diumenge, 27 de novembre de 2016

Bella Edat



Com si de sobte arribés a una cruïlla antiga on, des de la bella edat, un vehicle l’hagués esperat per conduir-la de nou a la casa a jugar
Quan arribem a una certa edat, a la bella edat, sense voler passem revista a la vida. Les imatges se’ns amunionen a la memòria.

Fidel Sala torna a casa un escriptor que ha viscut gairebé tota la vida a Estats Units, un escriptor famós. De nou el tema de l’emigració, però en aquest relat és molt diferent a la trilogia del Cicle de Pallars i al Carrer Bolívia. Es tracta d’un emigrant il·lustre que torna a la seva ciutat natal. Aquesta tornada serveix per desgranar petites històries que un principi semblen desordenades i sense sentit, però que d’una forma desapercebuda van vestint una història coherent que al mateix temps permet a Maria Barbal parlar de la bellesa, la mort, la creació literària, la falsedat dels records, ...
El llibre està dividit en tres parts: una primera part de situació dels personatges, una segona part reflexiva escrita en primer persona en forma de dietari del propi escriptor i una tercera part plena del passat, un passat farcit de sorpreses.  Apareixen detalls que no recordaven, i es fa evident que els records són diferents per cadascú. El malefici de les pèrdues, i els records d’altres temps i altres moment viscuts omplen la tercera part: la presència invisible dels absents, el futur, la vida, però també la obligació del tornar a començar.
Sap que només compta avui ara, però el seu jo sovint fa corredisses per mirar des del proper revolt
S’abstreu amb el mar que hi serà encara quan ella, per algú altre, sigui tan sols una veu de la vora” En algun moment, nosaltres desapareixerem, no hi serem, però el paisatge seguirà allà davant d’altres persones.



Els records i les sorpreses del passat.
“ ... no em resulta plana la via que s’acaba d’obrir per contemplar el passat de la meva família. De sobte, el meu pare s’ha humanitzat, s’ha tornat extremadament vulnerable, i jo m’he convertit en una víctima, no pas de la seva intemperància, sinó del destí. Em dic que el resultat és el mateix, però em responc que la vivència és del tot diferent.”
Passar comptes amb el passat revela que hom és com és en gran part per tot el que li ha passat al llarg de la vida, fins i tot, per les parts més desagradables de la mateixa.
Fidel Sala descobreix una ocultació. I aleshores canvia la perspectiva sobre els seus pares: “ara veig clarament que les seves cares guarden un secret, vell, que els manté units respecte als que l’ignoren, però que els ha separat l’un de l’altra” 

El fet d’escriure i el seu significat.
 “¿Com podria acarar-me a la vida si sabia que no l’havia de refer amb paraules? ... Fer és instintiu, com consumir oxigen. En canvi, refer és veure la cara que hi posem, com amanim el gest dels braços i de les mans, com sentim en relació al passat. Puc fer les paus sense moure’m de la cadira, esborrar greuges profunds i tenir en braços les persones atractives que no m’han posat mai la vista damunt la pell. Per a un creador el present és només el moment en què es posa a la feina
Els llibres es veuen acabats, però l’obra és sempre oberta. Si revisés els meus llibres, hi trauria i hi afegiria paraules, però vull respectar el creador que jo era quan els vaig portar a terme, no els vull tocar. Hi veuria errors imperdonables, ¿com podria revoltar-me contra mi mateix?”
 La sensació màxima de llibertat me la donava estar sol davant dels mots, escriure o passar temps pensant que estava apunt de fer-ho
 Tots aquells llibres llegits mig d’amagat van ser l’aliment de la meva fantasia, de la meva capacitat per a les paraules. Ara ho veig així; llavors era temps que escatimava als sermons del meu pare, a les obligacions de l’escola. Fugia del que em marcaven com a indispensable i m’emboscava entre pàgines del prescindible

La bellesa és un enigma.
No sempre és el mateix, i no per tothom és el mateix.
La majoria de persones fan cas del seu aspecte físic i veuen d’alguna manera, com a superiors les persones atractives” però és això cert? Quina es la diferència entre bellesa i atracció?
Crec que per damunt de la bellesa, hi ha l’atractiu, que ens empeny cap l’objecte imant

La mort que s’apropa.
Fidel Sala té càncer i escriu en l’antesala de la mort: “Em pregunto de què va morir el meu germà i de seguida em responc que no m’importa, no importa. El cas és que va desaparèixer mentre la mare estava embarassada de mi. Com si es tractés d’una substitució quasi perfecta. Vaig cometre un greuge immens contra els meus pares: viure després de la seva mort
Sé que no m’he d’amoïnar per endavant. El final entra en escena d’estranquis. No acostumen a convidar-lo. Potser perquè més que una actriu, és un paisatge on hi ha el nostre lloc des de sempre