Des de la meva primera lectura de Murakami, Tòquio Blues (2010), que Kafka a la platja va entrar a la llista de llibres que volia llegir, però no acabava de trobar el moment. L'estiu passat em vaig submergir en 1Q84 i ha estat arrel de repetir la lectura de Tòquio Blues degut al club de lectura d'enguany que he fet una mena de marató de Murakami que dono per acabada.
Els primers llibres haig de confessar que em van enganxar. Aquest Kafka a la platja m'ha agradat fins passada la meitat del llibre, però després m'ha costat d'acabar.
Com ja vaig explicar al comentar After Dark són llibres massa repetitius en la tipologia de personatges i la forma d'estructurar la història i per altra banda la part més fantàstica del llibre que sempre acostumen a tenir les seves novel·les, aquest cop no m'ha convençut. De fet m'ha semblat poc creïble i amb molts caps per lligar. Amb tot crec que és un autor recomanable, amb una part poètica i amb frases que fan reflexionar sobre la realitat del món que ens envolta.
"Hi ha un món paral·lel a aquest en que vivim, i si vas em compte pots entrar fins a un cert punt i tornar-ne sa i estalvi. Ara bé, si vas més enllà d'aquest punt, perds el camí i ja no pots tornar. És com un laberint." En totes les obres de Murakami emergeix aquest món paral·lel. Però en aquest llibre crec que s'ha perdut en el laberint i en alguns moments no ha sabut tornar.
"El que hi ha fora teu és una projecció del que hi ha dins teu i el que hi ha dins teu és una projecció del que hi ha a fora. Per tant, si entres al laberint de fora és com si entressis al de dins. I això gairebé sempre és perillós" Enigmàtic, no?
"No es poden tancar els ulls. No serveix per res. Encara que no les vegi, les coses no desapareixen. De fet, quan els torni a obrir encara li semblarà pitjor. El món on vivim és així. Cal tenir els ulls ben oberts. Només els tanquen els covards. Només els roïns desvien els ulls de la realitat. Encara que tanqui els ulls i es tapi les orelles, el temps avançarà: tic-tac, tic-tac, tic-tac" El temps i el món avancen i canvien encara que nosaltres no ho desitgem i tanquem els ulls per no veure-ho. Ara bé, moltes vegades tenir-los ben oberts tampoc ens serveix per massa.
" ... quan busques alguna cosa amb totes les forces no la trobes, i quan intentes fugir-ne com sigui te l'acabes trobant davant". A qui no li ha passat ?
"Normalment a la vida arriba un punt en què no es pot tornar enrere. Però a vegades també arriba un punt en que no és pot tirar endavant". Malgrat tot estem obligats a tirar endavant encara que no vulguem o no sapiguem com.
"El que està fet ja està fet. No es pot tornar enrere ... El passat és com un plat trencat en mil bocins: per molt que ho intentis no pots refer-lo" A vegades ja ens agradaria tornar enrere i escollir un altre camí, però això no és possible. Hem de viure amb el nostre passat a l'esquena i aprendre d'ell que no és fàcil
"Hi ha vegades en que el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció. Tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix. Tornen a canviar de direcció, però la tempesta fa el mateix que tu. Això es repeteix una vegada i una altra, com si fos una ominosa dansa amb la mort just abans de l'alba. I això és així perquè aquesta tempesta no és una cosa que hagi vingut de lluny i que no tingui cap relació amb tu. La tempesta ets tu. Alguna cosa que hi ha dins teu. Per tant, l'únic que pots fer és admetre-ho, entrar-hi de ple, tancar els ulls i tapar-te les orelles perquè no t'hi entri sorra, i avançar pas a pas fins a sortir-ne. ..." Ay el destí! que ens porta d'aquí cap allà. ¿Quantes vegades no he tingut la sensació de no ser jo mateix el que prenc una decisió? Fins on som amos del nostre destí ? Malgrat no ser-ne ben be amos ens cal serrar ben fort les dents i seguir endavant i veure que ens té preparat.
La xarxa opina:
Com ja vaig explicar al comentar After Dark són llibres massa repetitius en la tipologia de personatges i la forma d'estructurar la història i per altra banda la part més fantàstica del llibre que sempre acostumen a tenir les seves novel·les, aquest cop no m'ha convençut. De fet m'ha semblat poc creïble i amb molts caps per lligar. Amb tot crec que és un autor recomanable, amb una part poètica i amb frases que fan reflexionar sobre la realitat del món que ens envolta.
"Hi ha un món paral·lel a aquest en que vivim, i si vas em compte pots entrar fins a un cert punt i tornar-ne sa i estalvi. Ara bé, si vas més enllà d'aquest punt, perds el camí i ja no pots tornar. És com un laberint." En totes les obres de Murakami emergeix aquest món paral·lel. Però en aquest llibre crec que s'ha perdut en el laberint i en alguns moments no ha sabut tornar.
"El que hi ha fora teu és una projecció del que hi ha dins teu i el que hi ha dins teu és una projecció del que hi ha a fora. Per tant, si entres al laberint de fora és com si entressis al de dins. I això gairebé sempre és perillós" Enigmàtic, no?
"No es poden tancar els ulls. No serveix per res. Encara que no les vegi, les coses no desapareixen. De fet, quan els torni a obrir encara li semblarà pitjor. El món on vivim és així. Cal tenir els ulls ben oberts. Només els tanquen els covards. Només els roïns desvien els ulls de la realitat. Encara que tanqui els ulls i es tapi les orelles, el temps avançarà: tic-tac, tic-tac, tic-tac" El temps i el món avancen i canvien encara que nosaltres no ho desitgem i tanquem els ulls per no veure-ho. Ara bé, moltes vegades tenir-los ben oberts tampoc ens serveix per massa.
" ... quan busques alguna cosa amb totes les forces no la trobes, i quan intentes fugir-ne com sigui te l'acabes trobant davant". A qui no li ha passat ?
"Normalment a la vida arriba un punt en què no es pot tornar enrere. Però a vegades també arriba un punt en que no és pot tirar endavant". Malgrat tot estem obligats a tirar endavant encara que no vulguem o no sapiguem com.
"El que està fet ja està fet. No es pot tornar enrere ... El passat és com un plat trencat en mil bocins: per molt que ho intentis no pots refer-lo" A vegades ja ens agradaria tornar enrere i escollir un altre camí, però això no és possible. Hem de viure amb el nostre passat a l'esquena i aprendre d'ell que no és fàcil
"Hi ha vegades en que el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció. Tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix. Tornen a canviar de direcció, però la tempesta fa el mateix que tu. Això es repeteix una vegada i una altra, com si fos una ominosa dansa amb la mort just abans de l'alba. I això és així perquè aquesta tempesta no és una cosa que hagi vingut de lluny i que no tingui cap relació amb tu. La tempesta ets tu. Alguna cosa que hi ha dins teu. Per tant, l'únic que pots fer és admetre-ho, entrar-hi de ple, tancar els ulls i tapar-te les orelles perquè no t'hi entri sorra, i avançar pas a pas fins a sortir-ne. ..." Ay el destí! que ens porta d'aquí cap allà. ¿Quantes vegades no he tingut la sensació de no ser jo mateix el que prenc una decisió? Fins on som amos del nostre destí ? Malgrat no ser-ne ben be amos ens cal serrar ben fort les dents i seguir endavant i veure que ens té preparat.
La xarxa opina:
2 comentaris:
A mi el llibre que em va fer dir prou a Murakami va ser 1Q84. I mai més! Fins que canviï d'opinió o no
Crec que els primers llibres que llegeixes d'ell t'agraden, però a mesura que en vas llegint embafen i cansen, o al menys això és el que m'ha passat a mi.
Publica un comentari a l'entrada