dijous, 28 de juliol de 2011

La oscuridad exterior


"No se habrá escapado de alguna parte ¿verdad?
No, dijo ella. No tengo de dónde escapar.
.... Si no tiene de dónde escapar, tampoco tendrá un sitio donde esconderse. Ya sé no es cosa mía pero ¿se puede saber adónde va?

"¿Vas muy lejos?
Sigo la carretera. De viaje.
¿Adónde?
... no voy a ningún sitio en particular"

"Estoy buscando a alguien.
¿A quién?
Pues a alguien. Un individuo.
Un individuo, dijo la vieja, ¿y dónde anda?
Ojalá lo supiera
Este mundo es muy grande como para ponerse a buscar a alguien así por las buenas"
 
Escapen ? de què ? Què busquen ? Ni ells mateixos ho saben, personatges perseguits per una maledicció, amb un passat ocult i misteriós que aixeca sospites per allà on passen. Persegueixen un destí incert. Caminen, fugen, cerquen, ... com potser tothom a la vida, qui sap ? Un llenguatge i un paisatge dur i obscur per moments.
Torno a llegir una novel·la de Cormac McCarthy amb un títol ja de per si mateix molt suggeridor, "La oscuridad exterior" en la que la foscor és un element constant, tant la foscor interior dels personatges com la foscor i la hostilitat i desolació exterior dels paisatges on es desenvolupa l'acció que en certa manera em recorda a La Carretera.
Potser és una simple paràbola en que la foscor la tenim al món exterior, un món ben estrany i complex i la llum l'hem de trobar en el nostre interior encara que tampoc aquest camí és fàcil.


"... un ciego andrajoso y sereno que un buen día le habló desde su oscuridad perpetua
...Los ojos sólo te muestran lo que pasa fuera. Si un ciego necesitara los ojos los tendría.
Sigo creyendo que le gustaría ver por dónde va.
¿Para qué necesita uno ver por dónde va si en el fondo sigue su destino?"
 
Els personatges solitaris  van d'un lloc a l'altre a vegades sense massa sentit i de tant en tant troben un oasi, una casa amb una família en la que es refugien per un moment, per poc temps, una nit, però després continuen la seva cerca. Els llocs i cases que es troben en el seu camí estan plenes d'objectes inútils i de brutícia arreu. Són desordenades, impregnades d'olors especials que en alguns moments podem fins i tot olorar, amb habitants vells, solitaris i hospitalaris i amb ganes de molta xerrameca, formulant moltes preguntes en una mena d'interrogatoris inquisitorials.


"Cuanto más medito una cosa menos entiendo. Piensa mucho y pensarás mal"


A partir d'un fet inicial s'estableix una doble narració, fins i tot triple en alguns moments, la dels dos personatges principals, dos germans amb una relació incestuosa. Volten pels mateixos llocs, propers, però no es troben ni coincideixen en el temps ni en l'espai. Rinthy, la germana, busca al seu fill recent nascut i acostuma a trobar gent amable que l'ajuda. Culla, el germà, busca a la seva germana. A tots els llocs on arriba o per on passa és acusat d'alguna malifeta. Tres personatges misteriosos que en cap moment se sap qui són també deambulen i van sembrant el lloc de cadàvers, matant a tothom que en algun moment de la història ha tingut alguna mena de relació amb el germà, impartint una mena de justícia satànica.


"La manada entera había comenzado a virar más rápido siguiendo el borde del peñasco y las filas más alejadas del centro giraron centrífugamente sobre el repecho hilera tras hilera gimiendo y chillando, y dominándolo todo los gritos y maldiciones de los porqueros que ahora se alzaban entre la confusión de carne que tenían a su cuidado y cubiertos de polvo habían empezado a adoptar expresiones satánicas con sus bastones y ojos desorbitados como si en realidad no fueran pastores de cerdos sino discípulos de las tinieblas venidos para conducir a aquellos pupilos a su destino fatal" 

La història, de nou amb algunes referències bíbliques, podria donar per un bon guió de cinema.
Tot plegat per arribar a un final inquietant, tenebrós i tràgic que deixa un mal regust de boca.

"Más tarde el camino le llevó a un pantano. Y eso fue todo. Ante él se extendía un yermo fantasmagórico del cual emergían solamente los árboles desnudos en posturas de agonía y vagamente homínidos como siluetas en un paisaje de condenados. Un jardín de los muertos ligeramente humoso que se curvaba como la propia tierra. Tanteó el cieno con el pie y lo vio ascender formando un ribete vulváceo, consistente, que te aspiraba. Retrocedió. Un viento viciado soplaba de aquella desolación y los carrizos y los helechos negros entre los que se encontraba producían un suave repiqueteo como criaturas encadenadas. Se preguntó qué sentido tenía que un camino terminara allí."  
 I quin sentit té que la vida, el nostre camí, acabi com acaba ?
Volviendo sobre sus pasos encontró de nuevo al ciego que iba tanteado en el crepúsculo. Esperó muy quieto a la vera del camino, pero el ciego volvió la cabeza al llegar a su altura y le dedicó su sonrisa de ciego. Holme se lo quedó mirando hasta que lo perdió de vista. Se preguntó adónde podía ir el ciego y si sabia en qué terminaba el camino. Alguien deberia advertir a un ciego antes de indicarle esa dirección" 
 I nosaltres sabem com acaba el nostre camí ? Algú ens indica la direcció ?

diumenge, 24 de juliol de 2011

On és l'estiu ?


Ja m'agrada que no faci calor i gaudir d'aquestes temperatures tan agradables, però així un dia rere l'altre se'm fa estrany. Els que no deuen estar massa contents són els fans de dies de sol i platja i els venedors de gelats.
De seguida quan passa quelcom que no és habitual ens enfrontem als tòpics de sempre sobre el temps. És un tema recurrent quan no sabem de què parlar amb algú. La nostra memòria d'altres anys és feble i ens costa recordar que segurament algun estiu semblant a aquest ja hem viscut. Aleshores és quan els homes del temps surten amb les estadístiques i ens il·lustren amb el que va passar ja fa anys i que nosaltres no recordem.
Els homes del temps han esdevingut totes unes celebritats, conegudes per gairebé tothom. Tant les web dels temps com els espais que tenen als mitjans sigui televisió, ràdio o premsa escrita són uns dels espais més vistos i visitats. Si ens fixem amb les dades d'audiència és clar que és un tema que ens interessa. Volem saber quin temps farà i fins i tot (això encara és més estrany) quin temps ha fet.
Han errat en el previsió d'un estiu més calorós de l'habitual. Malgrat que les previsions a llarg termini són poc fiables continuen tenint demanda, i els meteoròlegs cauen a la trampa amb facilitat oferint les dades amb les que compten que són simples models estadístics amb fiabilitats molt baixes.
No tenim remei i ho volem preveure i saber tot. No està bé també deixar-nos portar per la sorpresa ? A veure que ens tindrà reservat el mes d'agost ?

dimecres, 20 de juliol de 2011

Aconsegueixen els seus objectius les manifestacions?


Les manifestacions acostumen a ser un fet habitual en les societats actuals i més quant aquestes entren en un període de crisi com el que estem travessant en l'actualitat.
La societat accepta les crítiques que suposa o aporta una manifestació amb les seves pancartes i els seus crits, però no en fa cap cas, simplement segueix el seu camí i allò queda com una simple notícia que es comenta als diaris i unes imatges dels telenotícies. Les manifestacions simplement es consumeixen com un producte més.
En la història remota les manifestacions semblen haver servir per alguna cosa, per assolir alguns canvis desitjats, o al menys això és el que explica la història en els llibres. Però el paradigma del funcionament de la nostra societat ha canviat. Els darrers anys s'han succeït tot un seguit de manifestacions força multitudinàries sense que després canvies res.
N'hi ha de diferent tipologia. Algunes venen marcades pel calendari, com les de l'1 de maig i l'11 de setembre. Són aquests dies que toca manifestar-se tant si hi ha motiu com no. És una simple qüestió de tradició. Altres es convoquen per poder manifestar algun desacord en front a una situació, un fet o una proposta. Les acostumen a convocar els partits, els sindicats, o entitats de la societat civil.
Els convocants proposen una data, un recorregut i un lema que serà el que presidirà la capçalera i fan publicitat per tots els mitjans al seu abast.
Arriba la data i la gent es concentra al lloc determinat. L'arrencada de la capçalera sempre és lenta i mai és puntual. Els participants es mostren satisfets quan hi ha molta gent i decepcionats si la resposta a la convocatòria és pobre. Es desenvolupa pel recorregut pactat amb la litúrgia corresponent de crits i pancartes i un cop a casa es mira si el telenotícies se'n ha fet ressò i aleshores comencen el ball de xifres habitual i les valoracions.
Però s'ha aconsegueix canviar quelcom amb la manifestació ? En començo a estar desenganyat i no crec massa en la seva utilitat, però tampoc trobo altres maneres efectives per manifestar el meu desacord en com funciona tot plegat, i algunes vegades simplement em ve de gust sortir al carrer i cridar ben fort amb altre gent que no estic d'acord.