divendres, 28 d’agost del 2009

Dies d'Agost

De sobte una nit d'estiu fan aquesta pel·lícula per la televisió. D'en Marc Recha havia vist L'arbre de les cireres i també Pau i el seu germà. La primera no la recordo massa, però sé que em va agradar. En canvi Pau i el seu germà, malgrat l'actuació d'en David Selvas i el paisatge de Gósol i el Pedraforca se'm va fer avorrida.
Aquest Dies d'Agost ha estat del tot una sorpresa. Evidentment és un títol ideal per aquesta època de l'any. Immediatament em van captivar les seves imatges, la música, el ritme lent, la veu en off. Bàsicament és una pel·lícula d'imatges i sensacions. Un viatge, un viatge d'estiu per paisatges coneguts, les terres de l'Ebre, paisatges dels avantpassats plens d'històries a la recerca de respostes, però sense ni tan sols saber les preguntes.
Un cinema gens convencional, però que m'agrada.


dissabte, 22 d’agost del 2009

La vida, un instant

La vida humana no dura más que un instante. Pasemos pues este instante haciendo lo que más nos complace. En este mundo fugaz como un sueño , es una locura vivir miserablemente, consagrados sólo a las cosas que nos desagradan”

Julia Kristeva
Los samurais


dijous, 20 d’agost del 2009

Societat de consum

Dios está más que escondido, ha sido reabsorbido por la sociedad de consumo y desde allí nos mira, y la vida no es más que un espectáculo de mercancías bajo la mirada de la mercancía divinizada

Julia
Kristeva
Los samurais

Ni tan sols la crisi s'ha utilitzat per replantejar aquest consumisme desenfrenat que ja fa molt de temps que vivim. La gran recepta que les instàncies benpensants no ha parat de donar-nos als mortals, ha estat que hem de consumir.
Segurament ens passem una part important de les nostres vides comprant coses inútils que no necessitem i treballant moltes hores per poder disposar dels diners per comprar-les. Amb menys coses de la nostra propietat també viuríem i tindrem més temps per a nosaltres mateixos.
No seriem tots molt més feliços consumint una mica menys ? Pensem-hi


dilluns, 17 d’agost del 2009

Woodstock tot un mite



Com ens han recordat per tot arreu aquests dies es commemoren els 40 anys del famós festival de  Woodstock, però no vull de deixar de dir la meva.
A principis dels 70 escoltava al Josep Mª Pallardó en el Clan de la Una i en El Mil per Mil, de Radio Joventut i cada dissabte al matí anava al quiosc a comprar Disco Express i em passava el matí  llegint-lo.
Vaig descobrir Woodstock en les pàgines de la història del rock de Jordi Sierra i Fabra, però no  va ser fins el 1976 que vaig poder veure la pel·lícula en una matinal de cinema, quan ja havia vist en directe a alguns dels que allà sortien, com per exemple a The Band i CSN&Y a Wembley i també havia assistit al Reading Festival. No per això va ser menys emocionant.
Passats els anys els que que encara resten vius de tots aquells esbojarrats jovenets que es veuen allà despullats i rebolcant-se pel fang després de la pluja deuen ser venerables avis de més de 60 anys. I què deuen pensar de ser protagonistes d'aquell moment ?
D'entre l'allau de bons moments que hi ha a la pel·lícula per mi n'hi dos de especials: la versió que  fa Joe Cocker del with a little help from my friends i l'espectacular I'm going home the Ten Years After:


dimecres, 12 d’agost del 2009

Leonard Cohen

Leonard Cohen un artista complert que es prodiga poc, i que m'agrada escoltar de tant en tant, la seva veu xiuxiuejant que més que cantar, recita a cau d'orella de la seva audiència. Fa poc vaig poder veure a la televisió la gravació del seu darrer concert a London. Esplèndid com sempre, i mira que ja és gran aquest senyor. I el grup que l'acompanya també magnífic.
Tocarà al Palau Sant Jordi precisament el dia que farà 75 anys, 35 anys després de la seva  primera visita a la ciutat comtal.



Take this Waltz, del disc I'm your Man (1988), és una adaptació del poema Pequeño vals vienés de Federico García Lorca.

diumenge, 9 d’agost del 2009

Temps de vacances

El rellotge ja no es el que em diu que tinc què fer i a quina hora ho tinc què fer. Simplement  desapareix de la meva vista i queda amagat al fons del calaix.
M'oblido completament del control del temps i em deixo portar per sensacions i per petits plaers quotidians.
Puc sortir a entrenar cada dia sense tenir que estar pensant a quina hora tinc que estar de retorn a casa  per no fer tard a la feina. Simplement he de decidir on vaig i anar fent fins que en tinc prou o fins acabar el circuït que havia previst per aquell dia.
Puc agafar qualsevol dia sense  planificació prèvia i anar a donar un tomb per la muntanya, ja sigui, a prop pel Parc de Sant Llorenç del Munt, ja sigui més lluny a qualsevol altre indret del nostre país. Quants indrets tinc pendents per visitar i altres per repetir visitar!



Prendre el vermut, un petit mos, acompanyat de bon vi i d'unes lectures amb música de fons abans de dinar és un dels petit plaers que més m'agrada i com no una migdiada sense despertador. Tot això i molt més és simplement el meu temps de vacances.

divendres, 7 d’agost del 2009

Set cases a França

Atxaga és des de fa un temps un autor que m'agrada, i quan el vaig escoltar a l'hora del lector i a  Millenium parlant del seu nou llibre em van venir ganes de llegir-lo. Dit i fet.
Acostumat a que sempre ambienta les obres al País Basc se m'ha fet estrany que aquesta passi a l'antic Congo Belga a principis del segle XX, l'època del genocida Leopold II. Comença amb l'arribada a Yangambi d'un nou oficial amb un comportament del tot diferent, Chrysostome. 


En el transcurs de la narració coneixem les relacions viciades en un espai vital tancat i limitat. A mesura que va avançant l'obra anem descobrint les dèries, projectes i intimitats dels personatges principals, tots ells homes. Poc a poc van canviant les vides dels que fa temps que viuen en aquest campament militar, molt marcades per relacions de poder molt consolidades i en les que la corrupció, els desitjos personals, i les ganes de tornar a Europa hi juguen un paper cabdal.
De nou apareix un dels trets característics dels personatges en les obres d'Atxaga. Aquests escolten veuetes en el seu interior: a Donatien són les veus de les diferents personalitats dels seus germans que el van aconsellant en el que té que fer en cada moment, sobre tot, en les situacions més crítiques i, en canvi a Van Thiegel ens el presenta amb el cap dividit en diferents parts, segurament fruit de l'alcohol i d'un procés d'embogiment a causa de la sífilis que va a més a mesura que avança l'acció i que l'impedeix veure clar quines són les millors decisions a prendre.
L'acció és lenta al principi, però a mesura que avança el llibre es va accelerant fins arribar al tràgic final que com a un càstig diví cau sobre gairebé tots.
La història és entretinguda i es deixa llegir bé, però de llarg no és pas el millor llibre de l'autor.

dijous, 6 d’agost del 2009

Definició de turisme

Turisme: corcó d'identitats, munió d'individus amb gorra i càmera que transformen l'urbs en pati d'escola, en fira, en diumenge etern que fa que ciutats captivadores s'assemblen cada volta menys a elles mateixes i més a altres ciutats malaltes de turisme.”

L'home manuscrit
Manuel Baixauli



 

El bes de Gustav Klimt

dimecres, 5 d’agost del 2009

L'home manuscrit

Ignore què serà de mi després d'aquesta cita.
Inicie, ara, un memorial, un inventari raonat, descriptiu, analític, dels moments de la meua vida en què Ell ha ficat cullerada”


L'home manuscrit de Manuel Baixauli és un gran llibre de principi a fi. El vaig llegir a les acaballes de curs, però com que no el vaig poder gaudir vaig decidir que per les vacances el llegiria de nou amb pocs dies, temps per endavant i sense interrupcions. Ha estat un plaer la seva re-lectura.
Feia temps que no tenia un llibre d'aquesta categoria entre les mans, una història rodona, enigmàtica que enganxa des del primer moment que fa reflexionar i amb un vocabulari precís. Narrat en primera persona, per un personatge si més no peculiar que des de jove es fa amic del silenci i escriu un Dietari. Hi ha una barreja de realitat, pensaments i ficció. Resulta un llibre inquietant, misteriós, màgic des del primer moment.
Segueix l'evolució del narrador a través de cinc moments, cinc intervencions d'Ell que es produeixen en moments cabdals i de canvi de la seva vida, una vida cada cop més solitària.
Cap al final es troba davant d'Ell, la cinquena i darrera intervenció i aquest li diu: “tu ets el meu somni assenyat. Tu omplis el seu futur i el meu passat alhora”.És el personatge de ficció enfrontat al seu autor, un personatge que ha viscut el que l'autor no s'havia atrevit a viure.
I com es diu en el mateix llibre

- Hi ha lectures que s'esborren aviat.
- Altres lectures, en canvi, queden gravades per molt de temps.
- Què necessita un text ... per a gravar-se en un hipotètic lector ?
- És un misteri. No és una qüestió d'ingredients, ni de proporcions.”

Estic segur que aquesta és un dels llibres que quedarà gravat a la memòria. Els llibres, com els personatges i les persones segueixen existint en el Magatzem polsós de la memòria. Allà entre els difunts, els personatges inventats, les cases enderrocades i existeixen mentre durin en la memòria d'algú. D'altra manera passen a l'oblit, al silenci, .... desapareixen.
I què és l'oblit ?

L'oblit no és cap lloc
L'oblit: un desert d'asfalt, sense ones
L'interior d'un núvol ....”

diumenge, 2 d’agost del 2009

L'oblit

Quant somie, per exemple, que sóca la sala d'espera d'un aeroport, al meu voltant veig persones que no
havia vist mai. Parlen, gesticulen i es comporten amb naturalitat. Tenen una vida, unes preocupacions, una manera de vestir, un idioma, uns propòsits ... Quan desperte, potser al principi, encara recorde imperfectament algú; al cap de poc, però es fonen per sempre. I em pregunte: on van a parar? On van a parar els figurants que ens acompanyen mentre somiem, o mentre llegim una novel·la, o mentre veiem un film?
- Al mateix lloc que els altres personatges. On va tothom, siga viu, mort o imaginari.
- A l'oblit!"

L'home manuscrit
Manuel Baixauli