“Com si de sobte arribés a una cruïlla antiga on, des de la bella edat, un vehicle l’hagués esperat per conduir-la
de nou a la casa a jugar”
Quan arribem a una certa edat, a
la bella edat, sense voler passem revista a la vida. Les imatges se’ns amunionen
a la memòria.
Fidel Sala torna a casa un
escriptor que ha viscut gairebé tota la vida a Estats Units, un escriptor
famós. De nou el tema de l’emigració, però en aquest relat és molt diferent a la
trilogia del Cicle de Pallars i al Carrer Bolívia. Es tracta d’un emigrant
il·lustre que torna a la seva ciutat natal. Aquesta tornada serveix per
desgranar petites històries que un principi semblen desordenades i sense
sentit, però que d’una forma desapercebuda van vestint una història coherent
que al mateix temps permet a Maria Barbal parlar de la bellesa, la mort, la
creació literària, la falsedat dels records, ...
El llibre està dividit en tres
parts: una primera part de situació dels personatges, una segona part reflexiva
escrita en primer persona en forma de dietari del propi escriptor i una tercera
part plena del passat, un passat farcit de sorpreses. Apareixen detalls que no recordaven, i es fa
evident que els records són diferents per cadascú. El malefici de les pèrdues,
i els records d’altres temps i altres moment viscuts omplen la tercera part: la
presència invisible dels absents, el futur, la vida, però també la obligació
del tornar a començar.
“Sap que només compta avui ara, però el seu jo sovint fa corredisses per
mirar des del proper revolt”
“S’abstreu amb el mar que hi serà encara quan ella, per algú altre,
sigui tan sols una veu de la vora” En algun moment, nosaltres
desapareixerem, no hi serem, però el paisatge seguirà allà davant d’altres
persones.
Els records i les sorpreses
del passat.
“ ... no em resulta plana la via que s’acaba d’obrir per contemplar el passat
de la meva família. De sobte, el meu pare s’ha humanitzat, s’ha tornat
extremadament vulnerable, i jo m’he convertit en una víctima, no pas de la seva
intemperància, sinó del destí. Em dic que el resultat és el mateix, però em
responc que la vivència és del tot diferent.”
Passar comptes amb el passat
revela que hom és com és en gran part per tot el que li ha passat al llarg de
la vida, fins i tot, per les parts més desagradables de la mateixa.
Fidel Sala descobreix una
ocultació. I aleshores canvia la perspectiva sobre els seus pares: “ara veig clarament que les seves cares
guarden un secret, vell, que els manté units respecte als que l’ignoren, però
que els ha separat l’un de l’altra”
El fet d’escriure i el seu
significat.
“¿Com
podria acarar-me a la vida si sabia que no l’havia de refer amb paraules? ...
Fer és instintiu, com consumir oxigen. En canvi, refer és veure la cara que hi
posem, com amanim el gest dels braços i de les mans, com sentim en relació al
passat. Puc fer les paus sense moure’m de la cadira, esborrar greuges profunds
i tenir en braços les persones atractives que no m’han posat mai la vista
damunt la pell. Per a un creador el present és només el moment en què es posa a
la feina”
“Els llibres es veuen acabats, però l’obra és sempre oberta. Si revisés
els meus llibres, hi trauria i hi afegiria paraules, però vull respectar el
creador que jo era quan els vaig portar a terme, no els vull tocar. Hi veuria
errors imperdonables, ¿com podria revoltar-me contra mi mateix?”
“La
sensació màxima de llibertat me la donava estar sol davant dels mots, escriure
o passar temps pensant que estava apunt de fer-ho”
“Tots
aquells llibres llegits mig d’amagat van ser l’aliment de la meva fantasia, de
la meva capacitat per a les paraules. Ara ho veig així; llavors era temps que
escatimava als sermons del meu pare, a les obligacions de l’escola. Fugia del
que em marcaven com a indispensable i m’emboscava entre pàgines del
prescindible”
La bellesa és un enigma.
No sempre és el mateix, i no per tothom és el mateix.
“La majoria de persones fan cas del seu aspecte físic i veuen d’alguna
manera, com a superiors les persones atractives” però és això cert? Quina
es la diferència entre bellesa i atracció?
“Crec que per damunt de la bellesa, hi ha l’atractiu, que ens empeny cap
l’objecte imant”
La mort que s’apropa.
Fidel Sala té càncer i escriu en
l’antesala de la mort: “Em pregunto de
què va morir el meu germà i de seguida em responc que no m’importa, no importa.
El cas és que va desaparèixer mentre la mare estava embarassada de mi. Com si
es tractés d’una substitució quasi perfecta. Vaig cometre un greuge immens
contra els meus pares: viure després de la seva mort”
“Sé que no m’he d’amoïnar per endavant. El final entra en escena
d’estranquis. No acostumen a convidar-lo. Potser perquè més que una actriu, és
un paisatge on hi ha el nostre lloc des de sempre”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada