenir prou experiència. No són anys fàcils.

Tota l'acció transcorre entre 1968 i 1970. En aquests mateixos anys l'autor també tenia 20 anys. Fa pensar en possibles paralelismes entre el protagonista i l'autor. De fet la biografia pública de Murakami explica que havia treballat en una tenda de música. La música és un dels elements claus de la història. En alguns moments no deixa de ser una enumeració de grans èxits de l'època.  En aquests dos anys farcits de dubtes el protagonista cerca l'amor. Passa per mals tràngols. D'alguna manera a través de la resta de personatges de la història té la mort ben a prop: "moltes vegades la mort és una part de la vida". Viu en solitud tractant de trobar el seu lloc en el món. Passa moments difícils però sembla que finalment troba la manera de sortir-se'n.


Naoko: "És estrany, però és com si estigués perduda enmig d'un bosc espès. Estic sola, tot és fred i fosc, i no ve ningú a salvar-me"


Reiko: "Al voltant dels vint anys és l'edat en què s'acaba de formar el caràcter, i si et deixes deformar pel que sigui, quan ets més gran ho acabes pagant"


Toru Watanabe: "... En fa l'efecte que aquest no és el món real. És com si la gent i el que m'envolta fossin de mentida."

En molts moments Toru Watanabe m'ha recordat a Tengo el protagonista masculí de 1Q84

A la xarxa es poden llegir altres opinions: 

Bailando entre libros 
Pas a pas
Relatsentertuliats
Els llibres del Senyor Dolent
Temps de metàfora
Pon's blog


dimarts, 20 de maig de 2014

La cinquena planta

Vaig descobrir Baixauli amb "L'home manuscrit" l'any 2009. Em va impressionar i aleshores vaig llegir la resta de la seva obra. A finals del mes de gener d'enguany es va publicar La cinquena planta. Tenia ganes de llegir les noves històries d'aquest escriptor de Sueca. El vaig comprar de immediat, i ha restat a sobre la taula esperant el seu moment.
No m'ha decepcionat gens. He tornat a submergir-me el que podríem batejar com el món Baixauli. El millor elogi que puc utilitzar és dir que en alguns moments m'ha recordat L'Home Manuscrit, encara que aquella em va agradar més.

"Totes les meves obres són fragments d'un mateix, d'un únic llibre, que s'acabarà quan jo m'acabe"
Imaginació, fantasia, realitat, records, somnis, intuïció, caos, fragments, desordre, solitud, aventures, racons de la ment, misteri, vida, o potser no vida, però si literatura. Tot això és la cinquena planta. El llibre parteix d'un fet real, una estranya malaltia del propi autor, però a mesura que avança l'obra em van entrar molts dubtes de la veritable realitat d'aquesta suposada malaltia.

"És autobiogràfic? No. Sempre dic això quan m'ho pregunten, però és fals. Tot el que escric és autobiogràfic. Pot ser d'una altra manera? De que coi he d'escriure, si no és del que em passa o veig que passa a prop meu? Es pot escriure d'assumptes que et són aliens ? La ficció és l'excusa per a escriure amb màxima llibertat. Si redactara una autobiografia, o unes memòries, no seria tan sincer"

"Escriure ? ... Dir en tot cas. Dir segons el lloc, l'instant, el receptor. Dir sabent que l'obra mor en ser dita. Per morir, cal haver estat viu. Escriure és dissecar. Quina vida té un animal dissecat? Fan fàstic els animals dissecats. Imagineu un avantpassat vostre, dissecat. Afigureu-vos vosaltres mateixos, dissecats. Terrible. L'art és fugaç o no és. Les obres completes, les integrals, els opus ... Putrefacció. L'histrió que es vol etern. Qui ho és d'etern? Qui perdura? Només l'ara i ací és etern i l'ara i ací no es pot enquadernar. L'art no sols ha d'estar viu. L'art ha de ser en si mateix vida"

Del que no tinc dubte és de que les obres de Baixauli són vida i per tant són art. És una manera diferent d'escriure novel·la que si aconsegueixes entrar en el seu particular món no et deixa indiferent. Crec que és un escriptor que agrada o no. Personalment em segueix agradant i esperaré impacient la propera obra.

Visc en el quart pis d'un bloc de 4 plantes. Potser el meu bloc també té una cinquena planta que no tothom pot veure, però que està allà. Vosaltres també teniu una cinquena planta ? De ben segur, que és així. Seguiré intentant esbrinar que s'oculta en la meva misteriosa i particular cinquena planta.

A la xarxa també podeu llegir més opinions:

diumenge, 13 d’abril de 2014

Miedo líquido



Un nou llibre de Zygmunt Bauman. Els arguments que desgrana al llarg de les seves pàgines estan íntimament relacionats amb el llibre de Ulrich Beck "La sociedad del riesgo mundial" que vaig llegir l'estiu passat.

Les pors líquides i el mal

Mal y miedo son gemelos siameses. Es imposible encontrarse con uno sin encontrarse al mismo tiempo con el otro. Quizá sean, incluso, dos nombres distintos para una misma experiencia. Si hay un miedo que sea genuina y desesperadamente insoportable es el miedo a la invencibilidad del mal.
Aunque seamos ahora más sabios que nuestros antepasados hemos dejado de confiar en que podamos hallar el camino de salida de las catàstrofes no naturales que nos azotan. .. males de origen humano y no menos crueles e imposibles de prever: Auschwitz, gulags soviéticos, Hiroshima, ...
PRIMO LEVI afirma : “No hay duda de que cada uno de nosotros puede, potencialmente convertirse en un monstruo.” Tot i que ens sembla impossible que nosaltres ho puguem ser, en les mateixes circumstàncies humanes que alguns dels seus protagonistes més sinistres, tindríem gairebé les mateixes possibilitats de convertir-nos en els mateixos monstres.
Los males provocados por los humanos se nos antojan hoy tan inesperados como sus predecesores naturales. La humanidad dispone hoy en día de todas las armas necesarias para cometer un suicidio colectivo: es decir para aniquilarse a sí misma llevándose consigo el resto de la vida sobre el planeta.
En el mundo de la modernidad líquida, los peligros y los miedos tienen también consistencia líquida ... ¿o acaso gaseosa? Fluyen, calan, se filtran, rezuman ... No se han inventado todavía paredes capaces de retenerlos, aunque sean muchos los que intenten construirlas.
El fantasma de la vulnerabilidad planea sobre el planeta “negativamente globalizado”. Todos estamos en peligro y todos somos peligros para los demás.
En los países desarrollados vivimos sin duda en algunas de las sociedades más seguras que jamás hayan existido. Gozamos de una alto grado de protección contra las tres amenazas principales a nuestra seguridad: contra las fuerzas superiores de la naturaleza, contra los puntos débiles innatos de nuestros cuerpos y contra los peligros que emanan de la agresión de otras personas.
Las personas que viven en la mayor comodidad registrada en la historia se sienten más amenazadas, inseguras y atemorizadas, más inclinadas al pánico y más apasionadas por todo lo relacionado con la seguridad y la protección que las personas de casi todas las demás sociedades anteriores y actuales.
Ante las dos primeras amenazas se han realizado avances espectaculares en protección. No tanto, frente a la tercera de las amenazas.
Una docena mal contada de conspiradores islámicos, dispuestos a matar, ha demostrado ser suficiente para crear el ambiente de fortaleza sitiada en el que vivimos actualmente y para agitar la presente ola de “inseguridad generalizada”.
En un món global com el d’avui ni tancant les fronteres amb clau i forrellat ens lliuraríem del perill terrorista exterior. Hi ha massa greuges flotant en l’ambient per poder-ho evitar. No calen ni grans estructures ni grans organitzacions. Poca gent amb un mínim de infraestructura tenen la capacitat de portar a terme un destructiu acte terrorista. I això és gairebé impossible de controlar i vigilar.
La maquinaria del Estado-nación, inventada y preparada para proteger la soberanía territorial y para separar inequívocamente a los “de dentro” de los “de fuera” ha estat enganxada sense la preparació necessària per fer front el nou terrorisme.
El más horrendo de los nuevos temores añadidos es el miedo a ser incapaces de impedir el hecho mismo de tener miedo. Tememos aquello que no podemos controlar. Lo que no somos capaces de manejar nos es desconocido y lo desconocido nos asusta.
A medida que la anterior red protectora de derechos sociales se debilita regresa la pesadilla de la inseguridad y del miedo que el Estado social había propuesto eliminar para siempre.
La libertad  sin seguridad no es una sensación menos terrible y desalentadora que la seguridad sin libertad. Ambas son situaciones cargadas de amenazas y miedo.

Un món líquid amarat de principis religiosos.

En els sermons de les diferents religions es parla que las fuerzas satánicas han conseguido bajar a la tierra. .... No s’ha produït una politització de la religió sinó una religionització de la política.
Ens trobem en un moment de grans contradiccions: el mundo de la modernidad líquida nos inculca que nos guiemos por proyectos a corto plazo y deseos efímeros, en canvi des de les “altes instàncies morals i polítiques” ens parlen de valors eterns, universals i absoluts propers als valors de la religiositat de sempre.
Los peligros que más tememos son inmediatos; comprensiblemente también deseamos que los remedios sean inminentes, “soluciones rápidas”, que proporcionen alivio al momento. Aunque las raíces del peligro puedan ser enrevesadas y complicadas, deseamos que nuestras defensas sean simples y estén preparadas para ser usadas aquí y ahora. En tot som part de la cultura de l’aquí i ara. Nos molestan las soluciones que requieren que prestemos atención a nuestros propios defectos y faltas. Aborrecemos por completa la idea de que son pocas o nulas las diferencias entre nosotros, los hijos de la luz y ellos la camada de la oscuridad.
Todos esos deseos y rencores son mejor atendidos por las religiones, y en particular por las variedades fundamentalistas de las religiones monistas, incluídas en este grupo el comunismo y el fascismo, que por ningún otro sistema de ideas. Són ideologies de blanc i negre i de veritats absolutes. No hem sabut substituir el Déu omnipresent i omnipotent per la esperança en una humanitat autònoma i autosuficient. D’alguna manera estem tornant a la necessitat d’un Déu que solucioni els nostres neguits i maldecaps i ens doni solucions senzilles i ràpides.

Les relacions humanes líquides productores d’ansietat

Las relaciones humanas han dejado de ser ámbitos de certeza, tranquilidad y sosiego espiritual. En lugar de ello, se han convertido en una fuente prolífica de ansiedad. Lejos de ofrecer el codiciado descanso, prometen una ansiedad perpetua y una vida en constante alerta.
El hecho de que en nuestros tiempos modernos líquidos necesitemos y deseemos vínculos sólidos y fiables más que en ninguna otra época anterior no hace más que agravar la ansiedad de no poder-ho assolir de cap de les maneres.
Esperamos compensar en forma de cantidad (a través de nuestras relaciones en la red) la pérdida de calidad en las relaciones que se ha producido en la voragine de nuestra vida moderna líquida. Pero las relaciones no se fortalecen, los miedos no desaparecen.

Els rics i els pobres en el món líquid.

Hasta el momento, la razón moderna ha estado al servicio del privilegio y el deseo de superioridad y no de la universalidad.
La catàstrofe del Katrina és bon exemple del que passa: es pot preveure amb antelació i es donen avisos a la població de que marxi de la zona, però els que ho poden fer són els rics (tenen diners i les possessions que abandonen estan assegurades i un cop acabi la catàstrofe podran tornar a fer vida normal), en canvi els pobres ho tenen molt més difícil. Sense diners tot és sempre molt més difícil i si abandonen les seves possessions les perdran per sempre, i això és el que acaba passant. Les catàstrofes siguin on sigui sempre afectaran a la part més dèbil i pobre de la població, i els més rics en sortiran beneficiats.
Los aristócratas necesitan hacer muy poco para conservar su identidad y las clases bajas no pueden hacer prácticamente nada por cambiar la suya; sólo la clase media debe esforzarse por seguir siendo lo que es.

Política i economia: necessitem canvis per afrontar el futur

El poder y la política se desvían cada vez más el uno de la otra siguiendo direcciones opuestas. El problema al que el presente siglo tendrá que hacer frente con toda seguridad como su reto principal es el de reunir de nuevo al poder y a la política.
En un planeta negativamente globalizado, los problemas fundamentales son globales y no admiten soluciones locales. Ya no es posible garantizar la democracia y la libertad en un solo país o, ni siquiera, en un grupo de ellos. El futuro de la democracia y la libertad sólo puede ser asegurado a escala planetaria.
Carecemos de las herramientas ... que nos permitirían reconquistar y volver a tomar posesión del control ... que en el momento presente se nos ha escapado de las manos.
NEAL LAWSON: El Estado pasa a ser un siervo de la economía global. Ha dejado de ser el amo omnipotente de su territorio
THOMAS FRANK: El mercado se considera herramienta suprema de la democracia por la que cada individuo emite su voto a todas horas y todos los días adquiriendo los bienes y los servicios que realmente le importan. Sóc el que compro, no el que voto.
La economia és la que mana i l’Estat està al seu servei. La seva única funció és garantir l’ordre públic que necessita l’economia per desenvolupar-se.
Segons JACQUES ATTALI actualmente las naciones organizadas en Estado “renuncian a influir en la marcha general de los acontecimientos y abandonan en manos de la globalización todos los medios para dirigir el destino del mundo y para resistirse a las múltimples formas en que los miedos pueden manifestarse”
RICHARD RORTY: Actualmente existe una superclase global que toma todas las grandes decisiones económicas y que las toma de forma completamente independiente de los parlamentos y, por consiguiente, de la voluntad de los votantes de cualquier país.
La sociedad ya no está protegida por el Estado, sino que se halla expuesta a la voracidad de fuerzas que el Estado no controla. Los políticos se limitan a gestionar algunas medidas que les permitan mantenerse en el poder tras las siguientes elecciones. De hecho el Estado actual se ha reducido a un simple Estado de la seguridad personal.
El Estado de la seguridad personal no tiene fama de tener inclinaciones particularmente favorables a la democracia.
El Estado de la seguridad personal se inspira en el miedo y la incertidumbre, los dos archienemigos de la confianza.

La historia del ascenso de la democracia moderna podría escribirse como un relato de los progresos realizados en la eliminación de las sucesivas causas de incertidumbre y miedo. L’estat del benestar ha procurat lluitar contra aquestes pors: atur, malaltia, vellesa i els serveis essencials tots garantits per l’Estat. Però ara aquestes conquestes s’estan perdent i tornen aparèixer les pors al futur i al que passarà.
Per una banda ens venen que estem en la millor i més segura de les societats, però per altra banda els mitjans ens mostren de manera continua tot una sèrie de mals que ens rodegen: els sense sostre, les drogues, els atracadors, el verí del menjar ràpid, el colesterol, el tabac, ...
Els més rics s’aprofiten de la globalització de tal manera que gairebé podem dir que paguen impostos per què volen, ja que davant de qualsevol amenaça l’únic que han de fer és canviar els seus diners de lloc i deixar de pagar. Per aquesta raó els governs els tenen tan ben cuidats davant de la por que marxin. De fet són o viuen en un lloc concret, però no són d’en lloc. Simplement són d’on podem pagar menys impostos.

Anem cap a la catàstrofe o cap un nou futur ?

Podríamos profetizar que, si nada la refrena o la domina, nuestra globalización negativa hace ineludible la catàstrofe. Si no formulamos esta profecía y no la tratamos en serio, pocas esperanzas puede tener la humanidad de convertirla en evitable. El único comienzo prometedor para una terapia contra el miedo que crece y, en última instancia, nos incapacita es ver más allá de él, hasta lo más hondo de sus raíces, porque el único modo prometedor de continuar dicha terapia pasa por enfrentarse a la tarea de arrancar esas raíces.
El siglo que nos espera podría perfectamente ser una era de catàstrofe definitiva. Pero también podría ser una época en la que se negociase un nuevo pacto entre los intelectuales y el pueblo –entendido ahora como la humanidad en su conjunto- y se le diese vida. Esperemos que la elección entre esos dos futuros siga estando en nuestras manos.

dimecres, 19 de març de 2014

El jersei

És el primer llibre que llegeixo de Blanca Busquets. És un llibre de lectura fàcil i entretinguda, un llibre de dones escrit per una dona. 
El personatge central és la Dolors que des de la seva cadira al menjador observa tot el que passa al seu voltant. Ja gran, amb poca mobilitat i sense poder parlar fa un jersei per la seva neta. Els secrets ocults de tots els membres de la família s'entrecreuen amb la seva pròpia història personal.
Al llarg de la novel·la es van desvelant els secrets ocults de cadascú. No hi ha cap personatge sense el seu secret més o menys inconfessable. Tots tenim els nostres enigmes que amaguem de la mirada dels altres. Si ens aturem a reflexionar aviat arribem a la conclusió que no podem pas afirmar que coneixem a les persones que ens envolten. En aquesta història es fa evident que tothom té parts de la seva vida que no explica.
Tots tenim una part privada i oculta en la nostra vida. Mostrem la nostra part pública, però no mostrem a tots el mateix. D'alguna manera som diferents en funció del lloc i les persones que ens rodegen. Tendim a pensar que ho fem tot bé, però és així realment ? Som força egoistes i ens posem nosaltres per davant dels altres.
"Cadascú té el tema de conversa convenient amb cadascú, és a dir que depèn qui trobis o qui coneguis, tens un tema de conversa o un altre, i et tornes una mica com aquest o com l'altre ..."

Els nostres pares ens són molt propers, però alhora llunyans. Qui són? Com ha estat la seva vida ? Tot un enigma. Poques vegades t'ho preguntes quan estan vius, però quan desapareixen t'entra la curiositat i vols saber qui han sigut. L'únic que et queda és el record del que has viscut amb ells i com a molt les empremtes que han deixat a la seva llar. És el que et resta per a seguir-hi pensant.
De fet, fins i tot, conèixer que va passar en el nostre passat no ens és del tot possible. Tan sols ens resten records a la memòria, records que amb el temps manipulen segons els nostres interessos. Penso que moltes vegades volem quedar bé davant de nosaltres mateixos i tan sols recordem el que ens convé, i amb els canvis adients.

"La veritat no existeix. Només tenia fragments dispersos i el fet mateix d'ordenar-los constituïa per si sol una ficció. Fos el fos el que escrigués, em movia en una faula"

Un cop morta la Dolors no acaba la novel·la. En l'epíleg final assistim al seu funeral i davant del taüt amb les seves restes i mentre el capellà fa el seu ritual i el seu sermó, Blanca Busquets ens desvela els pensaments dels assistents a l'acte.

Altres opinions a la xarxa:

Col·lecció de moments
Quadern de mots
Pas a pas
Tu mateix - llibres
La finestra digital