diumenge, 27 de novembre de 2016

Bella Edat



Com si de sobte arribés a una cruïlla antiga on, des de la bella edat, un vehicle l’hagués esperat per conduir-la de nou a la casa a jugar
Quan arribem a una certa edat, a la bella edat, sense voler passem revista a la vida. Les imatges se’ns amunionen a la memòria.

Fidel Sala torna a casa un escriptor que ha viscut gairebé tota la vida a Estats Units, un escriptor famós. De nou el tema de l’emigració, però en aquest relat és molt diferent a la trilogia del Cicle de Pallars i al Carrer Bolívia. Es tracta d’un emigrant il·lustre que torna a la seva ciutat natal. Aquesta tornada serveix per desgranar petites històries que un principi semblen desordenades i sense sentit, però que d’una forma desapercebuda van vestint una història coherent que al mateix temps permet a Maria Barbal parlar de la bellesa, la mort, la creació literària, la falsedat dels records, ...
El llibre està dividit en tres parts: una primera part de situació dels personatges, una segona part reflexiva escrita en primer persona en forma de dietari del propi escriptor i una tercera part plena del passat, un passat farcit de sorpreses.  Apareixen detalls que no recordaven, i es fa evident que els records són diferents per cadascú. El malefici de les pèrdues, i els records d’altres temps i altres moment viscuts omplen la tercera part: la presència invisible dels absents, el futur, la vida, però també la obligació del tornar a començar.
Sap que només compta avui ara, però el seu jo sovint fa corredisses per mirar des del proper revolt
S’abstreu amb el mar que hi serà encara quan ella, per algú altre, sigui tan sols una veu de la vora” En algun moment, nosaltres desapareixerem, no hi serem, però el paisatge seguirà allà davant d’altres persones.



Els records i les sorpreses del passat.
“ ... no em resulta plana la via que s’acaba d’obrir per contemplar el passat de la meva família. De sobte, el meu pare s’ha humanitzat, s’ha tornat extremadament vulnerable, i jo m’he convertit en una víctima, no pas de la seva intemperància, sinó del destí. Em dic que el resultat és el mateix, però em responc que la vivència és del tot diferent.”
Passar comptes amb el passat revela que hom és com és en gran part per tot el que li ha passat al llarg de la vida, fins i tot, per les parts més desagradables de la mateixa.
Fidel Sala descobreix una ocultació. I aleshores canvia la perspectiva sobre els seus pares: “ara veig clarament que les seves cares guarden un secret, vell, que els manté units respecte als que l’ignoren, però que els ha separat l’un de l’altra” 

El fet d’escriure i el seu significat.
 “¿Com podria acarar-me a la vida si sabia que no l’havia de refer amb paraules? ... Fer és instintiu, com consumir oxigen. En canvi, refer és veure la cara que hi posem, com amanim el gest dels braços i de les mans, com sentim en relació al passat. Puc fer les paus sense moure’m de la cadira, esborrar greuges profunds i tenir en braços les persones atractives que no m’han posat mai la vista damunt la pell. Per a un creador el present és només el moment en què es posa a la feina
Els llibres es veuen acabats, però l’obra és sempre oberta. Si revisés els meus llibres, hi trauria i hi afegiria paraules, però vull respectar el creador que jo era quan els vaig portar a terme, no els vull tocar. Hi veuria errors imperdonables, ¿com podria revoltar-me contra mi mateix?”
 La sensació màxima de llibertat me la donava estar sol davant dels mots, escriure o passar temps pensant que estava apunt de fer-ho
 Tots aquells llibres llegits mig d’amagat van ser l’aliment de la meva fantasia, de la meva capacitat per a les paraules. Ara ho veig així; llavors era temps que escatimava als sermons del meu pare, a les obligacions de l’escola. Fugia del que em marcaven com a indispensable i m’emboscava entre pàgines del prescindible

La bellesa és un enigma.
No sempre és el mateix, i no per tothom és el mateix.
La majoria de persones fan cas del seu aspecte físic i veuen d’alguna manera, com a superiors les persones atractives” però és això cert? Quina es la diferència entre bellesa i atracció?
Crec que per damunt de la bellesa, hi ha l’atractiu, que ens empeny cap l’objecte imant

La mort que s’apropa.
Fidel Sala té càncer i escriu en l’antesala de la mort: “Em pregunto de què va morir el meu germà i de seguida em responc que no m’importa, no importa. El cas és que va desaparèixer mentre la mare estava embarassada de mi. Com si es tractés d’una substitució quasi perfecta. Vaig cometre un greuge immens contra els meus pares: viure després de la seva mort
Sé que no m’he d’amoïnar per endavant. El final entra en escena d’estranquis. No acostumen a convidar-lo. Potser perquè més que una actriu, és un paisatge on hi ha el nostre lloc des de sempre

dissabte, 12 de novembre de 2016

Últim estadi



Dormir, dormir, tot és confusió, ja no té conversa, ja no és possible raonar amb ella. Gairebé no menja. Res li agrada. Només gaudeix de l’esmorzar i de l’escudella. Sembla que no hi ha una altra menja.
Posem una treballadora familiar més hores, però no resulta efectiu. Tots els moments en que resta sola a casa esdevenen un perill. Massa malhumorada, malestar, silencis, mirada buida. No sap fer funcionar ni els aparells més senzills. Tot esdevé un problema. Les trucades telefòniques són constants. Pot repetir la mateixa pregunta una vegada i una altra.
Res a fer en tot el dia. Res li agrada tret de sortir a passejar i llegir el “Pronto”. Ni radio, ni tele, ni música. Passa hores i hores sense fer res.
Amb poc més que un parell de setmanes la seva davallada ha estat espectacular. La deixem sense claus. No sap obrir ni tancar la porta. Tanquem la clau de pas del gas de la cuina. Les opcions es van tancant. Mai ha volgut anar a la residència però en el seu estat actual ja no resta cap més opció. Allà li ordenaran el dia. Li diran el que ha de fer. Ara ho pregunta sovint. Tindrà companyia, podrà relacionar-se amb persones de la seva edat.
Està patint. No és un patiment físic com el que havia patit el pare. És un patiment psíquic. No entén el que li passa. Es pregunta el per què li passa. No sap fer coses que abans feia amb normalitat. Però, fins i tot, aquesta consciència també s’està acabant.
Arribats a aquest punt, no resulta gens fàcil prendre aquesta decisió, però no hi veig una altra sortida.
Fer la maleta. Tancar la porta, i deixar el pis buit, definitivament buit per sempre. Mai més hi tornarà a entrar. Això ja no té retorn. Aquest pis del que tan orgullosos estaven i que tant i tant esforç els va costar fa més de 40 anys. De fet ja hi ha moments en que no el reconeix i es pregunta on viu.

I un cop a la residència, entra en la darrera i definitiva etapa de la seva vida, l’etapa final. Tot plegat resulta molt feixuc i s’està fent molt i molt llarg.

Es trobava en l’últim estadi de la vida. Pel seu rellotge ja només hi passaven les hores inútils de l’espera. Envoltada de gent estranya, els seus dies transcorrien grisos i tèrbols, sense l’escalfor dels qui estimava” (Sílvia Alcàntara.- "Els dies sense glòria")

divendres, 11 de novembre de 2016

The frontiers are my prison

Oh, the wind, the wind is blowing
Through the graves the wind is blowing
Freedom soon will come
Then we'll come from the shadows

The Partisan
Leonard Cohen

Tots els referents de la nostra generació van caient un a un. Els arriba l'hora; coses de l'edat. Avui recent aixecat del llit, he esmorzat amb la notícia de la mort de Leonard Cohen. El vagi escoltar per primera vegada a principis dels anys 70. Arrel d'un recital seu al Palau, el Pallardó va omplir els seus programes (Clan de la 1 i al 1000 x 1000) amb la seva música. I després vaig poder llegir la crònica de Jordi Sierra i Fabra del seu concert al Disco Express, revista que devorava cada dissabte.
Sense arribar a ser un número 1, s'ha convertit en un referent i les seves cançons formen part de la banda sonora de la nostra vida: Suzanne, Hallelujah, Dance me to the end of love, Lover, lover, lover, Tha Stranger, So long Marianne, Take this waltz, ...
Ja vaig escriure d'ell en el blog fa uns anys, poc abans del seu concert al Sant Jordi el mateix dia feia 75 anys. Mai l'he vist en directe. Ja no podrà ser, però ens quedaran la seva música i els seus poemes.

divendres, 4 de novembre de 2016

Però, on és l’ós panda ?



4 dies de prehistòria, 9 dies d’història, 1 dia de Nadal i 1 dia de futur en forma d’epíleg. Baljo, un negre de Serekuda (Gàmbia) i Blanca, una blanca de Sabadell, són els protagonistes, cadascú des de la seva realitat en mons ben diferents i distants. Malgrat la distància hi ha fets que d’alguna manera els relacionen ja en la seva prehistòria, la final de la Champions Arsenal-Barça i dues morts, la germana del Baljo i la mare de la Blanca.
I com és fàcil d’imaginar acaben convergint, tot així de senzill. Aquestes són els elements amb els que Roc Casagran confegeix la seva novel·la.

En Baljo emigra de Serekuda a la cerca d’un futur millor en el món occidental farcit de promeses i malgrat els advertiments que li fan.
Aquí teniu ben poc, però aquesta és la vostra terra. Hi teniu la vostra gent, els vostres racons, els vostres secrets, la vostra manera de viure. Aquí tot és vostre. Allà hi ha la seva gent, els seus racons, els seus secrets i la seva manera de viure. Tot és seu. El cocodril és fort a l’aigua. Quan surt, és dèbil. Si em voleu fer cas, lluiteu pel que teniu aquí i deixeu de pensar en el que hi ha allà
Baljo “buscava el que busca tothom, cadascú pels seus viaranys particulars: la felicitat” I no resulta gens fàcil aconseguir-la.
Blanca, com el Llull de “L’amorfora de mapa”, és una personatge que necessita crosses. En realitat, potser tots en necessitem per sobreviure en aquest món. Desitja trencar amb el passat i començar una vida nova, però hi troba entrebancs.
Una solitud més una altra solitud fan dues solituds, res més. Una infelicitat més una altra infelicitat fan dues infelicitats, res més
Hi ha tantes coses que no sabem si hem fet bé o no. Les fem i punt, perquè és impossible viure si sempre n’hem d’estar avaluant les conseqüències. Seria un neguit insuportable”.
A mesura que avança la història d’aquests dos mons paral·lels resulta senzill fer comparances.
El món està descompensat ... perquè els africans pugen a Europa per guanyar-se la vida, i hi ha europeus que se’n van a l’Àfrica perquè s’han de retrobar a ells mateixos i diuen que allà la gent és més lliure i més feliç. Són europeus blancs, de classe mitjana acomodada, que no poden viure amb els dimonis que duen a dins o perquè la urgència de trobar la felicitat perenne els neguiteja fins a fer-los emmalaltir ...L’Àfrica és la gran clínica psiquiàtrica dels occidentals
La trobada dels dos protagonistes es produeix a les darreres pàgines
 “ ... realment eren dues solituds que s’havien trobat en un banc d’una plaça remota una tarda de Nadal. Mentre corre el cava i es mengen torrons en sobretaules alcoholitzades. ... Ells dos són aquí, ella tan sola, ell tan desconsolat. Sense cava, sense torrons, sense versos.”

Però, on és l’ós panda ? 
On és l'ós panda?