dijous, 21 d’abril de 2016

Pensem en el català

Arrel de la publicació del manifest del grup Koiné, ha revifat la polèmica entorn a quin haurà de ser el tractament oficial de les llengües en la organització de la futura república catalana. No és un tema nou. Però està clar que hi ha opinions molt enfrontades i alhora viscerals.
Sóc fill de família catalanoparlant que sempre ha parlat català a casa, però que vivia en un barri castellanoparlant. Com era habitual en aquella època vaig patir l'escola franquista on el castellà era la llengua única. Em vaig convertir en bilingüe i així he estat sempre. Tinc molta facilitat per viure en els dos idiomes, i malgrat que intento mantenir-me parlant català sempre que puc, no em costa gens posar-me a parlar castellà.
El català només el parlava, i encara que era capaç de llegir-lo, (el Cavall Fort va ser la meva escola) la majoria de les meves lectures eren en castellà. Ja de jove, recordo que a la Universitat tenia professors que impartien la seva matèria en català però jo prenia els apunts directament en castellà en una mena de traducció immediata.. Era incapaç de fer-ho en català i tampoc podia estudiar en català.
Amb els anys i a base d'estudi i esforç vaig estar capaç d'escriure en català fins que aquest s'ha convertit en el meu idioma preferent en tots els àmbits de la meva vida tant públics com privats.
Porto més de 34 anys a l'ensenyament primari. He viscut el pas de l'escola castellanoparlant a l'escola actual en la que ja fa molts i molts anys que les classes s'imparteixen en català. Però també he pogut comprovar que la utilització majoritària del català a les aules no es garantia de res. L'idioma que predomina en els passadissos i en l'esbarjo és el castellà. Pocs són els alumnes que parlen en català. També és així en les reunions de mestres. Tots saben el català i són capaços de parlar-ho però hi ha una gran majoria que la seva parla més habitual fora de l'aula és el castellà.
Al mateix temps en el barri que visc, de fet en la major part dels barris en que viscut, el castellà també és l'idioma més habitual. Poques vegades s'escolten converses en català. Es preocupant que després de tants anys d'immersió l'únic objectiu assolit és que la major part de la població és capaç d'entendre el català. En canvi penso que el nombre real de parlants habituals en català no ha variat gens en tot aquest temps. A molts barris i pobles de Catalunya es pot viure perfectament sense parlar català. Si no es reverteix aquesta situació, si no generem la necessitat d'utilitzar el català, serà qüestió de temps que aquest acabi fagocitat pel castellà. I que consti que no tinc res en contra del castellà i que estic molt orgullós de poder llegir, parlar i escriure indistintament amb els dos idiomes.
Podem pensar que estem en un bon moment (nombre de llibres en català, mitjans en català, escola en català, ...) i viure en aquesta bombolla, però els advertiments de que el català està en perill que fa el manifest els hem de prendre seriosament si no volem lamentar-ho al cap dels anys, quan ja sigui molt difícil revertir la situació.

dijous, 14 d’abril de 2016

Només la punta del iceberg

Els mitjans de comunicació ens van desgranant amb comptagotes els noms que apareixen en els papers de Panamà. No entenc com ens escandalitzem tant, si de fet ja ho sabien. No ens descobreixen res de nou. La gent amb molts i molts diners cerca la manera de pagar pocs o cap impost. De fet és el que intentem fer tots, cadascú al seu nivell. Però ells tenen a la seva disposició tota una colla d'experts i assessors que viuen de treballar en això. L'existència de paradisos fiscals ho facilita i aquests són tolerats, més ben dit, facilitats per tots els governs del món. 
De fet tot el que surti a la llum a través d'aquests papers és tan sols la punta de l'iceberg. És la informació d'una empresa que es dedica a aquesta feina, i tan sols, d'un únic paradís fiscal. Ocult resta el que fan innumerables empreses assessores en la gran quantitat de paradisos fiscals que hi ha arreu del planeta.
Tampoc ens esquincem tant els vestits, perquè al final és el que molts de nosaltres faríem si atesoréssim la quantitat de diners que acumulen aquesta colla de milionaris sense escrúpols.
Farem molts escarafalls mentre vagin apareixent aquestes notícies, però amb el temps aquestes desapareixeran del focus mediàtic i ens oblidarem. Tornarem a la nostra vida quotidiana, pagarem els nostres impostos i deixarem viure en pau i sense fer res a tots els que amaguen els seus diners en aquests paradisos.
Indigna, molt, sí, sobre tot ara que s'apropa la campanya de la renta 2015 en que tots els assalariats passarem comptes amb hisenda. Si realment tothom pagués a hisenda l'administració pública tindria prou diners per oferir uns serveis de luxe per a tothom. És una pena que l'egoisme de l'espècie humana ens condueixi a aquests comportaments on una part important de la població tan sols pensa en acumular més diners dels que mai es podrà gastar.
Fa molts anys que em pregunto perquè volen tants i tants diners, si per viure se'n necessiten realment ben pocs i no tinc resposta. Simplement no ho entenc.

divendres, 8 d’abril de 2016

SEPHARAD

Trenta diners, a Sepharad,
són una grossa quantitat.
Et venc per ells, i fins per res,
no sols aquest despullat pres,
sinó la nostra dignitat,
el cel, els camps, les deus, el blat,
tot el país, de mar a mar,
llengües, costums, passat, futur,
el pensament, la llei, el fur.
És un bon preu, no et costa car.
Només pretenc de rosegar,
segur, tranquil, un tros de pa,
al sol, xau-xau, un os de gos.
Fes i desfés, com si no hi fos.
Vull aquest bri d'un curt present
de vell. Després, que bufi el vent.
Mort jo, i en creu el condemnat,
amb forta mà pren el ramat.
Aparentment brau o lleó,
mai no li tinguis gens de por;
llargs anys de neu han capolat
el poble meu de Sepharad.

Setmana Santa
Salvador Espriu