dijous, 28 d’agost de 2014

L'enigma de la fotografia

Lluís Foix il·lustrava el seu article "Las grietas del sistema" amb la següent fotografia:


Aquesta mateixa fotografia va ser utilitzada per altres mitjans informatius.

Segons van explicar a les notícies Angela Merkel i Mariano Rajoy van fer 6 kms. del Camí de Sant Jaume. En la fotografia és molt evident que estan parlant animadament, o al menys això aparenta. L'enigma és en quin idioma? A Rajoy, com a tots els presidents de govern espanyol, se l'ha criticat abastament pel seu desconeixement en idiomes. L'única explicació que trobo és que la Merkel parla castellà o que la fotografia està feta de tal manera que ens porta a engany. Ja sabem que el món de la imatge és el món de la il·lusió i de la falsedat. O potser, Mariano Rajoy ha aprofitat les vacances de l'estiu per fer un curs accelerat d'alemany ?

dimarts, 12 d’agost de 2014

La atracció de les biblioteques

"Tots anem perdent coses importants. Oportunitats, possibilitats, sentiments que ja no tornaran ... Forma part de la vida. Però dins dels nostres caps hi ha una habitació on podem anar guardant aquests records. Una habitació organitzada com els prestatges d'aquesta biblioteca. I per saber on és la nostra ànima, hem d'anar fent fitxes. De tant en tant n'hem de treure la pols, airejar-la i canviar-ne les flors. Dit d'una altra manera, cadascú ha de viure dins de la seva pròpia biblioteca"

Haruki Murakami
Kafka a la platja

Les biblioteques són uns espais en els que m'hi sento a gust. M'agrada tafanejar els prestatges, consultar els llibres, llegir els diaris, gaudir de l'ambient de silenci i relax, o simplement passar-hi l'estona. 

Recordo perfectament el descobriment de "La Biblioteca" encara infant amb un grup d'amics que m'hi va portar: podia agafar llibres per llegir i no calia pagar res! Malgrat que aleshores no era massa lector això d'agafar llibres de gratis era tota una sensació. A més a més hi havia una bibliotecària jove que ens agradava a tots.
He escrit "La Biblioteca" amb majúscules, perquè en aquells temps era la única biblioteca que hi havia a Sabadell. En els meus anys d'universitari va passar a formar part important de la meva vida: "La Biblioteca de la Caixa". Hi havia passat tardes i tardes senceres, setmana rere setmana. Era un bon lloc per estudiar i llegir: molt millor que a casa. També era un lloc de trobada i al seu voltant es va crear com una mena de grup d'amics on tothom es coneixia. Al vestíbul de l'entrada, a l'hivern, o als jardinets quan feia bon temps, manteníem animades converses sobre tot el diví i l'humà.

Font: Viquipèdia
Després han vingut altres biblioteques que conservo a la memòria, però aquesta continuarà sent La Biblioteca per molts sabadellencs i sabadellenques d'aquell temps. De ben segur que en aquell espai, i encara que pugui semblar mentida, es van constituir moltes parelles.
Quan la Caixa Sabadell va decidir tancar la biblioteca, vam quedar orfes per molt temps d'aquest servei imprescindible per la ciutat. Vam haver d'esperar, fins que es va construir la Biblioteca Vapor Badia i una important xarxa de biblioteques pels diferents barris de la ciutat, inclosa la Biblioteca de Ponent que tinc ben a prop tant de casa com de la feina: tota una sort.


Un dels escenaris principals de Kafka a la Platja és la Biblioteca Memorial Komura en la que per un temps viu i treballa el protagonista de la història. Els llibres en els que una biblioteca o espai similar esdevé un element important de la trama acostumen a resultar-me atractius. De ben segur, que la fascinació que em generen les biblioteques hi juga un paper important. Sense fer una llista exhaustiva recordo: "El nom de la rosa", "La biblioteca dels llibres buits", "Auto de fe", "La sombra del viento"

El llibre és com una finestra que et posa en contacte dos mons, el de l'escriptor i el del lector. La biblioteca posa al nostre abast tots els misteris que romanen tancats dins dels llibres. Només cal anar i obrir-los, però compte que exerceixen una atracció fatal que acostuma a ser addictiva. Esteu avisats.  

dissabte, 9 d’agost de 2014

Ubik: ciència-ficció

Les pel·lícules de ciència-ficció m'agraden, però no sóc massa afeccionat als llibres d'aquest gènere. Si els llegeixo acostuma a ser per influència d'alguna pel·lícula com em va passar amb “Somien els androides amb ovelles elèctriques?" que Ridley Scot havia utilitzar com a base per Blade Runner, una de les pel·lícules de culte. 
Aquesta vegada no ha estat així. En una tertúlia al twitter al voltant de la #la5aplanta en la que també va participar l'autor entre d'altres es va parlar d'aquest llibre i em va entrar la curiositat. Vaig estar de sort ja que el tenien s la Biblioteca del barri.

En alguns llocs he llegit que es tracta de l'obra mestra de Philip K. Dick. D'entrada haig de dir amb claredat que no m'ho ha semblat pas. Trobo molt millor en tots els aspectes "Somien els androides amb ovelles elèctriques?".
Tampoc puc dir que m'hagi desagradat. Situada al 1992, l'inici és esperançador: una empresa d'anti-psíquics, morts que es conserven en semivida i amb qui els vius es poden comunicar, telèpates infiltrats en empreses,  ... La funció dels anti.psíquics, persones amb poder especials, es deslliurar de telèpates infiltrats a d'altres empreses. Ja tenim el conflicte. Però el desenvolupament el considero pobre. En alguns moments no és gens fàcil de seguir i literàriament és més aviat fluix. 
Posa sobre la taula l'existència de món paral·lels, si el nostre món és la realitat, si hi ha un altre realitat, ... Déu qui és i que pot fer ? La publicitat és ben present en tot el llibre. Així com el producte que dóna nom al llibre: Ubik. Què és Ubik ? Déu, la Salvació ?

"Yo soy Ubik. Antes de que el universo existiera, yo existía. Yo hice los soles y los mundos. Yo creé las vidas y los espacios en los que habitan. Yo las cambio de lugar a mi antojo. Van donde yo dispongo y hacen lo que yo les ordeno. Yo soy el verbo, y mi nombre no puede ser pronunciado. Es el nombre que nadie conoce. Me llaman Ubik, pero Ubik no es mi nombre. Soy. Seré siempre"

Philip K. Dick és un escriptor molt prolífic, amb més d'una novel·la a l'any i amb un vida personal ben particular.. Ubik va ser publicada al 1969, el mateix any que l'home va arribar a la Lluna i una any després de publicar "Somien els androides amb ovelles elèctriques?"  
Les seves obres han estar font inspiradora de guions cinematogràfics. De fet sembla ser que aquest mateix s'estrenarà la versió cinematogràfica de Ubik. Pot ser una pel·lícula ben interessant.

divendres, 8 d’agost de 2014

Desigualtats

Nunca el mundo ha sido tan desigual en las oportunidades que brinda, pero tampoco ha sido nunca tan igualador en las ideas y las costumbres que impone. La igualación obligatoria, que actúa contra la diversidad cultural del mundo, impone un totalitarismo simétrico al totalitarismo de la desigualdad de la economía, impuesto por el Banco Mundial, el Fondo Monetario Internacional y otros fundamentalistas de la libertad del dinero. En el mundo sin alma que se nos obliga a aceptar como único mundo posible, no hay pueblos, sino mercados; no hay ciudadanos, sino consumidores; no hay naciones, sino empresas; no hay ciudades sino aglomeraciones; no hay relaciones, sino empresas; no hay relaciones humanas, sino competencias mercantiles.
Nunca  ha sido menos democrática la economía mundial, nunca ha sido el mundo más escandalosamente injusto. La desigualdad se ha duplicado en treinta años, según los datos de las Naciones Unidas y del Banco Mundial. En 1960, el veinte por ciento de la humanidad, el que más tenía, era treinta veces más rico que el veinte por ciento que más necesitaba. En 1990, la diferencia entre la prosperidad y el desamparo había crecido el doble y era de sesenta veces. Y en los extremos de los extremos, entre los ricos riquísimos y los pobres paupérrimos, el abismo resulta mucho más hondo. Sumando las fortunas privadas que año tras año exhiben, con obscena fruición, las páginas pornofinancieras de la revista Forbes y Fortunes, se llega a la conclusión de que cien multimillonarios disponen actualmente de la misma riqueza que mil quinientos millones de personas.

EDUARDO GALEANO (1998)
Sobre los medios de la incomunicación.

I des del 1998 fins l'actualitat en lloc d'anar cap a millor hem anat a pitjor i les desigualtats han continuat creixent d'una forma que sembla que no té aturador. Fins quan ?


dimecres, 6 d’agost de 2014

El silenci

La soledat i el silenci són dos estats estranys, mal vistos per una societat que necessita soroll per sentir-se viva.
ROSA CULLELL