Isabel i Maria: mare i filla

 

Segons el pròleg de Carme Arnau “Isabel i Maria, és una novel·la inèdita i inacabada de Mercè Rodoreda, ben possiblement la primera que va començar a escriure a la postguerra. I també, molt probablement, la matriu de bona part de la seva producció” Més que inacabada la meva impressió és que són fragments que han trobat i als que s’ha intentat donar un ordre per  convertir-los en una novel·la publicable.

Està escrita des del punt de vista de diferents narradors que expliquen els fets i ens donen les seves opinions. Amb la narració dels diferents personatges se’ns presenta un mosaic del que passa, però vist amb diferents ulls i diferents veus que ho expliquen.

Lluís i Joaquim són dos germans que des de sempre han desitjat a Isabel. Aquesta es va casar amb Joaquim per decisió de la família, malgrat que a qui realment estimava era a Lluís.

Passen els anys i té una filla, Maria que no és filla de Joaquim, sinó de Lluís que en aquells moments també vivia a la casa de la família després de passar molts anys a Bordeus.

“S’havia casat amb l’un ... però estimava l’altre... Quan en Lluís va tornar tenia els dos homes seus, un dintre de cada mà. Tots eren joves aleshores i puc assegurar que, en aquella època, tant l’un germà com l’altre feien goig” Isabel ens diu: “Tota la meva joventut fou aquesta por de tots dos i l’amor de tots dos...”

El naixement de la Maria provoca un gran trasbals a la casa. “A la casa hi va haver molt de mal viure fins que el senyor Joaquim de cop va desaparèixer amb la nena i no se’n va saber res més fins al cap d’un parell d’anys ben bons. I la senyora Isabel i el senyor Lluís van quedar sols com dues fustes i vivien malament...”

“... no es pot explicar el deliri que em va venir de tenir aquella criatura, l’enyorament d’aquella criatura, la tendresa per aquella criatura que no havia vist mai més”... “Tots estaven contra mi. Els dos germans estaven contra mi: el que m’havia deixat i el que em quedava. I girarien la nena contra mi. Estava sola”

Joaquim mor. “Li vaig dir de seguida que no s’amoïnés, que si en Joaquim havia mort era perquè Déu ho hauria volgut i que aquesta desgràcia representava la nostra estabilització i la normalitat per la nena...”Però no va ser així. “La mort del meu germà, el primer dia, em va semblar que seria un respir. El vaig plorar: la sang sempre és la sang... Però no va ser un respir. Aquella mort va pesar més que una vida”

Conté molts elements que apareixen en moltes de les novel·les de la Rodoreda: una casa de rics amb jardí, unes relacions familiars complexes i turmentoses, la intervenció del servei com a personatges imprescindibles.

Isabel torna a casa de la seva llarga estada a la clínica. “Tots, tots m’han fet mal, cadascú a la seva manera, cadascú amb el seu estil: els uns amb més traça; els altres amb menys”

La seva estada a la clínica és deguda a un avortament d’un fill. Ha estat tres setmanes a la clínica. “Aquestes parets saben el que mai no es podrà explicar. Dia per dia, hora per hora, minut per minut, han viscut el meu lent camí cap a la mort. Els vidres ho saben tot. Els vidres són els mateixos de fa divuit anys, de fa vint anys... He resseguit la casa com si fes molts anys que no l’hagués vista. Cambra per cambra, tot se m’ha fet foraster en tres setmanes. Tot s’havia buidat de mi...” La casa gairebé com un protagonista més de la narració.

La Creu de Bàrbera, 2010, els carrers de la meva infantesa

Mor Isabel i la segona part és un diari de Maria. En aquesta part revivim una gran part del que ja sabem, però des del punt de vista de la Maria. Viu amb el Joaquim en una caseta amb jardí a Sant Gervasi (un dels típics escenaris de la Rodoreda). No sap qui són els seus pares. Tracta al Joaquim d’oncle. Els diumenges rep la visita de l’oncle Lluís. No sap que fa, i on viu l’oncle Lluís la resta de la setmana. Maria intueix que al seu voltant hi ha molts misteris.

“Sempre esperava saber alguna cosa; alguna cosa que tots sabien menys jo. Aquesta mena de misteri latent, així que vaig tenir ús de raó vaig començar a respirar-lo junt amb l’aire”

Quan té 12 anys mor l’oncle Joaquim i aleshores coneix la seva mare i canvia de casa. El que li explica és l’oncle Lluís: “La teva mare i el meu germà feia anys i anys que estaven renyits. S’havia dit, i el teu oncle Joaquim s’ho creia que era culpa meva. Però no és veritat. No. La vida és plena de malentesos. Ara que, saps?, d’això en parlarem més endavant. Ara només et vull anunciar que et preparis a canviar de vida. No viuràs més aquí... Viuràs amb mi i amb la teva mare...”

Més endavant Maria marxa a París i segueix el seu diari, però si fins aquí la novel·la mantenia un cert interès, però a partir d’aquí el va perdent.

“Si encara fos jove diria que em trobo en un moment important de la meva vida. Avui només dic que les coses han canviat una mica per a mi; i que han canviat en un sentit favorable. Per això tinc interès a escriure el que m’ha passat: per posar una mica d’ordre en les meves idees i veure més clara la meva situació”. Quantes vegades utilitzem l’escriptura per posar en ordre els nostres pensaments!

La novel·la promet molt en la primera part i una part de la segona. Està plena d’embolics i de relaciones personals complicades, però de ben segur que faltava treballar un final més elaborat i que donés resposta des del punt de vista de Maria als conflictes de la primera part.

MERCÈ RODOREDA

Isabel i Maria

Eliseu Climent editor, 1992; 266 pàgines

Pròleg Carme Arnau

La mort i la primavera

Aquesta novel·la de Mercè Rodoreda va ser publicada tres anys després de la seva mort. Es creu que va deixar de treballar en “La mort i la primavera” cap allà el 1963. Des d’aleshores va restar en un calaix. Una vegada morta es van revisar els manuscrits i es va publicar el que podia ser la novel·la complerta amb principi i final, així com textos complementaris.

La novel·la no em resulta gens fàcil, però m’agrada i em sorprèn al mateix temps. No té res a veure amb la resta de la seva obra, excepte amb “Quanta, quanta guerra”, amb la que té un cert parentiu llunyà. Crea tot un món tancat i complex, amb mapa del mateix i tot, on viu el protagonista. És un lloc ben peculiar on tot el que passa és diferent. Està farcit d’elements simbòlics que no aconsegueixo desxifrar. Malgrat que no hi trobo massa sentit, gaudeixo molt de la seva lectura, i del món oníric que presenta. Haig de reconèixer que no l’he entès massa, però la seva lectura m’ha deixat fascinat. M’ha resultat singular i encantadora tant en el contingut com en la forma.

“La meva vida la puc començar a explicar per on vull, la puc explicar d’una manera diferent, puc començar amb la mort de la meva criatura o la puc començar amb aquell dematí que el noi del ferrer se’m va plantar davant en el bosc dels morts o amb la meva visita al senyor, però faci el que faci, la meva vida és closa. Com una bombolla de sabó feta vidre no en puc treure res ni puc ficar-hi res. No puc canviar res de la meva vida. La mort va fugir pel cor i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em vaig morir...”

Creus Cremades, maig 2018

“Tots tenim la nostra argolla, la nostra medalla i el nostre arbre. I a l’entrada del bosc hi ha la forca i la destral”...“Vaig caure estirat a terra, ... amb el cor buit de sang i les mans gelades. Perquè jo tenia catorze anys i l’home que s’havia ficat a l’arbre per morir, era el meu pare” ...“Em parlava del bosc dels morts i em deia que no hi havia d’anar mai, fins que no fos un home”

“Un raig de llum em va fer trobar el meu arbre davant per davant de l’arbre del meu pare... Jo acabaria tancat en aquell arbre amb la boca plena de ciment barrejat de pols vermella i amb l’ànima sencera a dintre...”

Castanyer de Can Cuc, desembre 2015

 

El noi de catorze anys que fa de narrador ens presenta tot el que l’envolta, un entorn en el que tot té vida: els ocells, els cavalls, les glicines, els arbres, el pou, el riu, la cova, les cases... Aquests elements es converteixen en els veritables protagonistes de la narració. 

Les fulles “queien giravoltant encara amb olor del que havien estat... i esperàvem que totes haguessin caigut per fer-ne piles i calar-hi foc. El foc les feia cridar: cridaven baixet i xiulaven més baix encara i feien fum blau. I l’olor de fulla cremada omplia les cases i l’aire. Tot l’aire era ple d’olor d’acabament. Els elements naturals prenen vida i estan plens de presagis i misteris”.  Aquests presagis i misteris es troben arreu.

Un cop mort el pare, el narrador i la seva madrastra s’aparellen i tenen una filla. “Miràvem i volíem veure el que no es podia veure i darrera nostra la lluna ens clavava a terra per l’ombra i a poc a poc va fer caure les nostres ombres damunt de l’aigua que les mig esborrava i les va ajuntar per la boca. I ajuntades per la boca, la lluna, quan es va morir, se les va endur com si les hagués estirades pels peus.

No és una novel·la per passar simplement l’estona, o potser sí, ja que ¿què és la literatura i la lectura, sinó una manera de passar l’estona?

Em pregunto per què no es va atrevir a publicar-la? És una pregunta sense resposta i que dona peu a especular. ¿Era una obra massa complexa i que malgrat treballar-hi molt no va trobar la forma de tancar-la i enllestir-la? ¿Tenia massa dubtes i va abandonar la seva escriptura?

No hi ha cap referència als anys, encara que el temps passa, i les estacions, i els personatges es fan grans. No arriba ningú de fora el poble. És un món tancat en si mateix amb la seva pròpia lògica. Hi ha pocs personatges: el narrador, el seu pare, la madrastra, la filla, el senyor, el ferrer, el fill del ferrer, el presoner, l’home del garrot. Cap d’ells té nom.

Reflexiona sobre el desig. “El desig fa viure i per això els fa por. La por del desig se’ls menja... De petit t’esguerren i et claven la por darrera del cap... perquè el desig fa viure ja te’l maten mentre vas creixent... el desig de totes les coses...” El protagonista és diferent i se sent diferent. “... Vaig sentir néixer el desig com no havia sentit mai... el desig sol, violent i sol com una pedra...”

“Hi havia una mena de malestar i jo el sentia... Un pes damunt del pit com quan darrera de les muntanyes es prepara una tempesta...” “I no vaig adonar-me’n fins més endavant però va ser com si en aquell punt es desencadenés el mal i el mal arrenqués a córrer pel poble i ningú no pogués aturar-li l’embranzida”

Tot es trasbalsa: foc i violència, aigua i mort.

“Voltava de nit. No podia dormir i voltava de nit i entenia per què el meu pare havia fet el que havia fet i entenia més coses que venen però que no sé explicar. Més que no pas del poble... fugia de la meva casa... Tenia la cara desfeta... potser la cara desfeta era la meva cara de debò, la que havia d’haver tingut sempre; però aquella cara jo no la coneixia, jo era un altre, jo era el meu pare”

“El temps costava de passar i dret allí alguna cosa fugia de dintre meu i de l’hora i del temps”

“A punta de dia vaig veure la mort. La mort era jo a dintre de l’aigua amb la cara d’un mort... On comença la mort? On comença a matar? On vivia la mort de cada persona?... si la mort era a cada persona i si cada persona era la mort per què no en deien les morts?... Les morts dels homes i de les dones que s’esperen per dins com els cucs de la misèria... Venen els morts en compte de dir s’acosta la mort... I les morts a dins els arbres. Les morts arbrades podrides a dintre acabaven morint-se. L’arbre que havia recollit la mort es tornava pols de mica en mica, molt amb el temps del temps. Es desfeia...”

“Perquè no hi ha paraules. No. No hi ha paraules... s’haurien de fer”

“Va ser quan vaig veure la claror del llamp i aviat va saltar el tro. Abans que caigués la pluja encara es van sentir més trons com si el cel s’esquincés i els llamps vinguessin a tancar-li les ferides cremant-les... L’aigua era un torrent damunt de casa. I tota la nit va ploure i fins a la matinada el cel no es va cansar”

“El temps fugia i jo havia d’acabar amb el temps. I es van moure les branques i es van moure les fulles i es van moure els brins d’herba com si totes les coses que no tenen veu em volguessin parlar”

“Havia vingut de lluny i s’havia ficat a l’arbre i s’havia clavat al meu costat esquerre, entre la meva mort a dintre i la primavera del món a fora. Amb mi. Petit i feliç com una campaneta. Per fer-me companyia sempre, quan ja no podria sentir-lo en la meva nit sense acabament”

Montseny, desembre 2015

 

Mentre llegia em feia la pregunta de si és lícit la publicació dels escrits que una escriptora no va decidir publicar en vida, i realment no sé trobar una resposta. Igual és pura tafaneria dels lectors i poca cosa més.

MERCÈ RODOREDA

La mort i la primavera.

Club editor, 2017; original 1986; 434 pàgines

Edició a cura de Núria Folch de Sales revisada per Arnau Pons , amb postfaci d’Arnau Pons

 

 

La Rodoreda més fosca

La mateixa Rodoreda en el pròleg ens diu:

• “Des de sempre he tingut el cervell bastant ennuvolat, les idees no se m’acuden de pressa; venen generalment, tot fent camí. I el camí mai no és dret, fa tortes i tortes i està ple de brolla; per fer-lo transitable i ben desbrossat no paro d’escriure i d’anar llençant paper i més paper a la santa paperera”. Escriure no és una tasca fàcil. Necessita temps i treball per assolir uns bons resultats.
• “Al meu Adrià l’impulsa a anar-se’n de casa la seva aspiració de llibertat. D’aquesta llibertat tan cantada –la sola paraula m’emociona- que només mena a un canvi de presó. Potser el desig de llibertat en l’home és, més aviat, una necessitat de justícia”

I ens endinsem en la novel·la: “Vaig néixer a mitjanit, a la tardor, amb una tara al front no pas més grossa que una llentia... Era ros com un fil d’or... La casa era vella, l’aigüera feia pudor, l’aixeta degotava. Els dies de vent entrava fred per les escletxes però al bon temps l’olor de les flors es firava a tots els racons...”

L’Adrià és el narrador en primera persona: “M’havia ficat al cap d’anar a la guerra i aniria a la guerra”. Narra breus episodis de la seva vida sense enllaçar-los massa entre si, però ens permet entreveure com es desenvolupa aquesta. La guerra no apareix directament, però és un rerefons permanent.

“A veure si aprens a tenir bona punteria. No volia tenir-ne. Apuntava més avall o més a munt, o més cap a la dreta o més cap a l’esquerra, de l’home de cartró que havíem d’encertar. No volia que m’ensenyessin a matar a ningú”

“Les guerres tothom sap quan comencen, però ningú no sap quan acaben”

Corbera d'Ebre 2013

 

Retall a retall, fragment a fragment la narració avança amb parsimònia. L’Adrià fuig de la guerra i va d’un lloc a l’altre. El seguim en tot el que li passa per diferents indrets. I es troba en llocs i situacions ben singulars i inesperades. Tot el que li passa és un cau de sorpreses. Llibre fosc, estrany, i sorprenent alhora, lluny de la línia habitual de la Rodoreda.

“Em va dir que el mar li feia por, que tota la vida l’havia passada plena de por: por de la nit, de la lluna que només de veure-la li feia venir ganes de xisclar. Els núvols l’esgarrifaven, els llamps la feien amagar-se sota del llit. Més endavant li va venir por de la gent... Por. Por de tot. Por de moure’s, de somiar, de riure. Por que poguessin veure com era feta per dins... Por dels morts que s’acosten per arrencar-te els llençols d’una revolada... Por d’aquestes onades. Però amb tu al costat no tinc por de res.”

“Tots tenim una vida que qui sap com serà, però com més tros n’hi ha per endavant, més esperança”

De nou la importància dels somnis que també apareixen en altres de les seves obres. Una narració plena de misteris i situacions inversemblants, enigmàtiques i pertorbadores com aquest mirall.

“Aquella nit s’hi va mirar i s’hi va quedar encantat una estona; no amb la seva imatge sinó amb alguna cosa que hi havia a dintre... En el mirall, una mica cap a la dreta, van aparèixer uns ulls d’una fixesa inquietant ... Uns ulls que preguntaven. Sentia, i és el que més va anguniejar-lo, que eren els seus ulls sense que ho fossin. Aquells ulls volien explicar coses que no podia comprendre. Fent un esforç, perquè la fascinació era forta, va deixar de mirar el mirall i, en tornar-hi, a dintre del mirall no hi havia res” Què hi ha en el fons de qualsevol mirall? El fons impertorbable de nosaltres mateixos?. De nou un mirall en una novel·la de Rodoreda

 

Va passant per diferents escenaris on la guerra es fa present amb destrucció i misèria i on es van succeint diferents episodis amb una desfilada de personatges ben particulars.

“A la teva ombra i a tu us van posar a la sella de la vida perquè galopéssiu. No tinc ningú al món, ni vull tenir ningú. Només viure amb ella. Jo era petit. ¿No t’has adonat que tens ombra? Em quedava quiet i l’ombra no es movia. Aquella taca fosca a terra la feia jo. L’ombra la faig jo. Soc jo. No. Ella ets tu. Sense ella, tu no series. Si la perds et moriràs. Quan em quedava sol em posava davant del llum i a poc a poc estirava un braç; l’ombra, també. Estirava l’altre braç, l’ombra també. Jo era petit. Decantava el cap, ella també. Tot el que jo feia, ella també”

I comença el camí de tornada. “El dia que feia quatre els vaig deixar, no per fugir d’ells, sinó per fugir d’aquella veu que em despertava així que m’adormia, torna a casa, torna a casa...”

“Sentir-se seguit al mig d’un bosc on darrera de cada soca es pot amagar algú, ofega... Estava curat d’espants... Però la por que sentia en aquell bosc era diferent... No era la primera vegada que travessava un bosc. La soledat dels boscos sempre m’havia portat consol... ¿Per què havia de tenir por?... M’hauria convertit en dues persones: la que suava de por i la que trobava que no havia de tenir-ne... Les ombres s’anaven estenent i anaven esborrant el dibuix de les branques... La por ja era d’una altra mena. Por de no tornar mai més a ser jo per culpa d’aquella por tan grossa que m’estrenyia i m’estrenyia”

Montseny 2019

 

Segueix escoltant les mateixes paraules una vegada i una altra “... torna. Tot es perdrà si no tornes... encara està tot igual. Torna...”

“M’agradava fer camí tot sol per poder mirar les coses ben a poc a poc” “...El que m’agradava més que res era anar perdut pel món. Fer el que volia tant si em sortia bé com si em sortia malament sense que ningú em donés consells de cap mena. Veure cel, veure boscos, tenir por, mirar la nit i tenir-la per sostre”.

L’Adrià vol seguir el seu camí, la seva vida: “La meva vida és meva... L’única cosa que tinc és la meva vida. Si l’explico, fuig, la perdo...  ¿Què faràs anant pel món sense parar? ... M’és igual. Vull anar pel món. Ser de tot arreu i no ser d’enlloc. Tot just he començat a veure coses i fa rodar el cap pensar en les que encara em queden per veure. Tants pobles, tants camins... Encara que acabessis veient tots els pobles de la terra, ¿què?... ”

“... Me’n vaig anar de casa per veure pobles, per conèixer gent... i res no hauria pogut aturar-me. I també per anar a fer la guerra; tot i que l’he vista de la vora no puc dir que l’hagi viscuda perquè tant com he pogut n’he anat fugint. ”

“Vaig caminar molt; anava d’un poble a un altre, d’un camí a un altre. Tots els camins eren deserts, totes les cases destruïdes”

Tot destruït, desert i ple de morts, aquest és el paisatge que es troba. Troba una dona que li diu: “Sort que la guerra s’ha acabat. Jo vaig veure com s’acabava, va acabar aquí en aquest riu, aquest riu se la va endur cap a la mar... ¿Tu també has fet la guerra? Tens la pell seca com tots els que han passat fam, sembla que tinguis els ulls enfonsats si no estiguessin plens, no de por no, no, de por no... d’esgarrifament...”

Corbera d'Ebre, 2013

 

“Em va venir vergonya, tanta que no la podia aguantar. Vergonya d’haver fugit de la guerra com qui fuig de la pesta, sol, sempre sol amb mi mateix, vergonya de no haver defensat alguna cosa sense saber quina cosa era però que havia d’haver defensat com tants i tants...”

L’Adrià neix amb una marca de naixement, la marca del mal? La marca del mal que havia de veure en el seu viatge mentre altres feien la guerra?

“Em va costar de posar-me a caminar: deixava enrere, amb el bosc encès, molta vida cremada. Tornaria a casa... Tornaria diferent. Havia vist la mort de la vora. O el mal. Una gran tristesa com una mà molt dura m’estrenyia el cor. ¿On era a casa? ¿Encara tenia casa? Hi tornaria carregat amb muntanyes de records de tota la gent que havia conegut... ¿S’esborraria el record el mal o el duria sempre amb mi com una malaltia de l’ànima? La carretera era ampla, el camí de casa l’hauria de buscar, no sabia on era. Vell com el món. Pensava en tot el que acabava de veure i que no era enlloc: ni àngels ni morts acostant-se a buscar la seva pau en l’acabament d’aquella nit. Només jo i la febre. Mentre el sol començava a pujar cel amunt com cada dia, com sempre...” Final del llibre amb punts suspensius, per indicar que tot continua...

Sens dubte la millor novel·la de M. Rodoreda, un títol sense tanta fama i sense tan reconeixement públic com d’altres títols més nostrats, però que per a mi és el millor que ha escrit de tot el que he llegit d’ella fins ara.

Adrià Guinard fa una mena de viatge iniciàtic per un territori devastat per la guerra. És un viatge fatal.

Com escriu Antoni Mora en el postfaci: “La guerra acaba essent una quotidianitat”... “L’element oníric és una altra manera d’escapar del món en què es veu immers”... “Realitat i somni s’entortolliguen en el cap d’Adrià, però també fora d’ell, perquè el malson és alhora dins i fora”...“La immersió en un malson que és la realitat mateixa”...“Els morts, la mort massiva va dominant més i més l’experiència per la qual passa Adrià. La mort sempre és a tocar”

“És la guerra que en la seva vida no s’acabarà mai”

Corbera d'Ebre 2013

 

MERCÈ RODOREDA

Quanta, quanta guerra...

Club Editor, 1980; 252 pàgines

Postfaci d’Antoni Mora

El mirall trencat de la vida

La mateixa Rodoreda en el pròleg ens explica el perquè d’aquesta novel·la: “Una família, una casa abandonada, un jardí desolat, idea pura del jardí de tots els jardins... Tenia ganes de fer una novel·la on hi hagués de tot això”

Del pròleg de l’autora destaco algunes afirmacions més que han estat del meu interès:

• “En tots els meus personatges hi ha característiques meves, però cap dels meus personatges no és jo”
• “Darrera del mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall”
• “Escric perquè m’agrada d’escriure. Si no semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que soc...”

Mirall Trencat és una obra amb molts personatges, però Teresa Goday es converteix en la figura central. Al voltant d’ella giren tots els fets. D’origen molt humil ingressa en l’alta burgesia barcelonina després de casar-se amb Nicolau Rovira.

Abans de casar-se havia tingut un fill amb Miquel Masdeu, un fanaler, de qui no diu res, però a qui envia diners.

Mort Nicolau Rovira, es casa amb Salvador Valldaura, i es traslladen a viure a una gran casa  amb  jardí a Sant Gervasi. A partir d’aquí l’acció es desenvolupa principalment en aquesta mansió i el seu jardí.

Jesús Masdeu ja té 11 anys, i és la primera vegada que anava a la casa de Teresa. És el seu fill convertint oficialment en el seu fillol. “Mentre caminaven per sota dels castanyers, en Jesús, sentí un gust agredolç, a la boca. L’hauria de sentir tota la vida, cada vegada que aniria a aquella casa”

Al llarg de la novel·la desfila, la forma de vida de les famílies de l’alta burgesia de Barcelona amb tots els seus embolics de faldilles i de retruc també la vida del seu nombrós servei amb totes les seves enveges. Una vida d’aparences farcides d’enganys i ambicions. Les persones i les nostres relacions socials són complexes en totes les classes socials. Ningú es lliura d’embolics i de problemes, moltes vegades, creats per nosaltres mateixos. Els rics també moren i pateixen desgràcies, encara que com s’acostuma a dir, “les penes amb diners, són menys penes”

Els nens (Maria, Ramon i Jaume) també són protagonistes. Són uns nens malcriats, consentits i infeliços : “El món de darrera de la cortina era un món petit i segur, només per ells tres... Se sentien respirar, presos en una mena de complicitat que no existia enlloc més” Jugaven per la casa i pel jardí, espiaven el que feien els adults. “Tothom pensava que ells no sabien res i ells ho sabien tot”

El notari Riera és l’amant de la Teresa al llarg de molts anys: “No s’havia cansat de la Teresa, la prova, que l’anava a veure amb el cor emocionat i que per res del món no havia deixat d’anar-hi. S’havia cansat d’ell mateix, d’un dels seus automatismes”

Sens dubte és un llibre ben escrit, amb descripcions delicades i acurades, tant del jardí, la casa i dels personatges, així com dels seus sentiments i pensaments, però la història no em resulta interessant.

L’obra consta de tres parts. Només començar la tercera la Teresa mort, no sense fer un repàs mental a la seva vida. “Havia tingut penes grosses a la vida... I una pena forta és com una gota d’aigua que va fent forat, fent forat...”

La malaltia s’allarga “aquella mort en vida li semblà que durava una eternitat... respirant com si s’hagués acabat l’aire de tot el món, es digué, que no passaria d’aquella nit”

Després de la mort de la Teresa, assistim a la degradació de la torre dels Valldaura: “El mirall s’havia trencat. Els bocins s’aguantaven en el marc, però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall desnivellades ¿reflectien les coses tal com eren? I de cop a cada mica de mirall veié anys de la seva vida viscuda en aquella casa”

Els burgesos també es fan vells, també moren. El jardí i la torre són abandonats i entren en un estat ruïnós. Ja tan sols hi resten els records i els fantasmes del passat.

• “Deixeu estar tot el que hauria estat meu, mentre tot estigui com estava jo no seré ben morta”
• “Quan se m’hauran endut s’esborrarà tot... sense temps sense memòria”
• “Com més el temps corria més gros li semblava el que havia passat allà dins... tot feia pena”
• “Allà dins hi havia viscut gent. De la vanitat, de l’odi, de les miques d’amor, en quedava la pols i un trist espectacle d’esplendor i d’oblit”
• “Tot el que en un temps havia estat ordenat, dirigit, l’abandó i el pas de les estacions ho havien convertit en malaltia”

Marta Nadal en el postfaci conclou:

• “El pas del temps com a testimoni, en definitiva, de la condició humana”
• “El secret de cada un secreta una teranyina d’enganys damunt la qual es construeix una vida de felicitat aparent”

 MERCÈ RODOREDA

Mirall trencat

Club editor, 416 pàgines

Torre Salvans

Puigdoure

 

 

Un jardí vora el mar

Segueixo llegint a la nostrada Rodoreda sense que m’acabi de fer el pes.

“A mi sempre m’ha agradat molt saber les coses que passen a la gent... Però de tot això fa tant de temps que de moltes coses ja no me’n recordo, perquè soc massa vell i de vegades m’embolico sense voler”

El narrador és el jardiner d’una casa d’estiueig d’una família molt benestant. “Els senyors anaven, com si diguéssim, per una banda i les senyores per l’altra”. Els amos són el senyor Francesc i la senyora Rosamaria.

“El segon estiu van venir tots alhora”. El jardiner s’acaba convertint en una mena de voyeur de la vida que porta l’alta burgesia al llarg de sis estius amb les anades i vingudes de tots els seus estadants així com també del servei, i dels veïns amb els que mantenen algun tipus de relació. Entre ells, el senyor Bellom, que ha fet fortuna a Amèrica i que compra el terreny del costat i edifica la seva mansió sense escatimar ni diners ni capritxos.

Una tarda d’agost, Paulina i Andreu, un matrimoni ja una mica gran, arriben a la casa i introdueixen un nou element en la història. Busquen notícies d’Eugeni, un fill seu que feia 4 anys que havia marxat a Amèrica  pocs dies després de que Rosamaria es casés amb el senyoret Francesc. Eugeni estava enamorat de Rosamaria. Es coneixien des de molt petits. Van conviure molts anys mentre ambdós creixen. Tothom pensava que es casarien, però quan va aparèixer el senyoret Francesc tot va canviar.

El matí del casament, Eugeni va anar a veure a Rosamaria i li va donar 5 anys per viure amb el Francesc.

Ja feia 4 anys que els pares no sabien res d’ell i pensaven que potser Rosamaria en tindria alguna notícia, però no era així.

Als pocs dies d’aquesta visita, arriba la filla del senyor Bellom amb el seu marit. Resulta que aquest és l’Eugeni i, Eugeni i Rosamaria, es converteixen en veïns d’estiueig.

Aquest estiu allarguen la seva estança a la casa. Ja amb el mes de setembre ben avançat encara són allà.

“Les ombres dels arbres es feien tristes i llargues. Les tardes perdien color. A mi, potser encara m’agradava que no se n’anessin. Tot i que hi tenia pocs tractes, perquè sense anar al mar es movien menys pels voltants de casa meva, em feia companyia pensar que eren allà prop. Ara que, si haguessin estat fora, també m’hauria anat bé. Soc de bon conformar. Tot m’agrada”

El jardiner que viu sol en una caseta dins del jardí és de mena tafaner. Des del seu observatori veu tot el que passa i ens ho va explicant i també es fa ressò de totes les informacions que li arriben per a totes les vies. El jardiner actua al mateix temps de testimoni, i de confessor. En certa manera m’ha recordat al personatge de l’escombriare de Momo de M. Ende. Ambdós excel·leixen en la qualitat de saber escoltar.

Les relacions entre tots eren ben complexes i embolicades com molt bé reconeix el mateix jardiner quan diu: “era una cosa difícil d’explicar perquè començava per ser una cosa difícil de saber”.  Escolta a tothom, però no té gens clar qui explica la veritat. “Vaig pensar que potser sí que tot allò era veritat, però que les coses explicades per tanta gent...”

Estic d’acord amb algunes de les notes del postfaci de Roser Porta quan afirma:

• “Uns personatges, envoltats de flors i de bellesa, però materialistes i que actuen moguts sovint per l’ambició de diners i per l’impuls sexual”
• “Una família rica, marcada per diversos secrets i històries tèrboles del passat”
• “Un nombrós grup de personatges rics, moderns, cosmopolites i un pèl extravagants que viuen còmodament -malgrat la infelicitat- sis estius en una casa amb jardí vora al mar” i tot narrat pel jardiner a càrrec d’aquest jardí. També cal destacar que son uns “benestants capriciosos”.

Passen els anys i ... “Aquell estiu va ser el darrer. Un estiu desagraït, amb molta pluja. Passàvem de la fresca a la calor i de la calor a la fresca en un no res.... Aquell estiu no tirava. Era com si tot s’hagués encallat. I el temps anava fent el boig... Ells vivien tancats.”

“Em començava a sentir vell. Hi havia plantes que hauria hagut de canviar feia temps, però es veu que em faltava esma. Em deia: ja ho faràs demà. I no trobava mai el moment de fer-ho. Només tenia ganes de no pensar i d’escoltar el fregadís de les fulles i, sobretot, aquell soroll que la pluja feia al sostre quan anava a dormir”

Tot s’acaba. La novel·la també, però el jardí segueix allà: “Miri com està el jardí. Per sentir-ne la força i l’olor, aquesta és la millor hora. Miri els til·lers... ¿Veu les fulles com els tremolen i ens escolten? Vostè riu... Si un dia es passeja de nit per sota dels arbres, ja veurà que n’hi dirà de coses aquest jardí...”

Novel·la llegible, però també prescindible. No m’ha resultat massa interessant.