Una trucada serveix per tal que
un grup d’amics es retrobin al cap de 25 anys. Aquest retrobament és en el
mateix lloc i just el mateix dia que es compleixen els 25 anys, d’una nit que
tots recorden molt bé.
“No sé por què le dije que sí. Si lo piensas bien es una idea absurda, venir aquí ...”
En aquest temps les seves vides han evolucionat. Van arribant al refugi on en una nit de fa 25 anys van contemplar els estels. En falta un a la cita, i a més hi ha les parelles de dos d’ells.
Les relacions no són fàcils. A la nit es queden sense la llum. Comproven que no sols ha marxat la llum sinó que han deixat de funcionar tots els aparells, mòbils, rellotges, ... Els cotxes tampoc funcionen. Un d’ells abandona el grup.
Intenten trobar a algú, però no ho aconsegueixen. A prop del refugi hi ha unes tendes d’uns escaladors, però no hi ha ningú. En una urbanització propera tampoc troben a ningú. L’únic que veuen són alguns animals: trencalossos, cabres salvatges, cabirols, ....
Es posen en camí en direcció al poble més proper. Tenen por i comencen a sospitar que ha passat quelcom que no acaben d’entendre.
“Esto es el final, ¿no lo entiendes? ¡Es el final de todo!”
En el camí després d’un incident amb un grup de cabres salvatges desapareix una membre del grup. Es fa de nit i encara no han aconseguit arribar al poble.
“Todo se podria haver arreglado. Todo se habría arreglado si yo la hubiera abrazado de verdad, si le hubiera dicho que le perdonaba..., però no lo hice... Y ahora... ahora estamos así ...”
La tensió i els dubtes augmenten i al mateix temps van sortint els draps bruts d’alguns membres del grup.
“¿ Y tú? ¿Quién eres tú para hablar?. Tu vida tampoco es, precisamente, un modelo a seguir.”
“Nos estamos comportando exactamente como él había planeado”
Comencen a sospitar que tot el que està passant ho ha planejat el que ha faltat
a la cita.
Segueixen desapareixent els membres del grup, un a un: “Ibañez... ha desaparecido... Vamos a desaparecer todos, uno a uno”
Segueixen sense trobar a cap persona. Tot plegat és ben estrany i misteriós. Cada un dels protagonistes ho entoma com pot, però segueixen les desaparicions, i aleshores sorgeixen les preguntes:
“¿Cómo ... cómo serà cuando desapareces? ... Debe de der como ... como morirse: desapareces y te mueres; se... se acaba todo... no... no creo que haga daño .... No, seguro... seguro que no duele, pero .... Es que.... es que.... ¡Yo no quiero desaparecer!”
“Todos. Todos desaparecieron en el primer momento, en el momento del apagón. Andamos buscando como locos, como tontos, y aquí no queda ni Dios ...”
“En un segundo ha renacido el silencio, el silencio opaco y persistente de la naturaleza inhabitada”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada