diumenge, 28 de juliol del 2013

Maleït McCarthy. En la frontera

Em submergeixo de nou en el món de Cormac McCarthy amb el segon llibre de la Trilogia de la Frontera.
Estic convençut que és un escriptor que o agrada i t'enganxa o no pots amb ell. No hi ha terme mig. El seu món literari és peculiar. Fidel a les seves històries habituals, un adolescent deixa casa seva a l'estat de Nou Mèxic i inicia un viatge a cavall per territori fronterer. De nou estem davant una mena de viatge iniciàtic en solitari, encara que en una part de la història està acompanyat pel seu germà més petit. Al llarg d'aquest viatge en molts moments erràtic i sense objectiu i destí clars es va creuant amb diferents personatges, molts d'ells lacònics i poc parladors, altres violents i d'altres extremadament xerraires que li expliquen històries, així com la seva manera de veure i interpretar el món.

"Todo lo que uno deja de mirar amenaza con desaparecer"

De nou la descripció dels paisatges i les accions fins el més mínim detall converteix la lectura del seu llibre en un plaer que cal assaborir amb calma.


McCarthy és una autor dur, fins i tot podríem qualificar-lo de maleït. De fet ben poc se sap de la seva vida personal que està envoltada de llegendes i de misteris. Potser quelcom que m'atrapa d'aquest autor són aquests personatges que posen en joc el que m'hauria agradat fer de jove i mai vaig fer: agafar quatre coses, tancar la porta i marxar, anar d'un lloc a un altre i res més. Aquesta capacitat de viure sense res, sense esperar res, simplement sobreviure en la frontera del món.

" ... harapiento, sucio, hambiento de ojos y de tripas. Absolutamente irrecomendable. En aquel personaje estrafalario la gente contemplaba lo que más envidiaban y lo que más denigraban"

Aquest territori de frontera on viuen molts dels seus personatges és un mena de purgatori del que no es pot sortir de manera definitiva i al que hom torna una vegada i una altra, un bucle infinit i autodestructiu. La vida és el camí, com a única forma de viure. No es pot aturar a cap lloc, cal seguir galopant amb el seu cavall. El lloc on tots deambulem sense massa sentit, sense saber massa el que busquem

I torna a interrogar-se sobre Déu:
  • "Todo lo que uno deja de mirar amenaza con desaparecer"
  • "Buscar ese sitio donde los actos de Dios y los de los hombres son inseparables. Donde es imposible distinguir unos de otros"
  • "¿Sabes lo horrible que es morir sin Dios? La fe lo es todo."
  • "Existe otro que oirá lo que tu nunca has dicho"
"¿Qué acción no supone un futuro que a su vez nos es desconocido? ... Uno nunca sabe qué cosas pone en marcha. Nadie puede saberlo. No hay profeta capaz de predecirlo. Las consecuencias de una acción son a menudo bastante distintas de lo que uno pensaba.
La luz del mundo sólo estaba en los ojos de los hombres pues el propio mundo giraba en perpetua oscuridad y la oscuridad era su auténtica naturaleza y su verdadera condición ...
Los hombres no comprenden que los muertos no han abandonado un mundo sino meramente la imagen del mundo que el hombre tiene en su corazón. El mundo no puede ser abandonado puesto que, sea en la forma que sea, es eterno, como lo son todas las cosas que contiene. En aquellos rostros que ya para siempre serán anónimos entre sus anticuados enseres está escrito un mensaje que nadie puede pronunciar pues el tiempo asesinaría al mensajero antes de que éste pudiera llegar al destino.
Creemos ser víctimas del tiempo. En realidad el mundo sigue un camino que no está fijado en ningún lugar. ¿Cómo iba a estarlo?. Nosotros mismos somos nuestro propio viaje. Y por eso también somos el tiempo. Somos como el tiempo. Huidizos. Inescrutables. Despiados" Cormac McCarthy en estat pur.

Ja estic esperant retrobar-me a Billy Parham i John Grady a "Ciudades de la llanura" la tercera part amb la que tanca aquesta trilogia.

A la xarxa està ple d'addictes del maleït Cormac McCarthy:

diumenge, 21 de juliol del 2013

On estan les feministes ?

El món de les curses de màquines amb rodes (cotxes, motos i bicicletes) és fonamentalment un món masculí. Ara bé en aquest món tan "mascle" sempre es produeix l'aparició decorativa de la imatge femenina en diferents moments de l'espectacle, per exemple:
  • abans de la cursa aguantant uns para-sols que deuen ser del tot inútils i que no entenc quina és la seva funció,
    Foto de la web http://dogsville.es
  • al finalitzar la cursa de Formula-1 fent un passadís al guanyador tot aplaudint,
    Foto de la web www.f1aldia.com
  • i com no repartint petons i ram de flors al ciclista guanyador.
Foto de la web www.cyclingfans.com

De ben segur que hi ha altres moments i altres llocs on apareixen aquestes figures femenines sempre amb minifaldilla i mostrant cuixa amb generositat. Algú pot argumentar que sempre ha estat així. Fa temps que la repetició constant d'aquestes imatges del tot innecessàries em molesten, i molt, i no acabo d'entendre com és que aquesta utilització de la figura de la dona d'objecte no genera algun tipus de protesta.
Segurament aquestes noies es guanyen alguns calerons amb aquesta feina i també suposo que la fan de gust, però és realment necessària ? No podrien dedicar-se a una tasca més productiva i creativa ?

divendres, 12 de juliol del 2013

Club de lectura

Acostumava a mirar-me els clubs de lectura que s'organitzaven en les diferents biblioteques de Sabadell, però mai m'acabava de decidir a fer la inscripció. Sempre trobava alguna excusa. Finalment ho vaig fer i haig de dir que ho he gaudit.
Vaig aprofitar la oportunitat de que es feia a la Biblioteca de Ponent ben a prop de casa. 

Sota el títol de Literatura de mosaic i altres colors ho dirigia Enric López.
Tal com reflecteix el títol hem llegit llibres de diferent procedència i estil. M'he apropat a uns llibres que d'altra manera no hauria llegit. Les tertúlies posteriors han estat interessants encara que moltes vegades ens allunyàvem del tema dels llibres i acabàvem parlant una mica de tot. M'ha agradat l'experiència i és força probable que el proper curs repeteixi.
De desembre a juny hem llegit aquests 7 llibres:
  • La princesa de gel de Camilla Läckberg, un novel·la negra sueca d'aquestes que estan tan de moda. No acostumo a llegir aquest tipus de llibre però el vaig trobar entretingut. D'aquells que es llegeix ràpid i amb ganes de saber el que anirà succeint als diferents personatges.
  • Si menges una llimona sense fer ganyotes de Sergi Pàmies. Ja havia llegit altres llibres d'ell, però aquest no. M'agrada la seva escriptura minimalista. Amb molt poc en té prou per vestir un conte. Com en tot llibre de contes uns agraden més que altres. També vaig llegir Sentimental.
  • Los cuentos eróticos de mi abuela de Robert Antoni. No em va agradar gens. Gairebé vam coincidir tots en aquesta opinió. Es va fe pesat de llegir.
  • La carretera de Cormac McCarthy. Ja l'havia llegit i el vaig gaudir especialment. Molt bona novel·la, d'aquelles que fa pensar. Molt ben escrit. Gran novel·lista.
  • Tigre Blanc de Aravind Adiga. Tota una descoberta. Mai havia llegit res de literatura hindú. És un llibre divertit i fresc amb el que es pot copsar la manera de viure de la Índia, un lloc ben diferent al nostre món occidental i per alguns un lloc mític que potser no ho és tant.
  • La papisa de D.W. Cross. No sabia res d'aquesta història que per alguns és llegenda i que per altres és veritat: la existència d'un Papa que era una dona. Literàriament no és cap joia, però la història està ben explicada i enganxa per voler saber com es desenvoluparà. Està molt documentat i se suposa que està basat en fets reals.
  • El carreró dels miracles de Naguid Mahfuz. Un gran llibre i un gran escriptor. Explica amb molt de detall el que passa en un carreró de El Caire en la dècada dels 40. Molt bones descripcions dels diferents personatges que viuen en el carreró, i de la misèria i els neguits i desigs que els envolten. En alguns moment em recordava Claraboya de Saramago. De ben segur que llegiré altres llibres de l'autor.