dissabte, 12 de novembre de 2016

Últim estadi



Dormir, dormir, tot és confusió, ja no té conversa, ja no és possible raonar amb ella. Gairebé no menja. Res li agrada. Només gaudeix de l’esmorzar i de l’escudella. Sembla que no hi ha una altra menja.
Posem una treballadora familiar més hores, però no resulta efectiu. Tots els moments en que resta sola a casa esdevenen un perill. Massa malhumorada, malestar, silencis, mirada buida. No sap fer funcionar ni els aparells més senzills. Tot esdevé un problema. Les trucades telefòniques són constants. Pot repetir la mateixa pregunta una vegada i una altra.
Res a fer en tot el dia. Res li agrada tret de sortir a passejar i llegir el “Pronto”. Ni radio, ni tele, ni música. Passa hores i hores sense fer res.
Amb poc més que un parell de setmanes la seva davallada ha estat espectacular. La deixem sense claus. No sap obrir ni tancar la porta. Tanquem la clau de pas del gas de la cuina. Les opcions es van tancant. Mai ha volgut anar a la residència però en el seu estat actual ja no resta cap més opció. Allà li ordenaran el dia. Li diran el que ha de fer. Ara ho pregunta sovint. Tindrà companyia, podrà relacionar-se amb persones de la seva edat.
Està patint. No és un patiment físic com el que havia patit el pare. És un patiment psíquic. No entén el que li passa. Es pregunta el per què li passa. No sap fer coses que abans feia amb normalitat. Però, fins i tot, aquesta consciència també s’està acabant.
Arribats a aquest punt, no resulta gens fàcil prendre aquesta decisió, però no hi veig una altra sortida.
Fer la maleta. Tancar la porta, i deixar el pis buit, definitivament buit per sempre. Mai més hi tornarà a entrar. Això ja no té retorn. Aquest pis del que tan orgullosos estaven i que tant i tant esforç els va costar fa més de 40 anys. De fet ja hi ha moments en que no el reconeix i es pregunta on viu.

I un cop a la residència, entra en la darrera i definitiva etapa de la seva vida, l’etapa final. Tot plegat resulta molt feixuc i s’està fent molt i molt llarg.

Es trobava en l’últim estadi de la vida. Pel seu rellotge ja només hi passaven les hores inútils de l’espera. Envoltada de gent estranya, els seus dies transcorrien grisos i tèrbols, sense l’escalfor dels qui estimava” (Sílvia Alcàntara.- "Els dies sense glòria")

6 comentaris:

Dioni Tulipán ha dit...

Uff Ricard!
Costa molt llegir això... i sé que aviat em passarà als meus,
i massa aviat també a nosaltres mateixos.

Només ens queda gaudir encara més de la vida, mentre podem!!

Ánims Ricard!!

Ricard Masferrer ha dit...

Són situacions que no són fàcils però pels que més o menys hem de passar tots. Fa més de 5 anys va ser el pare amb un càncer, i ara li toca la mare. Es passa malament, sobre tot, perquè et sents molt impotent, sense poder fer-hi massa cosa.
És cert que fa pensar també en un mateix, que quan menys t'ho esperis et pots trobar en la mateixa situació o similar. Està clar que cal aprofitar el temps i gaudir tot el que es pot mentre és possible, fent el que a cadascú li agradi més.
Gràcies pels ànims.

Lluis Copete ha dit...

Tant de bo aquestes paraules que escrius serveixin per recolzar el vostre dia a dia. Una abraçada

Ricard Masferrer ha dit...

Gràcies Lluis

pons007 ha dit...

La vida es cruel, i al final d’aquesta es quan més cruel és, tan de bo no haguéssim d’acabar així. Em sap greu.

Ricard Masferrer ha dit...

La vida té de tot, a vegades, és cruel, però a vegades també és fascinant. Aquests finals tan llargs en que la persona deixa de ser una mateixa haurien de ser prescindibles. No tenen cap sentit per ningú.