dissabte, 8 de desembre de 2018

Fin. S'acaba el món?


Una trucada serveix per tal que un grup d’amics es retrobin al cap de 25 anys. Aquest retrobament és en el mateix lloc i just el mateix dia que es compleixen els 25 anys, d’una nit que tots recorden molt bé.

No sé por què le dije que sí. Si lo piensas bien es una idea absurda, venir aquí ...”

En aquest temps les seves vides han evolucionat. Van arribant al refugi on en una nit de fa 25 anys van contemplar els estels. En falta un a la cita, i a més hi ha les parelles de dos d’ells.

Les relacions no són fàcils. A la nit es queden sense la llum. Comproven que no sols ha marxat la llum sinó que han deixat de funcionar tots els aparells, mòbils, rellotges, ... Els cotxes tampoc funcionen. Un d’ells abandona el grup.

Intenten trobar a algú, però no ho aconsegueixen. A prop del refugi hi ha unes tendes d’uns escaladors, però no hi ha ningú. En una urbanització propera tampoc troben a ningú. L’únic que veuen són alguns animals: trencalossos, cabres salvatges, cabirols, ....

Es posen en camí en direcció al poble més proper. Tenen por i comencen a sospitar que ha passat quelcom que no acaben d’entendre.

Esto es el final, ¿no lo entiendes? ¡Es el final de todo!”

En el camí després d’un incident amb un grup de cabres salvatges desapareix una membre del grup. Es fa de nit i encara no han aconseguit arribar al poble.

Todo se podria haver arreglado. Todo se habría arreglado si yo la hubiera abrazado de verdad, si le hubiera dicho que le perdonaba..., però no lo hice... Y ahora... ahora estamos así ...”

La tensió i els dubtes augmenten i al mateix temps van sortint els draps bruts d’alguns membres del grup.

“¿ Y tú? ¿Quién eres tú para hablar?. Tu vida tampoco es, precisamente, un modelo a seguir.
Nos estamos comportando exactamente como él había planeado” Comencen a sospitar que tot el que està passant ho ha planejat el que ha faltat a la cita.

Segueixen desapareixent els membres del grup, un a un: “Ibañez... ha desaparecido... Vamos a desaparecer todos, uno a uno”

Segueixen sense trobar a cap persona. Tot plegat és ben estrany i misteriós. Cada un dels protagonistes ho entoma com pot, però segueixen les desaparicions, i aleshores sorgeixen les preguntes:

“¿Cómo ... cómo serà cuando desapareces? ... Debe de der como ... como morirse: desapareces y te mueres; se... se acaba todo... no... no creo que haga daño .... No, seguro... seguro que no duele, pero .... Es que.... es que.... ¡Yo no quiero desaparecer!”

Todos. Todos desaparecieron en el primer momento, en el momento del apagón. Andamos buscando como locos, como tontos, y aquí no queda ni Dios ...”

En un segundo ha renacido el silencio, el silencio opaco y persistente de la naturaleza inhabitada

dijous, 6 de desembre de 2018

6 de diciembre, dia de San Nicolás y San Bonifacio


“6 de diciembre, dia de San Nicolás i San Bonifacio”, així anunciaven els humoristes Tip i Coll la data del referèndum de la Constitució Espanyola el 1978. Avui fa exactament 40 anys.

Aleshores encara estava solter, vivia a casa dels pares i estava estudiant a la Universitat. 40 anys després estic separat, visc sol i estic jubilat. Entremig em vaig casar, vaig tenir un fill i una filla, he treballat a 4 escoles, m’he separat, he viscut en 6 cases diferents, .... Són moltes les coses que m’han passat al llarg d’aquests 40 anys. I han estat també molts esdeveniments que han succeït tant al món com a Espanya en concret.

A hores d’ara, hi ha un sector de la població que crítica molt com va ser aquell transició. Recordo que un dels dilemes era o reforma o ruptura. Personalment estava per la ruptura, però el que va guanyar aleshores va ser la reforma. La ruptura tampoc era tan fàcil. Bé, de fet les ruptures mai són fàcils. Malgrat que segurament m’hauria agradat que la transició fos d’una altra manera, en aquells moments va semblar prou satisfactòria. I encara m’ho va semblar més després de la il·lusionant victòria socialista del 1982. Possiblement a partir d’allà va començar el desencís, ja que mai s’ha arribat a produir un canvi real de la situació.

Actualment es produeixen moltes crítiques al que s’anomena règim del 78. Soc dels que m’afegeixo a aquestes crítiques. Tot va quedar aturat amb la Constitució del 78, la que vam votar el dia de “San Nicolás y San Bonifacio”.

Es fa molt difícil d’entendre que si en 40 anys s’han produït tants canvis, tant a nivell personal i individual, com a nivell social, científic, tecnològic, econòmic ... la Constitució hagi esdevingut un text intocable. Ja res és igual a aquell ja llunyà 1978. Molts dels que van votar la Constitució ja estan morts. De fet tots els menors de 60 anys no l’han votat. Com pot ser que no es plantegi una reforma a fons de la Constitució. Fins i tot, obviant el procés independentista de Catalunya, cal un nou pacte constitucional, cal una modernització del text. Discutir de nou entre tots quin és el projecte que volem.

¿És tan difícil d’entendre que afrontar la Reforma Constitucional seria el més sa per la nostra societat?

dissabte, 1 de desembre de 2018

El permagel s'esquerda


Títol ben estrany. Què vol dir Permagel? Tal com indica el mateix nom són capes de gel permanent que estan sota l’escorça de la terra en les zones més glaçades del planeta, tan sigui, a la zona àrtica com a les grans alçades on hi ha el gel permanent que per sota de les roques actua com una mena de ciment que les manté unides. Però l’autora l’utilitza amb un significat una mica diferent.

Per llegir aquest llibre cal agafar aire i estar disposat a submergir-se en el seu món. Com diu la contraportada “Hi ha el dubte que obris el llibre, lector, però cap ni un que t’aguantaràs el respir fins el final si el comences: el viatge és massa bell

La cita inicial de Thomas Bernhard ja és tota una declaració d’intencions i una mostra del que trobarem en el seu interior: “Néixer és una desgràcia, deia, i mentre vivim prosseguim aquesta desgràcia” Està clar que no ens espera una visió optimista de la vida.

En els primers capítols em costa entrar en la narració, però el seu llenguatge poètic m’atrapa.

S’hi està bé aquí. Finalment, les alçades ja ho tenen això: cent metres de vidre vertical. L’aire és aire en estat superior de puresa i per això, també, sembla més dur, en alguns moments gairebé compacte

Al cap d’un temps acabes descobrint que el límit es deixa viure, vertical com mai, a frec del no-res, i que no només és possible habitar-hi sinó que també s’hi pot créixer de maneres diferents. Si del que es tracta és sobreviure, la resistència pot ser que sigui l’única forma de viure intensament. És ara, en aquest límit, que em sento viva, viva com mai

Mesures de seguretat a tot arreu. Més que persones. Més que rates. Mesures reproduïdes sense cap lògica ni sentit ... Mesures evidents o subtils ... Un suïcida reeixit, avui en dia és un heroi ... Morir en un racó estaria bé, hauria de ser possible llogar racons on ben morir

Una lesbiana amb tendències suïcides ens explica en primera persona totes les seves cabòries més íntimes, les seves decisions, els seus dubtes. Capítols breus i frases curtes com petites pinzellades d’una vida, d’uns pensaments, sensacions, ... per desgranar neguits i angoixes d’una vida.

Només hauria de deixar-me viure, sense oposar resistència com faria un branquilló corcat baixant pel riu, amb cap més pretensió que lliscar acceptant cada canvi de direcció, assumint el desgast

Però estic sola, no soc res més que cinquanta-dos quilos de soledat i laments, tot un tresor

En una mena d’autobiografia de la protagonista passem de manera desordenada pels passatges més significatius de la seva vida, infantesa, adolescència, el paper de la mare i de la germana, ambdues ben diferents a ella.

La vida pertany als altres, sempre ho ha fet. Soc aquí i veig que passa, la vida passa a les vides dels altres, és un miratge real i inabastable que llisca a través de les vides dels altres ... Que m’hagi tocat a mi és un accident

El meu inconscient té un gran instint de vida i és estrany, perquè sovint els somnis em posen en situacions extremes de perill

Alguns desitjos tenen un fonament intolerable, son tan bruts com una carretada d’adob però tan nutritius també.”

El nostre permagel s’esquerda per les emocions. Nosaltres també tenim un permagel en el nostre interior que és el ens manté d’una sola peça, però la vida intenta esquerdar-lo sense compassió.

L’obertura del crani, els pensaments espessos avançant pel paviment com lava, fugint de mi. Soc una dona imperfecta, resistent com regalèssia canyellosa i molesta com un tascó d’os de conill incrustat entre dos queixals. Espero que algú s’adoni de mi abans que els ocells vegin els meus glòbuls oculars

M’he adonat que em sé de memòria, em sé fins al punt de començar a reconèixer persones inexistents, que em complementen. Em sé com qualsevol recorregut que meni a casa, com passadissos sense portes, com baranes inacabables. Em sé com un internament de dècades. Acabar i prou

El que comença com quelcom inconnexa i desordenat, amb anades i vingudes endavant i enrere, finalitza en una mena de diari dels darrers dies.

“ ... és la vida, la salvatge que en cerca i ens assetja

I a la darrera pàgina trobo una bona notícia, s’anuncia Permagel com el primer volum d’una trilogia que continuarà amb Boulder i Mamut. Ja frisso per poder llegir el següent volum.

dimecres, 28 de novembre de 2018

Foc perpetu de records


I ara dona’m les paraules.
“La nit de la matança la lluna plena, grassa i suada, s’havia estat hores repenjada al llom de les muntanyes. Unes quantes filagarses de núvols li feien com de grenyes de cabells al front. Així s’havia estat la lluna, bevent l’horitzó retallat com la vora d’una clova d’ou trencada, mandrosa amb una mandra quasi de Mort, quasi com si fos al primer son
Així comença Marcello Fois la “Memòria del Buit”. Vaig llegir “Estirpe”, premi llibreter 2017, i em va agradar. Torno a reincidir amb l’autor que està resultant tota una descoberta. M’agrada el seu llenguatge poètic i les imatges que impregnen la seva narrativa. L’escenari i l’època tornen a ser el mateix, els petits pobles sards a principis del segle XX. L’ambient que descriu no s’allunya gens del que apareixia a “Estirpe”, malgrat que ara és la història de Samuele Stocchino, un personatge que va existir però que també està envoltat de llegenda.

Ja de petit Samuele té una intuïció del que serà la seva vida: “Va ser aleshores que el pare em va tapar els ulls amb la mà. En aquella escalfor fosca vaig saber el meu destí: la solitud, la mort dels afectes, el grunyit de la venjança”. Tota una premonició
Ens parla de la mort i del silenci:

A la mort, ningú s’hi acostuma, és un dolor mil·lenari constant que ha fet solcs profunds en la roca que som”. ... “El silenci és com una persona que sempre et mira, que no et treu mai els ulls de sobre
La mort es converteix en una constant en la vida de Samuele i la veiem aparèixer arreu. Es fa un lloc preeminent en les seves reflexions “Sigueu espectadors o lectors, tant és ... Al teatre de l’home hi ha papers assignats. Protagonistes i secundaris participen en el ritual de la mort ... Una vida és un foc perpetu de records i, l’anima, un tió que crema sota les brases

Al llarg de la narració el donen per mort en diverses ocasions però reapareix viu de nou. Sembla tenir més vides que un gat. Comença a estar rodejat de fama d’immortal. Se’l coneix amb el motiu de “el tigre”. Es converteix en un mite i tothom li té por.

El que fa por d’en Samuele és que sempre arriba a un pas de la mort, i aleshores la mort tampoc no el vol i se’l treu de sobre” ...  El que ho destarota tot, és quan es veu clarament que la vida és una sèrie infinita de retorns

La solitud també s’acaba convertint en el seu gran acompanyant. Abans de qualsevol esdeveniment important té un pressentiment del que passarà. “... en quina solitud, en quina desesperada tremenda, irredimible solitud es pot caure. En Samuele sap que des d’aquella nit cada esdeveniment és un graó cap a l’abisme

Se sent perseguit, tant ell, com la seva família, sobre tot, per les famílies més benestants de la regió. Davant d’aquesta persecució amenaça amb venjança i els adverteix “No mato el dia del Senyor. Però hi ha sis dies més, aneu amb compte ... Us he vist a tots i sé tots els noms i cognoms, i tots segur que sabeu la paga que dono

Tot comença en una nit de lluna plena de Sant Sebastià, el 20 de gener de 1902, continua la mateixa nit de 1920 i acaba en el mateix lloc, el mateix dia, i entre les mateixes parets, uns anys després.

dimecres, 21 de novembre de 2018

Incerteses

Ja fa un temps que Jaume Cabré, un cop publicada una de les seves grans novel·les també escriu un llibre de reflexions al voltant de l’escriptura. “Les incerteses” és el tercer. En concret, el va publicar després de la seva obra mestra.

He de confessar que sempre que llegeixo les seves reflexions m’entren ganes de posar-me a escriure històries, però mai m’he acabat d’atrevir. Tinc algunes idees, però d’aquí no passo mai. De més jove ho havia intentat i acabava sempre encallat sense saber com avançar i observant que tots els personatges estaven fets a imatge i semblança meva i no m’acabava d’agradar. Realment ho trobo molt difícil això d’escriure novel·les.

En aquesta mena de llibres, les reflexions m’han servit per donar pas a interrogants; a mesura que m’he fet gran, llibre a llibre, tot és més incert i els interrogants s’han multiplicat”. Així comença, i li dono la raó a més edat, més incerteses i més interrogants per resoldre.

Com no podia ser d’altra manera, de nou torna a fer un grans elogis de la lectura:
  •  “La lectura és el viatge més poderós; el viatge que et pot fer estalviar incomprensions, conflictes, aprensions i guerres
  • La llibertat és poder llegir, poder pensar, poder dir en veu alta, poder decidir havent après a reflexionar ... Tot plegat ens fa més persones. I la lectura es converteix en el nostre gran aliat i ens ajuda a aprendre a valorar el silenci
  • No hi ha privilegi més gran que obrir un llibre i fer un mateix la pròpia lectura d’una història, perquè estic convençut que una paraula val més que mil imatges
També reflexiona sobre el fet d’escriure i l’ofici d’escriptor:
  • L’escriptor escriu perquè ell ho vol, no perquè algú li ho mani
  • En el fons no tens la certesa que, quan ho has enllestit, allò estigui acabat. Et quedes amb una bona dosi d’inseguretat a sobre
  • Diu Martin Amis que el novel·lista, en cada pàgina que escriu, ha de prendre unes quaranta o cinquanta decisions, jo penso que fa curt
  •  Com que quan escrius estàs sol i fas teva, de grat, la invitació a la soledat, és més senzill que tots els elements del món que estàs creant se’t facin visibles
Parla del perquè escriure i de quines han de ser les capacitats i de quines són les dèries de l’escriptor, en definitiva les seves pròpies dèries:
  •  Per arribar fins aquí el creador ha d’haver entès que l’itinerari que ha de dur a terme és cap a ell mateix”
  • “Escrivim per moltes raons, la majoria inconfessables o ignorades per nosaltres mateixos”
  • “La lluita no és contra la vanitat, sinó contra la mort”
  • “Cal saber posar-te en la pell de l’altre. Tenir curiositat ... L’escriptor és la mirada de l’altre”
  • “Cal un amor insubornable per la llengua”
  • “S’ha d’estar una mica boig .... no li sap greu passar-se hores escrivint i convertir aquest passar-se hores escrivint en una manera de viure”
  • “Quan et preguntes per què escrius, només saps respondre que perquè t’és impossible no fer-ho”
  • “Escriure és fer un viatge cap l’interior d’un mateix”
  • “Si escrius també és per ganes d’entendre el món
També ens parla del valor de les paraules i de la seva utilització:  Els mots ... poden tenir un valor simbòlic. Tot depèn de si els volem fer servir per comunicar-nos i entendre’ns o els fem servir com a projectils contra els altres” La major part dels polítics actuals haurien de reflexionar sobre aquesta qüestió: Per què fan servir les paraules? Per comunicar-se o per llançar-les com a projectils contra els seus adversaris?

Com sempre en aquestes escrits reflexiona sobre la literatura i l’art d’escriure i relaciona aquest art amb les altres arts
  •  L’art furga i descobreix; i commociona ... Si una lectura ens deixa indiferents és que el text no té poder, no és bo
  • L’art és gratuït, existeix perquè l’artista vol treballar-hi i crear-lo. El dia que no ens preguntem per a què serveix l’art, sinó que en gaudim sense més preguntes, serem una mica més lliures
  • A l’hora de crear, a l’hora d’escriure, per més experiència que hagi acumulat, no puc oferir res de segur i evident. Fa molts anys que he assumit que, quan parlem d’art i creació, som al regne de les incerteses
  • Arribo a la conclusió que hi ha lleis bàsiques de la narrativitat que valen per a la música, la literatura, la pintura, l’escultura, l’arquitectura ... En totes hi ha el contrast al mig, com a pal de paller
I per acabar un parell de reflexions més, una sobre el fet tan habitual d’escoltar música a gran volum, i la segona, sobre la societat mediocre en la que malauradament vivim:

La música a tot drap és una defensa per no haver de pensar les paraules i, sobretot, una protecció contra el silenci, tant l’ambiental com l’interior

Aquesta societat que hem d’aguantar està abocada a la producció sistemàtica de mediocritats. I alerta amb les mediocritats: “Els esperits mediocres solen condemnar tot allò que està lluny del seu abast” ho va dir La Rochefoucauld” Una afirmació que podem aplicar a molts dels polítics que surten dia sí, dia també als mitjans de comunicació.

dimarts, 20 de novembre de 2018

Una ombra massa allargada


Recordo perfectament el matí d’avui de fa 43 anys. La mare em va despertar amb la gran notícia. Per fi havia mort. S’acabaven els interminables i a vegades incomprensibles “partes del equipo medico oficial” que s’havien convertit en habituals des de feia un cert temps.

Eren els meus anys universitaris, i en contra dels consells de la mare, vaig anar a la Facultat, bé, més ben dit, al bar de la Facultat. Allà corria el “xampany” i l’alegria per la mort del dictador.

Al vespre, vaig estar al Griffith, l’únic bar obert de Sabadell. Va córrer la brama que havien obert, i allà es va concentrar tot Sabadell. En lloc de la música habitual sonava música clàssica.

Després de la seva mort van venir uns temps incerts, però en gran manera també il·lusionants: la famosa transició i el que ara s’ha batejat com el règim del 78. Està molt clar que per por o per prudència, o potser per innocència, o una mica de tot, aquella generació ens vam deixar colar massa gols i ja fa temps que ho estem pagant amb escreix.

Se’m regiren les tripes quan escolto manifestacions on es crida el “Franco, Franco, Franco”. Em costa d’entendre com joves que no saben res del que es va viure en aquella època fosca entonin els himnes i crits de mal record per a molts. Encara que tampoc puc dir que jo visques sota el franquisme, ja que per sort només vaig enganxar els darrers anys, tinc molt present el que va representar, sobre tot, per la generació dels meus pares i avis.

Hem viscut “feliços” una llarga temporada pensant que tot allò s’havia acabat d’una vegada, i ara retorna amb força, amb partits parlamentaris amb tics autoritaris i d’altres extraparlamentaris que estan agafant massa volada pel meu gust. La veritat és que és un fenomen global que no només passa aquí, però la dita castellana “de mal de muchos consuelo de tontos” no em serveix.

Haig de reconèixer que les dictadures fan la vida fàcil, al menys per alguns. Tot és molt senzill, només pot ser o blanc o negre, poques consignes i molt clares. I si no t’agrada millor calla, perquè d’altra manera ja saps el que t’espera, rebre una pallissa o la garjola o les dues coses. O el que és pitjor un tir al clatell. ¿És realment això el que vol aquesta gent que brama pel carrer i que mostra tota la simbologia feixista? Realment fa por només de pensar-hi.

Creiem que el teníem ben enterrat, sota aquella pesant llosa al Valle de los Caídos. ¡Quina vergonya de país que es permet tenir un grandiós monument per a major glòria del gran dictador i assassí que va ser!. Ha estat començar a parlar de treure’l d’una vegada d’allà, juntament amb la ferma possibilitat que Catalunya esdevingui independent per tal que desperti la bèstia i tornem a veure imatges que teníem oblidades en el blanc i negre del Nodo. Resulta doncs que no estava tan ben enterrat com innocentment ens havíem pensat!
Els humans hem evolucionat poc com espècie. Davant qualsevol crisi que posa en qüestió el nostre status quo reaccionem amb una resposta visceral o ells o nosaltres. És el mateix que passa amb la immigració. El món és convuls i complex, però molta gent vol les receptes fàcils i aquestes les ofereixen amb escreix els feixismes emergents. Malauradament la seva ombra és massa allargada i si no ens espavilem s’acabarà imposant. Esperem que aquesta vegada ho puguem evitar.


Com cantava l’Ovidi amb el seu somriure irònic: "em creureu mort però no hauré mort, faré vacances". Dons això el creiem mort, però no ho està. No ha marxat pas de vacances. El tenim aquí darrera de totes aquestes actituds que estant apareixent cada dia amb més freqüència.
 

dilluns, 19 de novembre de 2018

Rodoreda prescindible


El segon volum de les primeres novel·les de Mercè Rodoreda presenta “Un dia en la vida d’un home” editada el 1934 i “Crim” editada el 1936. Així com les dues novel·les editades en el primer volum em van semblar prou interessants aquestes són del tot prescindibles. 


En “Un dia en la vida d’un home” ens presenta un protagonista que porta una vida rutinària. Narra el dia en que Ramon Rampell espera la primera trobada íntima amb la que desitja convertir en la seva amant, però res li surt com volia i s’acaba convertint en un gran desastre. Explora tot el que li passa fins els més mínims detalls. El temps s’escola molt lentament fins a les 6 de la tarda, l’hora de la cita que mai acaba d’arribar.


No sóc un home vulgar. Tinc un gran secret a la meva vida. Aquell secret que, en comptes de deprimir, és per il·lícit, un gran estímul. Necessitat d’engany. Qui ho sap? El secret vigoritza, dona força, empeny a viure, produeix sensacions indescriptibles; adés enardeix, adés aclapara, però mai no cansa"




No m’ho mereixo. Sempre he estat bo. Només un cop ... Per un cop només ... -Té els llavis ressecs, la llengua inflada; es passa la mà pel front oliós de suor; la mà que ha tocat l’abric d’ella ... Se la besa, i no pot contenir una riuada de llàgrimes ardents que llisca, fins a les orelles, pel solc aprofundit de les ulleres.”



En el "Crim" presenta la investigació d’uns fets. El començament és prometedor però s’acaba convertint en avorrida i inacabable, farcida de molts moments sense cap sentit.


El xiscle ha ressonat estrident, just al moment que s’han apagat els llums. Un xiscle de mort, exhalat per un coll ple de vida. Un xiscle que ha ferit el tímpan i sacsejat brutalment els vidres dels finestrals.




De fet la mateixa Rodoreda reconeix que és unaparòdia de novel·la policíaca, mena de centpeus, sense cap ni peus, on l’autor ha cercat només de divertir i atabalar. Si ho ha aconseguit ha reeixit


divendres, 16 de novembre de 2018

Un país ben estrany, o no tant.


No hace mucho tiempo, penetrando a través del portal de los sueños, visité aquella región de la tierra donde se encuentra la famosa Ciudad de la Destrucción” NATHANIEL HAWTHORNE

Amb aquesta cita comença Paul Auster la seva quarta novel·la publicada el 1989

Éstas son las últimas cosas -escribía ella-. Desaparecen una a una y no vuelven nunca más. Puedo hablarte de las que yo he visto, de las que ya no existen; pero dudo que haya tiempo para ello. Ahora todo ocurre tan rápidamente que no puedo seguir el ritmo

Ens presenta un país, el país de les últimes coses en que tot desapareix un dia per l’altra.

Nada perdura, ni siquiera los pensamientos en tu interior. Y no vale la pena perder el tiempo buscándolos; una vez que una cosa desaparece ha llegado a su finUna narració que t’atrapa des del primer moment. Descriu un lloc apocalíptic, de destrucció i mort. “La ciudad te despoja de toda certeza, no hay ningún camino inmutable y sólo puedes sobrevivir si aprendes a prescindir de todo

La narradora escriu en un quadern per explicar el món en que viu i com aconsegueix sobreviure. És aquest país en el que viu una metàfora del món en que vivim? El món que vivim no és com aquesta ciutat que descriu Auster, però no hi estem tant lluny. Ens hi hem acostumat i el veiem bonic i fins I tot ens agrada, però igual en realitat és lleig i esperpèntic.

Tal vez el mayor problema sea que la vida, tal como lo conocíamos, ha dejado de existir, pero aun así nadie es capaz de asimilar lo que ha sobrevenido en su lugar

Se necesita un tiempo muy largo para que un mundo desaparezca, mucho más de lo que puedas llegar a imaginar

No sólo desaparecen las cosas, sino que cuando lo hacen, el recuerdo de ellas también se desvanece. Surgen zonas oscuras en la mente y menos que uno haga el esfuerzo constante de computar las cosas que ya no están, acabarán perdiéndolas para siempre.”

És el cinquè llibre que llegeixo de Paul Auster i és molt diferent a tot el que fins ara havia llegit d’ell. La narradora escriu una mena de quadern de notes amb dos objectius: preservar el record i transmetre-ho a algú que viu fora d’aquest món tan estrany.

La protagonista ha escollit anar a aquest no-lloc a la cerca del seu germà William, un periodista que havia anat per enviar notícies del que passava allà, però del que feia temps que no sabien res. El mateix diari, després van enviar-hi a Samuel Farr. Ha passat un any i mig i no tenen notícies de cap dels dos.

Hi ha moment que Anna Blume farta d’aquest lloc tan estrany, vol tornar al seu món, però no pot. Ho intenta però mai assoleix el seu objectiu.

Tuve que abandonar la idea de volver a casa. De todo lo que me había pasada hasta aquel momento, creo que esto fue lo más difícil de aceptar

Per diferents motius mentre llegia m’han vingut imatges d’altres llibres: “LaCarretera” de Cormac McCartney, “Assaig de la ceguesa” de José Saramago i “El Cor de les Tenebres” de Joseph Conrad

Nuestras vidas no son otra cosa que la suma de múltiples contingencias, y no importa cuán distintas sean en sus detalles, todas comparten una esencia fortuita: esto, luego aquello, y a causa de aquello, esto otro

Cuanto más cerca estás del final, más tienes que decir. El final es sólo imaginario, un destino que te inventas para seguir andando, pero llega un momento en que adviertes que nunca llegarás allí. Es probable que tengas que detenerte, pero será sólo porque te ha faltado tiempo. Te detienes, pero eso no quiere decir que hayas llegado al fin.”

Estoy sentada abajo, en la cocina, tratando de imaginar lo que nos espera en el futuro. No puedo imaginarlo, no puedo ni siquiera comenzar a pensar en lo que sucederá allí fuera. Todo es posible, y eso es prácticamente lo mismo que nada, casi como nacer en un mundo que nunca ha existido … Ahora todo lo que pido es tener la oportunidad de vivir un día más

Ésta es Anna Blume, tu vieja amiga, desde otro mundo. Una vez que lleguemos a nuestro destino, intentaré volver a escribirte, te lo prometo

També en parlen a 

divendres, 9 de novembre de 2018

Entspringen: "saltar deixant-ho tot enrere"


Hi havia una forta maregassa i el barco trontollava amb violència entre les ones, que li venien d’un costat i de l’altre. La proa s’enfonsava al mar, i la mateixa força que l’enfonsava l’enlairava i la deixava caure amb estrèpit sobre la superfície embravida de l’aigua. ...”

Metàfora de la tempesta interna que viu el protagonista al llarg d’aquest viatge de traspàs d’una vida amb els pares en la seva illa, a la vida que l’espera a la gran ciutat en terra ferma.

Era la primera vegada que en Manuel agafava el barco tot sol. Sempre hi havia anat acompanyat per algú de la família, però aquella vegada havia decidit que era prou gran per fer sol un viatge tan curt.”

El protagonista, Manuel, viu en una illa i “per aquells indrets tothom estava avesat a la presència del mar, a l’influx que havia tingut en les seves vides... Tothom sabia que el mar era una frontera inexpugnable i que res no es podia fer contra la seva extensió infinita: assenyala les distàncies amb terra ferma i confirma llunyanies i soledats

Arriba l’edat en que Manuel ha de començar a prendre decisions: “La ciutat era el món on totes les possibilitats eren realitzables, mentre que la vida del camp era l’indret on totes les realitats s’havien acomplert; l’un era el món del canvi; l’altre, el de la permanència. L’un, de l’alteració, l’altre, de l’inalterable. La vertadera realitat hauria de ser aquella que les contenia totes dues i que no renunciava ni a la complexitat ni a la unitat

La ciutat tenia això de bo, que un podia projectar-hi els desigs, les necessitats i les idees i, gairebé sempre, responia a les exigències i a les peticions que li havien estat encomanades, tot el contrari de la natura, que s’imposava amb ordre i llei sobre la voluntat dels homes” Aquests són els pensament del Manuel sobre la ciutat i la natura i pel seu futur s’inclina clarament per la ciutat.

Manuel mai no s’havia parat a pensar què li agradaria fer de gran, ja que fins aleshores no havia hagut de decidir res i tot li estava bé” Decideix marxar de l’illa cap a Barcelona, la gran ciutat i allunyar-se del lloc on havia viscut fins ara. “No sentia cap nostàlgia, ni neguit, ni recança; aquell lent allunyament del que deixava enrere era un alliberament que li omplia d’aire el pit

Ja des de la infantesa era rebec, i aquest caràcter seu el feia mereixedor de càstigs sobre tot materns, “llavors sentia com si es trenqués la seva persona com si es fracturés tot el seu ésser en molts bocins impossibles de reunir i coordinar, i lluitava, contra tothom per preservar íntegra aquella part d’ell; una part encara gairebé desconeguda, però que considerava la més pròpia i determinant”. “Una ràbia, violenta i incontenible, li desbordava l’enteniment i, com un orat, era capaç de trencar tot el que tenia al davant.” Moltes vegades, però “en lloc de lliurar-se a la violència, es recloïa en ell mateix tan radicalment que es veia obligat a emmudir i amagar-se en els llocs més inversemblants”.

El casalot, que havia estat la hisenda de la família es va convertir repetides vegades en el refugi després de les seves rebequeries. I allà va anar fent descobertes sobre el passat de la seva família: llibres, papers, ... Allà “va sentir que havia entrat a l’edat adulta gràcies a aquelles lectures”. Unes fotografies antigues de la seva mare i unes cartes trobades per casualitat dins unes capses de cartró negra, desvetllen alguns secrets de família fins aleshores amagats. “Li feia mal saber que la seva família estava compromesa en aquell delicte tan atroç, i entenia l’atmosfera de culpa, de remordiment i de tristesa que hi havia hagut sempre a casa

El viatge en el barco cap a la ciutat, cap el futur és un bon moment per reflexionar sobre ell mateix i sobre el que vol. És el viatge cap a l’autonomia personal, volgut, desitjat i somiat, però que en el moment en que es fa realitat ens remou totes les pors i temences davant la solitud de la vida. “Volia assaborir aquell primer viatge en soledat, gaudir de les idees que li proporcionava i deixar-se emportar pels moviments de la ment, que semblaven seguir el ritme de l’embarcació

Potser havia decidit massa de pressa anar-se’n de la seva terra a la recerca d’uns confins més oberts i ara, quan ja no tenia altre remei que assumir les conseqüències d’aquella decisió, se’n penedia. No es penedia d’haver-se’n anat: la perspectiva que li oferia el viatge cap a l’altra esquena del mar exercia sobre la seva imaginació un efecte alliberador que li donava energia i ànim: tant pel fet d’anar-se’n de casa com pel d’arribar a la ciutat. Allí l’esperava un món  nou, ple d’afany i confiança, on seria possible obrir-se a una vida lliure de penitència, recança i simulació. Però havia hagut de renunciar a moltes coses i li dolia deixar-les, potser perquè quan tornés ja mai res no seria com abans”.

“La tempesta semblava voler posar un to advers a l’esdeveniment”

Mai no hauria pensat que aquell desig d’anar-se’n tingués unes conseqüències tan cruels per a la seva existència” “Els hàbits i la rutina de la vida havien donat ordre i sentit al viure de cada dia” Ara sol i desemparat hauria de crear-los ell mateix

Al cabina del vaixell es troba amb un mariner, un vell llop de mar amb qui conversa llargament i rep una lliçó de vida:


  • És l’única manera possible de viatjar: sol. La resta són ximpleries. Sempre és bo viatjar sol perquè un té temps de pensar, ordenar els pensaments, els records i les idees. Embarcat, o penses o t’avorreixes, i les dues coses són necessàries per a la vida dels homes.”
  •  “Així que ets un aventurer: un que vol jugar amb el que es va deixant enrere. És un joc perillós però has fet molt ben fet; més tard o més d’hora un home ho ha de fer això. Amb el canvi i l’allunyament un transforma la visió del món i això, de retruc, afecta la persona, que, des d’aquell moment, ha de plantejar-se, gairebé de nou, totes les coses.”
  • El viatge afavoreix qui té la qualitat de reconvertir la mirada i el punt de vista. Sempre hi ha una transformació, la vida és una transformació constant; la transformació d’alguna cosa d’un mateix en una altra diferent. I algunes vegades els viatges acceleren aquesta transformació
  • No tothom presta atenció a la seva persona, quan vol esbrinar què és el que passa quan una pertorbació ha transformat l’ordre de les coses i ha fet perdre la confiança en un mateix. Per fer això s’ha d’exercir una disciplina... Aquesta disciplina només es pot practicar en soledat...” 
  • Hi ha gent que es conforma amb el que té i amb el que l’espera, i d’altres que no ens podem quedar indiferents quan veiem el que ens toca en el repartiment
  • No creguis que l’experiència és tan bona, ni tan sols t’estalvia de tornar a fer allò que mai no tornaries a fer i, damunt, et priva de fer el que tal vegada estaves destinat a fer. La falta d’experiència és tan dolenta com tenir-ne massa. Ni una cosa ni l’altra t’ajuden quan en tens necessitat


S’apropa al seu destí. El viatge s’acaba. “El mar havia perdut la violència que havia assotat el barco durant el trajecte. El vent havia amainat i les ones, amples, espaiades i profundes, arribaven fins a l’embarcació movent-la amb un ritme lent, compassat i dòcil

El vent va seguir bufant fins a dissoldre definitivament la calima. Quan en Manuel baixava la passarel·la, el sol, lluent i escalfador va il·luminar el moll ... va entrar a la ciutat per la Porta de la Pau” I en Manuel arriba a Barcelona en pau amb si mateix i amb el seu passat disposat a iniciar una nova vida.

Enstpringen és un petit llibre, una petita joia amb el que paga la pena passar una tarda llegint.

També en parla Pas a Pas