dimarts, 18 de maig del 2010

Ombres del futbol

S'ha acabat la lliga, la lliga dels milions. Aixeca passions, mou milers de milions i és un simple joc, un esport.
M'agrada l'esport i també el futbol però algunes coses em cansen. I això que els darrers anys encara estem de sort ja que la major part dels jugadors i dels entrenadors són uns bons models de conducta pels nostres joves. Fa uns anys no era així i havíem d'escoltar declaracions que feien vergonya.
El temps i espai que ocupa als mitjans de comunicació és excessiu. Com que té molta audiència es passen hores i hores parlant del mateix, abans i després de cada partit. Les celebracions també són excessives. I encara no se per quina raó, gairebé sempre acaben amb un grup important de brètols trencant tot el que troben al seu pas. I encara és més incomprensible que pràcticament mai els hi passi res. M'agrada el Barça i m'agrada que guanyi, però fins i tot, alguna vegada he arribat a pensar que estaria millor no guanyar per evitar aquest tipus d'actes i celebracions.
Gaudeixo d'un bon partit de futbol, però tots els diners que es mouen al seu voltant són tot un escàndol. Hem perdut totalment el nord. No és raonable que malgrat que el món del futbol generi tants diners, els jugadors i tot el que els envolta estigui tan sobredimensionat.
Els estadis, l'escenari de les entrevistes i els jugadors s'han convertit en grans anuncis. Ja sé que cada equip pot cercar la marca que més li paga per estampar el seu nom a la samarreta, però no crec que sigui ni massa ètic, ni massa educatiu fer propaganda d'empreses de joc per internet. En la darrera lliga han estat 5 equips dels 20 de primera, o sigui un 25 % que lluïen aquestes marques: Valencia i Unibet, Màlaga i williamhill.com, Español i interapuesta.com, Sevilla i 12bet.com i R. Madrid i bwin.com. Potser estaria bé que en un futur això estigui prohibit.
I malgrat que la lliga ja s'ha acabat, la cerimònia quotidiana del futbol segueix endavant, omplint minuts a les ràdios, televisions i diaris. Primer tots els rituals dels fitxatges, i després el mundial, gairebé un mes inacabable de partits de futbol dia rere dia.

dijous, 13 de maig del 2010

Ben X

Una pel·lícula desconeguda que m'ha sorprès totalment.
Un jove autista (síndrome d'Asperger) enganxat a un vídeojoc amb el que és molt hàbil i en el que s'identifica amb l'heroi protagonista. Té tota la jornada programada. Assisteix a una escola de formació professional on hi ha una colla de companys que sempre que poden li fan la guitza.
En molts moments la càmera es situa en el punt de vista de Ben i podem viure en primera persona la seva visió amenaçadora del món, la quantitat d'estímuls desordenats que percep i no és capaç de controlar: sorolls, molts sorolls, imatges fragmentades, ... Intenta controlar-se a si mateix i el món que l'envolta però no sempre ho aconsegueix.
L'estètica i el tractament de les imatges, així com la figura del personatge principal molt propers a l'estètica dels videojocs és tot un encert. Situats dins del món del protagonista no sabem a vegades si el que veiem és el món real o forma part de les seves pròpies visions de la realitat, moltes d'elles tenyides per les imatges del videojoc.
Pel·lícula belga de 2007, un cinema molt desconegut amb director i actors també desconeguts que val molt la pena de ser vista. Molt bona la interpretació de Greg Timmersmans en el paper totalment creíble d'aquest noi autista. En alguns moments em recordava a alguns dels alumnes que vaig tenir quan estava en l'escola d'educació especial, sobre tot, els seus ulls i la seva mirada perduda, més enllà de tot el que té al davant i la seva dificultat per organitzar el munt d'estímuls que li venen al damunt quan s'enfronta a la caòtica realitat del món extern. En la seva habitació i davant de l'ordinador i dins de la realitat virtual del videojoc tot és més senzill i més previsible. En el món real Ben no pot mai preveure que passarà realment.
Què difícil ha de ser la vida d'aquestes persones ! I a vegades tampoc és gens fàcil poder ajudar-les.


dissabte, 1 de maig del 2010

No són de fiar

Quan arreu del món occidental es parlava de crisi, en el nostre país aquesta era una paraula prohibida. No teníem crisi i el nostre sistema bancari i financer estava a prova de bombes. Però de cop i volta les coses de l'economia deixen de funcionar tan bé i ja tenim instal·lada la crisi al nostre país des de fa un temps. El nombre d'aturats no para de pujar, el dèficit també ja fa temps que dura.
Grècia està endeutada fins a dalt de tot. Caldrà l'ajuda dels seus amics europeus per evitar declarar-se insolvent i ja veurem si realment això serà possible.
Des que es parla tant dels problemes de Grècia que no paren de sortir destacats personatges del nostre govern dient pel dret i pel reves que nosaltres no estem com Grècia. Però coneixent el que sempre fan no sé si realment són de fiar i si no estem en un camí sense retorn en la mateixa direcció. Com més escolto el que diuen menys em fio de que diguin la veritat. Ens han enganyat massa vegades.