divendres, 30 de desembre de 2011

Pessimisme

L'edat avançada. La proximitat de la mort. Com s'entoma ? Res a fer i tot ja fet. Molt passat i poc futur per endavant. Què es pot pensar ? ¿ Quins objectius es poden tenir quan tot d'una els teus objectius han desaparegut i la teva vida s'acaba convertint en una buidor que no saps omplir ?
Amb els anys s'acumula el pes de les absències, de les morts del camí i dels que t'han o has abandonat. La solitud no volguda és una mala companyia difícil de pair. Aïllament, solitud, incomunicació i inutilitat van en augment. Ha de ser molt difícil continuar vivint. Potser ho fas sense esma, sense il·lusió, qui sap ? De ben segur que es passen mals moments en aquella casa de tota la vida i que ara és tan gran i s'ha quedat tan buida.
 Després d'un mateix només hi ha l'oblit o potser el record en la ment d'algú i els teus objectes personals que s'omplen de pols encara sobrevius. Fins a on paga la pena resistir ? Resistir per a què ? Per viure necessitem objectius i si aquests desapareixen què fer ?


" ... sense futur, de què serveix el present ?"
Sílvia Alcàntara (La casa cantonera)

 
La creu d'en Toret

dissabte, 24 de desembre de 2011

Més Bauman

Vivim en la tirania del moment.

A què treu cap suar la cansalada per superar-se, si és una tasca durísima que requereix esforços esgotadors i sacrificis inhumans ?
El moment viscut ara no queda hipotecat per la preocupació del futur que no sembla pas importar gens. No fem cas del passat ni de les conseqüencies futures dels nostres actes. La cultura del present dóna importància a la velocitat i l'eficiència i desdenya la perseverança i la paciència.

Ofegats en el diluvi d'informació.

La major part dels aparells per fer més còmoda la nostra vida es multipliquen de manera excepcional. Aparells amb moltes més funcions i utilitats de les que ens són necessàries.
La ignorància causa la paràlisi de la voluntat. Quan no saps el que t’espera, no tens manera de preveure els perills. Per a les autoritats que els inquieten les dificultats que els imposa una democràcia sòlida i consistent, la ignorància de l’electorat i la desconfiança que gairebé tothom té envers el valor de la discrepància, afegides a la poca inclinació a participar en la política, són un capital polític més que benvingut. La dominació per mitjà de la ignorància i de la incertesa cultivades deliberadament és més efectiva, i més barata, que no pas l’exercici del poder basat en la confiança en el debat, en l’anàlisi dels fets i en l’esforç sostingut a posar-se d’acord sobre les qüestions que es puguin plantejar, i és la manera menys arriscada d’actuar. La ignorància política es reprodueix sense parar, i la corda trenada amb la ignorància i la passivitat té la mida justa que necessita el poder cada cop que ha de fer callar la veu de la democràcia o lligar-li les mans.
Necessitem l’educació al llarg de tota la vida per tal que puguem prendre decisions. Però necessitem encara més salvar les condicions que ens donen aquesta possibilitat i la posen al nostre abast.

Zygmunt Bauman
Els reptes de l'educació en la modernitat líquida 

  
Què en diu la xarxa d'aquest petit llibre ?

El bloc contra(dir)
La bitàcola de Xavier Diez

divendres, 9 de desembre de 2011

En attendant Rajoy

Aviat es compliran les tres setmanes de les eleccions generals i encara és l'hora que sapiguem que pensa fer el Sr. Rajoy. No va dir res al llarg de la campanya i tampoc ha dit res en aquestes tres setmanes excepte algunes genèriques vaguetats. Esperem les seves solucions per resoldre la crisi, però la espera es fa lenta i trista malgrat els dies assolellats d'aquest final de tardor. De fet gairebé millor no pensar en el que ens espera i així poder seguir la nostra vida com sempre, esperant el dia que arribi algú i ho arregli encara que sigui a costa dels nostres sous i el nostre benestar. Potser el que esperem és la vinguda d'un Ésser Superior, malgrat que des de fa temps que ja sabem que no existeix.
Els polítics parlen un llenguatge que no entenem, i ells no ens entenen i segurament no ens volen entendre. És com si visquéssim en dos mons paral·lels. Un dia diuen quelcom del que ben aviat s'obliden i acaben no fent el que ha promès o simplement fan tot el contrari. Tan sols s'escolten entre ells i es responen entre ells. Estan més atents a ells que a nosaltres que senzillament volem saber cap a on anem i tenir una certa seguretat davant del futur incert que ens espera.
És curiós el Sr. Rajoy ben cofoi ha explicat als grans mandataris europeus i americans les reformes que pensa posar en marxa tan aviat sigui investit president, i en canvi, no ho ha explicat als seus ciutadans. I ens demanen que creiem en aquest sistema democràtic!
Quan el que pensa fer estigui dat i beneït pels grans poders es dignarà a baixar a la terra i potser ens ho explicarà a nosaltres els pobres infeliços que estem esperant la seva Paraula gairebé Divina. Potser és una estratègia de creació d'expectatives, ves a saber.
Encara que per altra banda s'agraeix un cert silenci en aquest món ple de declaracions dels polítics que no ens porten enlloc. Però potser seria hora que s'expliqués, no ?

- Anem-nos-en
- No podem
- Per què ?
- Hem d'esperar Godot (Rajoy)
- És veritat. Estàs segur que és aquí ?
- Què ?
- Que és aquí on ens hem d'esperar.
- Ens va dir davant de l'arbre. En veus algun altre ?
- Què és ?
- Em sembla que és un salze
- On són les fulles ?
- Deu ser mort

Imatge manllevada de la web de l'aula de teatre de la UPF


dissabte, 3 de desembre de 2011

La casa cantonera

"Una bafarada de sang mig seca va envair la plaça aquella matinada xafogosa d'estiu.
I de mort. La seva ferum sotjava darrere els porticons mal tancats del casalot de cal Xicoi.
I uns udols. Gemecs allargassats que travessaren les escletxes de les portes tot anant a rebre el sol.
Morta. L'han trobada morta, la vella Xicoia"



Sílvia Alcàntara inicia amb força la seva segona novel·la.
Olor de Colònia va ser tota una sorpresa. Em va agradar i no he dubtat un moment a tornar-me a submergir en les seves històries, un text breu i concentrat però potent i ben travat i estructurat que es llegeix ràpid i gairebé sense interrupcions.
Tot passa en un dia en una casa que estan a punt de derruir. Allà es produeix l'encontre de les dues filles de la Vicenta que acaba de morir. I anem saltant de sorpresa en sorpresa tot repassant el passat.
Aquelles velles i malmeses parets i racons amaguen secrets, i petits detalls. Sempre que en les meves sortides per pobles i per la muntanya em topo amb cases abandonades penso en les històries que hi hagut darrere d'aquelles parets. La vida és complexa i les persones la seva ment i la seva conducta encara més. Darrera del que ens apareix com una persona normal, acostumen a amagar-se fets que mai sospitem.
   
Altres comentaris a la xarxa:

Viu i llegeix

dissabte, 19 de novembre de 2011

Dia de reflexió

Demà jornada electoral i avui dia de reflexió per acabar de decidir el vot de demà. S'acaba la era Zapatero, un president que s'ha anat desinflant amb els anys. Prometia, prometia i deia, però acabava fent el contrari No ha estat mai de fiar i menys des de l'inici de la crisi. 
El cos em demana no anar a votar o fer-ho en blanc però acabaré votant.
Sembla indiscutible que guanyarà el PP i que Mariano Rajoy serà el nou president, tot un professional de la política i un personatge gens de fiar. De fet que torni el PP, amb majoria absoluta i  amb plena crisi  fa por.  Faran i desfaran sense oposició. Quin perill! No ens equivoquem que són els hereus directes del franquisme i que no han canviat pas tant en aquest temps. Només em resta un cònsol, amb aquesta crisi galopant igual tenim sort i no dura massa al govern.
El nostre sistema electoral es equívoc, votem als nostres representants al parlament, però al mateix temps votem al President del Govern. Possibles presidents de govern només hi ha dos. De cap manera vull votar als seus partits, però si que m'agradaria ajudar a decidir amb el meu vot a qui prefereixo com a president dels dos possibles, però amb el sistema electoral actual això no és possible. Estaria bé establir una doble votació: una per la presidència del govern i un altre pels representants al Parlament.
Estem dins d'una llei electoral perversa que a més em proposa votar els càrrecs d'una institució com és el Senat que en cap moment he entès per a què serveix, a excepció feta de pagar uns sous públics de més. Només em queda una opció votar escons en blanc, ja que votar en blanc es afavorir la majoria. Sé que és una utopia però m'agradaria veure algun escó buit i que d'una vegada fossin conscients de la inutilitat d'aquesta institució.
Ja fa dies que estic decidit no necessito aquest dia de reflexió. Han estat quatre anys de patir als polítics professionals. Hi ha algunes cares que fa massa anys que estant al Congrés. Ens han ficat de ple a la crisi i no han estat capaços de revertir aquesta situació. Amb aquest professionals seguiran igual, res canviarà. Els partits tradicionals no tenen cap capacitat de renovació.
Vull un bon representant català a Madrid que defensi l'opció independentista i que sigui un rostre nou i fresc. No crec que sigui massa útil, anar a Madrid a defensar la independència, però al menys aquests seran una veu catalana en terres foranes i s'oposaran a les opcions conservadores i centralistes juntament amb ICV, un altre de les opcions que m'agraden.
Serà interessant comprovar el nivell d'abstenció, nuls i blancs de demà. La pluja no és una excusa per justificar una possible pujada de l'abstenció. Si en el moment de crisi que vivim aquestes opcions són majoritàries quedarà clar que no confiem en els polítics per tal què ens treguin d'aquest atzucac, Ara bé també estic convençut que aquestes no reaccionara que seguiran a la seva. És lamentable però és així.
¿Què serà necessari per iniciar un canvi de profunditat d'aquest sistema que ens porta a l'abisme ?
   

dimarts, 18 d’octubre de 2011

Salvar la Banca ?

Des dels inicis de la crisi les mesures que s'han pres, han anat sempre en la mateixa direcció: salvar la banca i els seus beneficis. Els diners públics que s'han destinat a aquest objectiu en tots els països han estat milions i milions i seguim estant al mateix lloc. Aquesta sangria de diners no ha acabat. Està demostrat que la banca és un pou sense fons. Ja han passat uns quants anys i la crisi continua endavant i sense cap perspectiva de millora.
La banca ha fet malament la seva feina, això sembla evident. Però malgrat tot, encara continua guanyant diners. Però com que està en perill per els famosos dipòsits i fons tòxics que no acabo d'entendre massa bé que són, els governs no paren d'abocar-hi diners. Una empresa que fa malament la seva feina no ha de rebre cap premi. Si premiem la feina mal feta per quina raó s'hauran de preocupar de fer-la millor ? 
Sóc conscient que si la banca s'enfonsa potser ens enfonsarem tots juntament amb ella. Però segurament si tots els diners que s'han utilitzat en ajudar a la banca els invertim en pagar a un grup d'experts en elaborar un plan global per afrontar els problemes que com a societat tenim plantejats i deixem de donar pals de cec ara cap aquí, ara cap allà, potser acabaríem de trobar un camí.
Deixem de donar diners als que ja en tenen i han fet malament la seva feina i que tan sols pensen en com enriquir-se i posem-nos a pensar i a treballar per tenir un pla ben pensat de com ens en podem sortir i deixem d'improvisar sense sentit d'una vegada.

dissabte, 3 de setembre de 2011

Caligrafia de los sueños


"Acaso sea la primera vez que este chico intuye, siquiera de una forma imprecisa y fugaz, que lo inventado puede tener más peso y solvencia que lo real, más vida propia y más sentido y en consecuencia más posibilidades de pervivencia frente al olvido"
" ... le complace cruzar decididamente el umbral de lo improbable o lo imperceptible ..."

" - Porque Arizona no tiene mar ni playa. Lo he visto en un mapa. ....
- Y què. Yo puedo hacer que haya una playa donde yo quiero que haya una playa"

"Cree que solamente en este territorio ignoto y abrupto de la escritura y sus resonancias encontrará el tránsito luminoso que va de las palabras a los hechos, un lugar propicio para repeler el entorno hostil y reinventarse a sí mismo"
 
Tot una declaració d'intencions del noi que vol ser escriptor i que està assajant les seves primeres passes. Amb Caligrafia de los sueños, per cert, un títol suggeridor, torna Juan Marsé en estat pur amb els temes més comuns a tota la seva narrativa, amb el que en certa manera podríem anomenar el món Marsé. Parteix de la realitat però la modifica a través del relat i de la escriptura. Utilitza de nou els escenaris de la seva adolescència i aquest cop sorgeixen elements autobiogràfics clars i reconeguts entre mig d'escenes plenament de ficció amb una mena de construcció de la memòria, de la seva pròpia memòria d'un temps i d'un país en el que la guerra civil està ben present per tot arreu, entre la misèria d'una època farcida de necessitats.
M'ha costat entrar en la història però després m'hi he submergit i he gaudit de nou del món de Marsé, del seu realisme i de les seves poderoses imatges. És un llibre per llegir amb calma per degustar la seva habilitat narrativa i el ric món d'imatges que va construint a mesura que els personatges van evolucionant en els diferents capítols d'aquesta història de barris marginals.
El capítol "héroes en la hoguera" en el que en una gran foguera van cremant els llibres com si d'una escena de Fahrenfeit 451 es tractés és el que definitivament m'ha fet entrar de cop i volta plenament en la història: cremar llibres, tot tipus de llibres, fins i tot, les més innocents, i llistes d'afiliats, tot per si les mosques.


" ... de la imponente fogata salen llamas moviéndose como manos de largos dedos que piden y reciben ansiosamente más libros ..."

"Alentado por ráfagas de aire, el fuego levanta las hojas que se han soltado de algún volumen y las mantiene en la cresta de las llamas un instante, revoloteando como grandes mariposas negras en medio de una erizada constelación de pavesas ..."

"Plantado ante las llamas, observa fascinado los volúmenes que se abren como flores negras, las páginas que se curvan y ennegrecen y las chispas como insectos de luz subiendo hacia la noche estrellada. Le parece ver que la acción del fuego hace que las palabras se desprendan de las páginas y se eleven ardiendo un instante para convertirse inmmediatamente en remolinos de pavesas, palabras y pavesas mezcladas subiendo hacia la noche"
 
Ringo el protagonista i l'alter ego de l'autor passa les hores mortes en el bar-bodega Rosales escoltant i observant tot el que succeeix al seu voltant, prenent notes en la seva llibreta i movent els dits sobre la taula com si toqués el piano. El bar-bodega és el centre del barri i per ells passen tots els personatges.
La senyora Mir és el contrapunt a Ringo, amb els misteris que d'alguna manera l'envolten,i la seva conducta imprevisible i l'espera dia si, dia també d'una carta que li ha d'arribar al Rosales.
En el capítol "Un lugar no muy limpio ni bien iluminado"  Ringo fa el seu primer viatge a les profunditats del Barrio Chino i s'acaba convertint en el missatger improvisat que ha de fer arribar aquesta carta tant esperada per la senyora Mir. És en aquest punt que els esdeveniments es van precipitant i l'acció s'accelera d'alguna manera fins arribar a un final sorprenent.
De nou Marsé ens ha ofert una molt bona novel·la que tal com acostuma a ser habitual ofereix material suficient per un molt bon guió cinematogràfic. Quan trigarem a veure-la en les pantalles ?

A la xarxa es poden trobar més opinions:
Redondear la maestría per Jordi Corominas i Julian
Entrevista a Juan Marsé
L'hora del lector el va entrevistar en el que malauradament va ser la darrera emissió d'aquest programa




dissabte, 27 d’agost de 2011

Contradiccions de la nostra societat

Ens trobem submergits en una societat plena de contradiccions.

Podem observar un munt de gent que ha passat de cuidar la seva salut a realitzar un gran i continuat esforç per mantenir-se en forma. En alguns moments aquest mantenir-se en forma ja no deixa ni temps al descans ni per recuperar-se de l'esforç. Els esports extrems en el que el lema és el més difícil estan de moda, però ja no tan sols entre els esportistes que podríem anomenar professionals sinó també entre els afeccionats. Cada cop més distància, més temps, més desnivell, ..... simplement cercar uns límits que semblen no tenir fi. I quan s'assoleix un repte ja s'esta pensant en el següent, gairebé sense poder assaborir el que s'acaba d'assolir. Es crea una mena d'estat d'ansietat en el que gairebé mai estan del tot satisfets amb el seu estat de forma. Han d'estar permanentment realitzant exercici físic.
Tenir un bon estat salut ja no és solament no està malalt i seguir una vida saludable, amb una dieta saludable sinó que es col·loca en el centre de preocupació de molta gent que s'acaba obsessionant, ja sigui practicant un esport extrem o una de les innumerables dietes amb la que ens bombardeja la publicitat de forma constant o comprant més i més cosmètics amb propietats reductores.
El nostre cos s'ha posat en el punt de mira i ens cal tenir un cos perfecte a costa del que sigui. Els centres d'estètica proliferen i posar-se en mans d'un cirurgià estètic ja no és privilegi de determinades estrelles del món del cinema sinó que està a l'abast de molts dels mortals de a peu.
Però per altra banda hi ha un altre sector de la població també prou important amb un vida plenament sedentària, molts d'ells amb un sobrepès important i dels que sovint es parla als mitjans de comunicació com una població de risc i un problema sanitari que preocupa. És difícil d'entendre com en alguns casos on no hi ha malaltia que ho justifiqui es pugui arribar a certes situacions també límits.
I a partir d'aquests dos extrems s'han creat els seus respectius mercats de consum amb els seus respectius altars i productes estrella.
Tan difícil és assolir un cert equilibri ? O és que potser som simplement nosaltres i les nostres contradiccions.
Imatge de Bloctenia. Tecnologia i Societat



divendres, 26 d’agost de 2011

Modernidad líquida


La metàfora del líquid com quelcom que flueix i en estat constant de canvi en funció de les condicions externes en oposició al sòlid amb una forma sempre permanent en front als canvis. El líquid és flexible i elàstic davant dels cops i girs bruscos mentre que el sòlid aguanta o es trenca. Per afrontar l’actual món canviant el líquid és un paradigma molt millor.
El món líquid provoca la liberalització de la economia dels seus lligams amb la política i la societat. La complexitat organitzativa del món actual no ofereix opcions de tria. A més a més això no ha estat producte d’un poder dictatorial, sinó a l’inrevés del propi poder de la llibertat d’acció.

Aquesta és la tesi que defensa Zygmnut Bauman, en el seu llibre més conegut i publicat en el canvi de segle, ara ja fa 11 anys i com en molts dels seus llibres podem constatar com s’avançava al que passaria als pocs anys:

El poder se aleja de la calle, de los parlamentos, de los gobiernos, más allá del control de los ciudadanos. El estado real del poder es la invisibilidad.

Las autoridades ya no mandan sino que intentan congraciarse con los electores por medio de la tentación y la seducción.

Las personas “se convierten en espectadores pasivos de un personaje político que les ofrece sus sentimientos y sus intenciones, en vez de sus actos, para que los consuman” (RICHARD SENNET). Sin embargo, el punto es que los espectadores no esperan mucho más de los políticos, tal como sólo esperan de otros personajes ante las candilejas nada más que un buen espectáculo. Y así el espectáculo de la política, al igual que otros espectáculos públicos se convierte en un mensaje incesante y monótono que repite y repite …

GUY DEBORD: El centro de control ahora se ha ocultado, y ya no lo ocupa ningún líder conocido ni una ideología clara” Resulta cada menos claro qué es lo que ese agente –cualquiera que sea- debería hacer para mejorar la situación del mundo en el supuesto caso de que tenga suficiente poder para hacerlo.

El capital se soltó de la dependencia que lo ataba al trabajo gracias a una libertad de movimientos impensable antaño incluso para aquellos “propietarios invisibles” de la tierra. La reproducción del crecimiento y la riqueza, de las ganancias y los dividendos y la satisfacción de los accionistas son en todo independientes de la duración de cualquier compromiso local y particular con el trabajo.
El capital es pot desplaçar i moure sense problemes, no depenent de ningú en canvi el treball sempre està subjecte a l’existència del capital. El treball necessita del capital i el capital cada cop menys necessita del treball.

El mundo está lleno de posibilidades como una mesa de buffet repleta de platos apetitosos, cuya cantidad excede la capacidad de degustación. Los invitados son consumidores, y el desafío más exigente e irritante que deben enfrentar es la necesidad de establecer prioridades: la necesidad de desechar algunas opciones y dejarlas inexploradas. La desdicha de los consumidores deriva del exceso, no de la escasez de opciones.
El objectivo es simplemente consumir. Pero esto supone un deseo nunca saciado, una garantía de constante ansiedad.
Los consumidores van detrás de las sensaciones que ofrecen los diferentes productos exhibidos en los supermercados. Así tratan de de escapar de la angustia.
JEREMY SEABROOK: El capitalismo no ha entregado los productos a la gente, sino más bien ha entregado la gente a los productos. La venta de productos, experiencias y sensaciones es lo único que da forma y significado a nuestras vidas.
La actividad de elegir importa más que lo que se elige.
En una sociedad de adictos compradores/espectadores, los pobres no pueden desviar los ojos: no tienen hacia dónde desviarlos. Cuanto mayor es la libertad de la pantalla y más seductora es la tentación que provocan las vidrieras, tanto más profunda se vuelve la sensación de empobrecimiento, tanto más sobrecogedor se vuelve el deseo de saborear, aunque sea por un momento, el éxtasis de elegir. Cuanto más numerosas parecen ser las opciones de los ricos, tanto menos soportable resulta para todos una vida sin capacidad de elegir.
La libertad de considerar la vida como una salida de compras prolongada significa considerar el mundo como un depósito desbordante de productos de consumo. Dada la profusión de ofertas tentadoras, la potencial capacidad generadora de placer de cualquier producto tiende a agotarse con rapidez. Afortunadamente para los clientes con recursos están protegidos contra el rápido envejecimiento y la obsolescencia de los deseos y contra su efímera satisfacción.

La vida deseada tiende a ser como la vida que se ve en la TV. La vida en la pantalla empequeñece y quita encanto a la vida vivida: es esta última la que parece irreal i seguirá pareciendo irreal en tanto no sea recuperada en imágenes filmables.

SHARON ZUKIN: “Los votantes … podrían haber elegido aprobar las políticas del gobierno destinadas a eliminar la pobreza, controlar la competencia étnica e integrar a todo el mundo a través de instituciones públicas comunes. En cambio, eligieron comprar protección, estimulando así el crecimiento de la industria de la seguridad privada”
ZUKIN señala que el peligro más tangible … es “la política del miedo cotidiano”. El estremecedor y perturbador espectro de las “calles inseguras” aleja a la gente de los lugares públicos y le impide procurarse las artes y oficios necesarios para compartir la vida pública.

La capacidad de convivir con las diferencias, por no hablar de disfrutar de ellas y aprovecharlas, no se adquiere fácilmente, y por cierto no viene sola. Esa capacidad es un arte que, como todas las artes, requiere estudio y ejercicio. La incapacidad de enfrentarse a la irritante pluralidad de los seres humanos es espontánea y se refuerza a sí misma: cuanto más efectivos son el impulso hacia la homogeneidad y los esfuerzos destinados a eliminar las diferencias, tanto más difícil resulta sentirse cómodo frente a los extraños, ya que la diferencia parece cada vez más amenazante y la angustia que provoca parece cada vez más intensa.

Las personas que tienen las manos libres dominan a las personas que tienen las manos atadas; la libertad de las primeras es la causa principal de la falta de libertad de las segundas, y la falta de libertad de las segundas es el sentido último de la libertad de las primeras.

El acto de trabajar se parece más a la estrategia de un jugador que se plantea modestos objetivos a corto plazo sin un alcance que vaya más allá de las próximas dos o tres jugadas. Lo que cuenta son los efectos inmediatos de cada jugada y los efectos deben ser aptos para su consumo también inmediato.
El trabajo ya no puede ofrecer un uso seguro en el cual enrollar y fijar definiciones del yo, identidades y proyectos de vida.

La caducidad de las noticias en tanto información acerca del “mundo real” es en sí misma uno de los rasgos más importantes de la información.

Precariedad, inestabilidad, vulnerabilidad son las características más extendidas y las más dolorosas de la vida contemporánea. Estem en una època d’inseguretat, incertesa, desprotecció i precarietat dels nostres mitjans de subsistència que genera inseguretat en el treball.

CRICK: la sociedad civilizada es inherentemente pluralista. Vivir juntos dentro de esa sociedad implica negociación y conciliación de intereses naturalmente diferentes y que normalmente es mejor conciliar diferente intereses que coercionarlos y oprimirlos perpetuamente.

La velocidad ocupa el primer lugar en la lista de los valores de supervivencia. Sin embargo, la velocidad no conduce a pensar. El pensamiento requiere pausas y descansos exige que nos tomemos nuestro tiempo que recapitulemos los pasos que hemos dado observando meticulosamente el lugar al que arribamos y evaluando la sensatez que nos llevó hasta allí. En ausencia de pensamiento se puede confundir la suerte con el destino. Y esto es un grave error, es fatalismo, y más cuando la suerte no es fruto de la libre elección del individuo. Para advertir la diferencia se necesita el recurso del pensamiento, de tener tiempo para pensar y tomar distancia.

Para lograr la democracia hace falta algo más que la libertad formal de hablar y tomar resoluciones. También necesitamos saber de qué hay que hablar y qué resoluciones tomar. Todo eso hay que hacerlo dentro de una sociedad como la nuestra en la que la autoridad de hablar y decidir está reservada a los expertos, quienes tienen el derecho exclusivo de decidir la diferencia entre realidad y fantasía y dividir lo posible de lo imposible.

Imatge manllevada de la Revista Almiar



dimecres, 24 d’agost de 2011

La sacrosanta Constitución Española


Ara si. Quan els interessa la sacrosanta Constitución Española es pot reformar i a més per la porta del darrera i amb presses encara que diuen que aquest canvi no s'aplicarà fins el 2018. Què carallots i hipòcrites que són! A que venen ara tantes presses ?
La Constitución Española és un pacte de la transició, redactada en un molt històric puntual i molt concret i que ja fa temps que necessita un rentat de cara i una actualització, però cap dels partits actuals s'atreveix a proposar-ho, no sigui que perdin els seus privilegis.
Ja té 33 anys i la majoria de la població actual no l'ha votat.
Han aixecat la caixa dels trons. Sí que volem un canvi de la Constitución, però un canvi total que inclogui la desaparició de la monarquia, i la proclamació de la República com a forma d'Estat, el dret d'autodeterminació dels pobles, i la desaparició de l'inútil Senat.






Congreso
Han actuado
0 personas
Nos faltan
0 firmas


Actúa ahora


Tu nombre
Tu apellido
Tu correo-e
Cód. Postal









dimarts, 23 d’agost de 2011

In the Court of the Crimson King

Tot llegint la novel·la d'Eduard Márquez, "L'últim dia abans de demà" apareix una escena típica de la joventut progre dels anys 70 en la que entre porros i descobriment del sexe sono la música de King Crimson i el seu primer LP.
I com no ? He tret el vinil i l'he tornat a fer girar. Quantes vegades l'hauré escoltat ? És una música sublim, barroca en alguns moments, i molt senzilla i etèria en d'altres. He recordat la impressió que em van causar quants el vaig escoltar per primera vegada. Epitaph i I talk to the wind juntament amb el tema que dóna títol a l'àlbum són unes joies que encara m'emocionen.


Van estar tocant a Granollers el novembre de 1973. Amb un amic vaig parlar d'anar-hi però al final no va ser possible. Érem joves i inexperts i no sabíem com podíem arribar a Granollers i menys com tornar a casa. Encara no havia anat mai a un concert d'aquestes característiques. El meu primer va ser poc després, Santana a Barcelona. Evidentment tota una aventura.
King Crimson és un grup diferent. Amb cada un dels seus discs ens sorprenia. La seva formació també anava canviant, sempre liderats per l'imprevisible, a vegades estrany, però sempre genial músic Robert Fripp


dimecres, 10 d’agost de 2011

Tres blocs i una mica d'història

Tot començava a l'agost de 2005, tot just ara fa 6 anys.
De sempre m'ha agradat escriure i ho he fet sovint, però a vegades amb poca constància. Els blocs em va semblar una bona oportunitat per conrear aquesta afecció. I va estar una molt bona pensada. En aquest temps hauré publicat al voltant d'un miler d'articles.
Vaig començar en l'antiga plataforma de blocat, sota el nom de Fragments Nocturns ja que la nit és l'hora en que habitualment m'assec davant de l'ordinador i escric. M'hi trobava a gust en aquesta plataforma. En alguns moments que no funcionava massa bé vaig resistir. M'agradava molt això del puntcat, però darrerament hi havia molt spam i vaig decidir abandonar i passar-me a blogger com molt altre gent havia fet abans. Però fa un parell de mesos vaig rebre un correu sorpresa des de blocat. Canviaven de nom, a partir d'ara serien blogcat, però no només això, sinó que també introduïen un importat canvi en el sistema de gestió dels blocs migrant a la coneguda plataforma Wordpress. Així desapareixia tot l'spam anterior i a més a més permetria una millor gestió dels blocs.
Em sabia greu haver marxat de blocat i vaig començar a rumiar què fer: si tornar o no tornar.
La meva primera idea era escriure sobre el meu dia a dia a l'escola i sobre les meves curses i excursions, però de mica en mica el ventall de temes s'ha anat ampliant. El bloc s'ha convertit en un espai molt eclèctic on hi cabia de tot amb escrits sobre gairebé qualsevol cosa que em passava pel cap.

Finalment he decidit gestionar tres blocs i especialitzar-los:
Ara em queda la tasca per la que m'agafaré temps de traslladar els antics escrits al bloc corresponent. No tinc pressa ho aniré fent amb tranquil·litat.

Fragments d'escola

Fragments de camins i curses



dissabte, 6 d’agost de 2011

Nostàlgia dels objectes vells, una crítica de la immediatesa.


Al llarg de la nostra vida tenim relació amb molt objectes. Fins i tot, sense voler en fem una acumulació innecessària. Alguns són fugissers i acaben a la brossa ben aviat. Però d’altres ens acompanyen per molt de temps. Arriba un moment que aquests objectes es fan vells i inservibles. Ja no funcionen o simplement ens deixen de ser útils. Aleshores els arraconem, els llencem o els substituïm per altres més nous i moderns que ocupen el seu lloc. Amb alguns hem arribat a establir una mena de relació afectiva i quan els hem de canviar o llençar ocupen un lloc en el nostre record.
Dec ser una persona rara en aquesta nostra societat de la immediatesa ja que quan s’espatlla algun aparell que fa temps que utilitzo algunes vegades m’envaeix una certa nostàlgia. M’ha estat útil i segurament gràcies a ell he pogut gaudir de bons moments. I de cop i volta desagraït me’n desfaig i cerco un substitut.  
Los objetos durables son aquéllos destinados a ser preservados durante un tiempo muy largo, se acercan tanto como es posible a la encarnación de la abstracta y etérea noción de eternidad. A los objetos durables se les asigna un valor especial y son celebrados y ambicionados gracias a su asociación con la inmortalidad. Los objetos transitorios son opuestos a los durables y están destinados a ser usados –consumidos- y a desaparecer en el transcurso de su consumo.” M’agraden aquests objectes gairebé eterns que m’acompanyen anys i anys, i no m’agrada pas acumular objectes de poca durada moltes vegades inservibles i inútils pel simple fet de que en un moment donat caic en la temptació de comprar-los.
No fa pas molt els únics que podien fer-se amb aquests objectes durables per a tota la vida era la gent rica i poderosa, però aquest paradigma darrerament ha canviat i ara “el privilegio de los poderosos de hoy y lo que los hace poderosos es la capacidad de acortar el lapso de la durabilidad, de olvidar el largo plazo de centrarse en la manipulación de lo transitorio y no de lo durable, de deshacerse de las cosas con ligereza para dejar espacio a otras cosas igualmente transitorias y destinadas a consumirse. Quedarse con las cosas largo tiempo es en realidad un síntoma de carencia. La durabilidad ha perdido atractivo y pasa de ser un logro a ser una desventaja.” I els que no són tan poderosos tracten d’imitar aquest tipus de vida d’utilitzar i llençar.
Reconec que hi ha objectes que són per fer servir i llençar, però en molts casos no m’agrada que sigui així i em pregunto per quina raó ha de ser així. Segurament sóc antic, però no m’agrada que sigui d’aquesta manera. Simplement crec que aquesta forma de vida crea persones irresponsables que tan sols cerquen la gratificació immediata amb l’ús ràpid de l’objecte pel que perden immediatament el seu interès i ja pensen en un altre. Col·leccionen objectes, però també viatges, sensacions, amistats al facebook i relacions sexuals. Aquesta manera de viure no implica cap compromís simplement ens submergeix en la societat del desig: el deseo tiene pocas posibilidades de sobrevivir si su satisfacción es postergada. Para mantenerse vivo y fresco el deseo debe ser continua y frecuentemente satisfecho, aun cuando la gratificación augura justamente el fin del deseo.
Estamos en una cultura ... con una moralidad indiferente a las consecuencias de las acciones humanas que rechaza la responsabilidad por sus efectos.
Ara bé també cal tenir en compte que en ausencia de una seguridad a largo plazo, la “gratificación instantánea” resulta una estrategia razonablemente apetecible. Lo que la vida tenga que ofrecer que lo ofrezca aquí y ahora. ¿Quién puede saber lo que nos depara el mañana?
Las precarias condiciones sociales y económicas entrenan a hombres y a mujeres para percibir el mundo como un recipiente lleno de objetos desechables, objetos para usar y tirar; el mundo en su conjunto, incluidos los seres humanos. ... La precariedad de la existencia social provoca una percepción de que el mundo circundante es una superposición de productos para consumo inmediato.
En un mundo en el que el futuro es, en el mejor de los casos, oscuro y borroso, y muy probablemente peligroso y lleno de riesgos, fijarse objetivos remotos, sacrificar el presente en nombre de la dicha futura no resulta una propuesta atractiva ni sensata. Toda oportunidad que no se aprovecha aquí y ahora es una oportunidad perdida, difícilmente excusable y menos aun reivindicable.
Los vínculos humanos, como el resto de los objetos de consumo, no necesitan ser construidos con esfuerzos prolongados y sacrificios ocasionales, sino que son algo cuya satisfacción inmediata, instantánea, uno espera en el momento de la compra –y algo que uno rechaza si no satisface, algo que se conserva y utiliza sólo mientras continúa gratificando- entonces no tiene sentido salvar esa relación con más y más desgaste de energías cada vez, y menos aun sufrir las inquietudes e incomodidades que esto implica.
Però viure així paga la pena ? Només pensar en lo immediat, en el que es pot tenir, en viure al moment, en endeutar-se si cal per aconseguir el que desitgem,  és això el que volem ?  
Estem en una profunda crisi de la que no es troba o es vol trobar el camí per sortir, no hi ha cap planificació de futur, tan sols es pensa en l’ara i aquí i com a societat no estem pas disposats al sacrifici ni al canvi dels nostres hàbits. Ho volem tot i ho volem ara mateix. Ens cal un canvi radical i urgent, d’altra manera no en sortirem pas.

En cursiva cites del llibre "Modernidad líquida" de Zygmnut Bauman, editat l'any 2000

dimarts, 2 d’agost de 2011

Jazz rock

Aquest dies han fet o estan fent concerts per Catalunya uns quants dels noms que van marcar una bona part de la meva joventut. Aleshores tot el que tenia l'etiqueta de jazz-rock estava de moda i va influenciar a molts dels grups catalans d'aquell moment. I aquests grups i aquesta música continua sonant i omplint els concerts d'estiu. Fa poc Chick Corea ens ha visitat amb una nova formació de Return to Forever amb noms ben il·lustres com Stanley Clarke i Jean Luc Ponty. John McLauglhlin també ha tocat en un d'aquests festivals. I aquests dies estan de gira celebrant el seu 25è aniversari els incombustibles Pegasus, hereus directes d'un grup anterior (Iceberg) i molt influenciats pels grups anteriors, hereus directes del gran Miles Davis i els seus experiments amb el jazz.
La seva música ja no m'entusiasma com abans, però en fa venir a la memòria altres temps en la que la peregrinació pels seus concerts era habitual, en un moment en que aquests no es prodigaven tant com ara. El que és indubtable és que mantenen el seu virtuosisme amb els respectius instruments.  

dijous, 28 de juliol de 2011

La oscuridad exterior


"No se habrá escapado de alguna parte ¿verdad?
No, dijo ella. No tengo de dónde escapar.
.... Si no tiene de dónde escapar, tampoco tendrá un sitio donde esconderse. Ya sé no es cosa mía pero ¿se puede saber adónde va?

"¿Vas muy lejos?
Sigo la carretera. De viaje.
¿Adónde?
... no voy a ningún sitio en particular"

"Estoy buscando a alguien.
¿A quién?
Pues a alguien. Un individuo.
Un individuo, dijo la vieja, ¿y dónde anda?
Ojalá lo supiera
Este mundo es muy grande como para ponerse a buscar a alguien así por las buenas"
 
Escapen ? de què ? Què busquen ? Ni ells mateixos ho saben, personatges perseguits per una maledicció, amb un passat ocult i misteriós que aixeca sospites per allà on passen. Persegueixen un destí incert. Caminen, fugen, cerquen, ... com potser tothom a la vida, qui sap ? Un llenguatge i un paisatge dur i obscur per moments.
Torno a llegir una novel·la de Cormac McCarthy amb un títol ja de per si mateix molt suggeridor, "La oscuridad exterior" en la que la foscor és un element constant, tant la foscor interior dels personatges com la foscor i la hostilitat i desolació exterior dels paisatges on es desenvolupa l'acció que en certa manera em recorda a La Carretera.
Potser és una simple paràbola en que la foscor la tenim al món exterior, un món ben estrany i complex i la llum l'hem de trobar en el nostre interior encara que tampoc aquest camí és fàcil.


"... un ciego andrajoso y sereno que un buen día le habló desde su oscuridad perpetua
...Los ojos sólo te muestran lo que pasa fuera. Si un ciego necesitara los ojos los tendría.
Sigo creyendo que le gustaría ver por dónde va.
¿Para qué necesita uno ver por dónde va si en el fondo sigue su destino?"
 
Els personatges solitaris  van d'un lloc a l'altre a vegades sense massa sentit i de tant en tant troben un oasi, una casa amb una família en la que es refugien per un moment, per poc temps, una nit, però després continuen la seva cerca. Els llocs i cases que es troben en el seu camí estan plenes d'objectes inútils i de brutícia arreu. Són desordenades, impregnades d'olors especials que en alguns moments podem fins i tot olorar, amb habitants vells, solitaris i hospitalaris i amb ganes de molta xerrameca, formulant moltes preguntes en una mena d'interrogatoris inquisitorials.


"Cuanto más medito una cosa menos entiendo. Piensa mucho y pensarás mal"


A partir d'un fet inicial s'estableix una doble narració, fins i tot triple en alguns moments, la dels dos personatges principals, dos germans amb una relació incestuosa. Volten pels mateixos llocs, propers, però no es troben ni coincideixen en el temps ni en l'espai. Rinthy, la germana, busca al seu fill recent nascut i acostuma a trobar gent amable que l'ajuda. Culla, el germà, busca a la seva germana. A tots els llocs on arriba o per on passa és acusat d'alguna malifeta. Tres personatges misteriosos que en cap moment se sap qui són també deambulen i van sembrant el lloc de cadàvers, matant a tothom que en algun moment de la història ha tingut alguna mena de relació amb el germà, impartint una mena de justícia satànica.


"La manada entera había comenzado a virar más rápido siguiendo el borde del peñasco y las filas más alejadas del centro giraron centrífugamente sobre el repecho hilera tras hilera gimiendo y chillando, y dominándolo todo los gritos y maldiciones de los porqueros que ahora se alzaban entre la confusión de carne que tenían a su cuidado y cubiertos de polvo habían empezado a adoptar expresiones satánicas con sus bastones y ojos desorbitados como si en realidad no fueran pastores de cerdos sino discípulos de las tinieblas venidos para conducir a aquellos pupilos a su destino fatal" 

La història, de nou amb algunes referències bíbliques, podria donar per un bon guió de cinema.
Tot plegat per arribar a un final inquietant, tenebrós i tràgic que deixa un mal regust de boca.

"Más tarde el camino le llevó a un pantano. Y eso fue todo. Ante él se extendía un yermo fantasmagórico del cual emergían solamente los árboles desnudos en posturas de agonía y vagamente homínidos como siluetas en un paisaje de condenados. Un jardín de los muertos ligeramente humoso que se curvaba como la propia tierra. Tanteó el cieno con el pie y lo vio ascender formando un ribete vulváceo, consistente, que te aspiraba. Retrocedió. Un viento viciado soplaba de aquella desolación y los carrizos y los helechos negros entre los que se encontraba producían un suave repiqueteo como criaturas encadenadas. Se preguntó qué sentido tenía que un camino terminara allí."  
 I quin sentit té que la vida, el nostre camí, acabi com acaba ?
Volviendo sobre sus pasos encontró de nuevo al ciego que iba tanteado en el crepúsculo. Esperó muy quieto a la vera del camino, pero el ciego volvió la cabeza al llegar a su altura y le dedicó su sonrisa de ciego. Holme se lo quedó mirando hasta que lo perdió de vista. Se preguntó adónde podía ir el ciego y si sabia en qué terminaba el camino. Alguien deberia advertir a un ciego antes de indicarle esa dirección" 
 I nosaltres sabem com acaba el nostre camí ? Algú ens indica la direcció ?

diumenge, 24 de juliol de 2011

On és l'estiu ?


Ja m'agrada que no faci calor i gaudir d'aquestes temperatures tan agradables, però així un dia rere l'altre se'm fa estrany. Els que no deuen estar massa contents són els fans de dies de sol i platja i els venedors de gelats.
De seguida quan passa quelcom que no és habitual ens enfrontem als tòpics de sempre sobre el temps. És un tema recurrent quan no sabem de què parlar amb algú. La nostra memòria d'altres anys és feble i ens costa recordar que segurament algun estiu semblant a aquest ja hem viscut. Aleshores és quan els homes del temps surten amb les estadístiques i ens il·lustren amb el que va passar ja fa anys i que nosaltres no recordem.
Els homes del temps han esdevingut totes unes celebritats, conegudes per gairebé tothom. Tant les web dels temps com els espais que tenen als mitjans sigui televisió, ràdio o premsa escrita són uns dels espais més vistos i visitats. Si ens fixem amb les dades d'audiència és clar que és un tema que ens interessa. Volem saber quin temps farà i fins i tot (això encara és més estrany) quin temps ha fet.
Han errat en el previsió d'un estiu més calorós de l'habitual. Malgrat que les previsions a llarg termini són poc fiables continuen tenint demanda, i els meteoròlegs cauen a la trampa amb facilitat oferint les dades amb les que compten que són simples models estadístics amb fiabilitats molt baixes.
No tenim remei i ho volem preveure i saber tot. No està bé també deixar-nos portar per la sorpresa ? A veure que ens tindrà reservat el mes d'agost ?

dimecres, 20 de juliol de 2011

Aconsegueixen els seus objectius les manifestacions?


Les manifestacions acostumen a ser un fet habitual en les societats actuals i més quant aquestes entren en un període de crisi com el que estem travessant en l'actualitat.
La societat accepta les crítiques que suposa o aporta una manifestació amb les seves pancartes i els seus crits, però no en fa cap cas, simplement segueix el seu camí i allò queda com una simple notícia que es comenta als diaris i unes imatges dels telenotícies. Les manifestacions simplement es consumeixen com un producte més.
En la història remota les manifestacions semblen haver servir per alguna cosa, per assolir alguns canvis desitjats, o al menys això és el que explica la història en els llibres. Però el paradigma del funcionament de la nostra societat ha canviat. Els darrers anys s'han succeït tot un seguit de manifestacions força multitudinàries sense que després canvies res.
N'hi ha de diferent tipologia. Algunes venen marcades pel calendari, com les de l'1 de maig i l'11 de setembre. Són aquests dies que toca manifestar-se tant si hi ha motiu com no. És una simple qüestió de tradició. Altres es convoquen per poder manifestar algun desacord en front a una situació, un fet o una proposta. Les acostumen a convocar els partits, els sindicats, o entitats de la societat civil.
Els convocants proposen una data, un recorregut i un lema que serà el que presidirà la capçalera i fan publicitat per tots els mitjans al seu abast.
Arriba la data i la gent es concentra al lloc determinat. L'arrencada de la capçalera sempre és lenta i mai és puntual. Els participants es mostren satisfets quan hi ha molta gent i decepcionats si la resposta a la convocatòria és pobre. Es desenvolupa pel recorregut pactat amb la litúrgia corresponent de crits i pancartes i un cop a casa es mira si el telenotícies se'n ha fet ressò i aleshores comencen el ball de xifres habitual i les valoracions.
Però s'ha aconsegueix canviar quelcom amb la manifestació ? En començo a estar desenganyat i no crec massa en la seva utilitat, però tampoc trobo altres maneres efectives per manifestar el meu desacord en com funciona tot plegat, i algunes vegades simplement em ve de gust sortir al carrer i cridar ben fort amb altre gent que no estic d'acord.

dilluns, 13 de juny de 2011

Indignació

El moviment dels indignats ha estat tota una sorpresa. Fa temps que s'escoltaven veus per aquí i per allà de que el sistema democràtic no recollia les aspiracions de molta gent a la que no ens agrada gens el que està passant, però aquest segueix funcionant com si res sense fer cas de l'alta abstenció en les diferents convocatòries electorals ni del constant augment del vot en blanc. 
Al principi de la crisi es parlava de la refundació del capitalisme. Però aquí es va quedar i s'ha continuat amb més del mateix. Simplement s'ha aplicat allò tan conegut de no vols caldo aquí en tens dues tasses. Les conseqüències de la crisi les paguen els de sempre, els més febles. Els més poderosos i els més rics continuen guanyant diners, encara que en alguns casos potser una mica menys que abans. Pobrets! Lles diferències es van eixamplant.
De sobte sorgeix una gent que ocupa les places exigint un canvi de la situació i cercant noves formes d'incidir en la vida pública. Els mitjans de comunicació sempre amatents a l'espectacle mediàtic es fan ressò d'aquestes places on es reuneixen els acampats. Aviat farà un mes que dura tot això. És un moviment al menys diferent en el que es comencen a articular demandes. 
És clar que no va tenir gran influència ni en els darrers resultats electorals ni en els pactes posteriors que han seguit el camí de sempre, on el més important és ocupar les butaques del poder, com més millor, i dedicar-se a criticar a l'adversari. Els polítics no en fan massa cas del que passa a les places. Segueixen ignorant als descontents i als indignats amb un sistema que promet moltes coses però que sempre segueix igual. Una de les demandes a les places és la reforma de la llei electoral, una promesa eterna que elecció rere elecció mai s'acaba de materialitzar.
Els sindicats instal·lats en la cultura de la subvenció se'ls miren per sobre l'espatlla i tampoc en fan massa cas.
És difícil la continuïtat d'aquest moviment sobre el que s'alcen la major les veus crítiques de la majoria dels "opinadors" professionals, però que són recolzats per alguns intel·lectuals de prestigi. No es poden eternitzar les acampades però el què fer no és fàcil. Els propers dies seran claus per entreveure el futur d'aquest moviment així com saber amb quin recolzament real compten. Si les properes propostes de mobilització no assoleixen un suport important al carrer restarà com: "mira que va passar al maig del 2011" "jo també hi era" o potser amb una simple record d'una celebració una mica folklòrica.  
Ens seguirem queixant dels nostres polítics i del nostre sistema en les xerrades a la feina i a la taverna, però no haurà canviat res, tot seguirà igual. 
Cal articular les queixes en propostes i tractar d'influir en el sistema per tal que es produeixi el canvi. Podrà aquesta indignació que manifesten amb vehemència aportar aquests canvis que tan necessitem per tal que un altre món sigui possible ? Tan de bo.






Les acampades es manifesten a la xarxa:

Algunes opinions:

dissabte, 21 de maig de 2011

Medem, més Medem

De nou una pel·lícula de Julio Medem al cinema. Des d'una tarda que gairebé per casualitat vaig quedar bocabadat en la foscor del cinemes Verdi davant de Tierra que he vist totes les seves pel·lícules. Haig de dir que sempre m'han agradat. Simplement és un cinema diferent.
A part de Tierra que he vist vàries vegades l'altre pel·lícula de Medem que més m'ha captivat va ser Los Amantes del Círculo Polar.
Amb aquests antecedents l'estrena de la seva nova proposta ha estat d'obligat compliment. Com sempre no m'ha decebut gens.
Hi vaig anar sense informació prèvia. Imatges, plans, música estan cuidats fins el darrer detall. En alguns moments la història no resulta massa interessant, però s'aguanta bé per lo ben tractada que està i l'actuació de les dos úniques protagonistes. En la habitació on passa tot, tots els petits detalls són importants.
Vaig sortir satisfet del cinema.