Aquesta novel·la de Mercè Rodoreda va ser publicada tres anys després de la seva mort. Es creu que va deixar de treballar en “La mort i la primavera” cap allà el 1963. Des d’aleshores va restar en un calaix. Una vegada morta es van revisar els manuscrits i es va publicar el que podia ser la novel·la complerta amb principi i final, així com textos complementaris.
La novel·la no em resulta gens fàcil, però m’agrada i em sorprèn al mateix temps. No té res a veure amb la resta de la seva obra, excepte amb “Quanta, quanta guerra”, amb la que té un cert parentiu llunyà. Crea tot un món tancat i complex, amb mapa del mateix i tot, on viu el protagonista. És un lloc ben peculiar on tot el que passa és diferent. Està farcit d’elements simbòlics que no aconsegueixo desxifrar. Malgrat que no hi trobo massa sentit, gaudeixo molt de la seva lectura, i del món oníric que presenta. Haig de reconèixer que no l’he entès massa, però la seva lectura m’ha deixat fascinat. M’ha resultat singular i encantadora tant en el contingut com en la forma.
“La meva vida la puc començar a explicar per on vull, la puc explicar d’una manera diferent, puc començar amb la mort de la meva criatura o la puc començar amb aquell dematí que el noi del ferrer se’m va plantar davant en el bosc dels morts o amb la meva visita al senyor, però faci el que faci, la meva vida és closa. Com una bombolla de sabó feta vidre no en puc treure res ni puc ficar-hi res. No puc canviar res de la meva vida. La mort va fugir pel cor i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em vaig morir...”
 |
| Creus Cremades, maig 2018 |
“Un raig de llum em va fer trobar el meu arbre davant per davant de l’arbre del meu pare... Jo acabaria tancat en aquell arbre amb la boca plena de ciment barrejat de pols vermella i amb l’ànima sencera a dintre...”
 |
| Castanyer de Can Cuc, desembre 2015 |
El noi de catorze anys que fa de narrador ens presenta tot el que l’envolta, un entorn en el que tot té vida: els ocells, els cavalls, les glicines, els arbres, el pou, el riu, la cova, les cases... Aquests elements es converteixen en els veritables protagonistes de la narració.
Les fulles “queien giravoltant encara amb olor del que havien estat... i esperàvem que totes haguessin caigut per fer-ne piles i calar-hi foc. El foc les feia cridar: cridaven baixet i xiulaven més baix encara i feien fum blau. I l’olor de fulla cremada omplia les cases i l’aire. Tot l’aire era ple d’olor d’acabament. Els elements naturals prenen vida i estan plens de presagis i misteris”. Aquests presagis i misteris es troben arreu.
Un cop mort el pare, el narrador i la seva madrastra s’aparellen i tenen una filla. “Miràvem i volíem veure el que no es podia veure i darrera nostra la lluna ens clavava a terra per l’ombra i a poc a poc va fer caure les nostres ombres damunt de l’aigua que les mig esborrava i les va ajuntar per la boca. I ajuntades per la boca, la lluna, quan es va morir, se les va endur com si les hagués estirades pels peus.
No és una novel·la per passar simplement l’estona, o potser sí, ja que ¿què és la literatura i la lectura, sinó una manera de passar l’estona?
Em pregunto per què no es va atrevir a publicar-la? És una pregunta sense resposta i que dona peu a especular. ¿Era una obra massa complexa i que malgrat treballar-hi molt no va trobar la forma de tancar-la i enllestir-la? ¿Tenia massa dubtes i va abandonar la seva escriptura?
No hi ha cap referència als anys, encara que el temps passa, i les estacions, i els personatges es fan grans. No arriba ningú de fora el poble. És un món tancat en si mateix amb la seva pròpia lògica. Hi ha pocs personatges: el narrador, el seu pare, la madrastra, la filla, el senyor, el ferrer, el fill del ferrer, el presoner, l’home del garrot. Cap d’ells té nom.
Reflexiona sobre el desig. “El desig fa viure i per això els fa por. La por del desig se’ls menja... De petit t’esguerren i et claven la por darrera del cap... perquè el desig fa viure ja te’l maten mentre vas creixent... el desig de totes les coses...” El protagonista és diferent i se sent diferent. “... Vaig sentir néixer el desig com no havia sentit mai... el desig sol, violent i sol com una pedra...”
“Hi havia una mena de malestar i jo el sentia... Un pes damunt del pit com quan darrera de les muntanyes es prepara una tempesta...” “I no vaig adonar-me’n fins més endavant però va ser com si en aquell punt es desencadenés el mal i el mal arrenqués a córrer pel poble i ningú no pogués aturar-li l’embranzida”
Tot es trasbalsa: foc i violència, aigua i mort.
“Voltava de nit. No podia dormir i voltava de nit i entenia per què el meu pare havia fet el que havia fet i entenia més coses que venen però que no sé explicar. Més que no pas del poble... fugia de la meva casa... Tenia la cara desfeta... potser la cara desfeta era la meva cara de debò, la que havia d’haver tingut sempre; però aquella cara jo no la coneixia, jo era un altre, jo era el meu pare”
“El temps costava de passar i dret allí alguna cosa fugia de dintre meu i de l’hora i del temps”
“A punta de dia vaig veure la mort. La mort era jo a dintre de l’aigua amb la cara d’un mort... On comença la mort? On comença a matar? On vivia la mort de cada persona?... si la mort era a cada persona i si cada persona era la mort per què no en deien les morts?... Les morts dels homes i de les dones que s’esperen per dins com els cucs de la misèria... Venen els morts en compte de dir s’acosta la mort... I les morts a dins els arbres. Les morts arbrades podrides a dintre acabaven morint-se. L’arbre que havia recollit la mort es tornava pols de mica en mica, molt amb el temps del temps. Es desfeia...”
“Perquè no hi ha paraules. No. No hi ha paraules... s’haurien de fer”
“Va ser quan vaig veure la claror del llamp i aviat va saltar el tro. Abans que caigués la pluja encara es van sentir més trons com si el cel s’esquincés i els llamps vinguessin a tancar-li les ferides cremant-les... L’aigua era un torrent damunt de casa. I tota la nit va ploure i fins a la matinada el cel no es va cansar”
“El temps fugia i jo havia d’acabar amb el temps. I es van moure les branques i es van moure les fulles i es van moure els brins d’herba com si totes les coses que no tenen veu em volguessin parlar”
“Havia vingut de lluny i s’havia ficat a l’arbre i s’havia clavat al meu costat esquerre, entre la meva mort a dintre i la primavera del món a fora. Amb mi. Petit i feliç com una campaneta. Per fer-me companyia sempre, quan ja no podria sentir-lo en la meva nit sense acabament”
 |
| Montseny, desembre 2015 |
Mentre llegia em feia la pregunta de si és lícit la publicació dels escrits que una escriptora no va decidir publicar en vida, i realment no sé trobar una resposta. Igual és pura tafaneria dels lectors i poca cosa més.
MERCÈ RODOREDA
La mort i la primavera.
Club editor, 2017; original 1986; 434 pàgines
Edició a cura de Núria Folch de Sales revisada per Arnau Pons , amb postfaci d’Arnau Pons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada