dissabte, 6 d’agost de 2011

Nostàlgia dels objectes vells, una crítica de la immediatesa.


Al llarg de la nostra vida tenim relació amb molt objectes. Fins i tot, sense voler en fem una acumulació innecessària. Alguns són fugissers i acaben a la brossa ben aviat. Però d’altres ens acompanyen per molt de temps. Arriba un moment que aquests objectes es fan vells i inservibles. Ja no funcionen o simplement ens deixen de ser útils. Aleshores els arraconem, els llencem o els substituïm per altres més nous i moderns que ocupen el seu lloc. Amb alguns hem arribat a establir una mena de relació afectiva i quan els hem de canviar o llençar ocupen un lloc en el nostre record.
Dec ser una persona rara en aquesta nostra societat de la immediatesa ja que quan s’espatlla algun aparell que fa temps que utilitzo algunes vegades m’envaeix una certa nostàlgia. M’ha estat útil i segurament gràcies a ell he pogut gaudir de bons moments. I de cop i volta desagraït me’n desfaig i cerco un substitut.  
Los objetos durables son aquéllos destinados a ser preservados durante un tiempo muy largo, se acercan tanto como es posible a la encarnación de la abstracta y etérea noción de eternidad. A los objetos durables se les asigna un valor especial y son celebrados y ambicionados gracias a su asociación con la inmortalidad. Los objetos transitorios son opuestos a los durables y están destinados a ser usados –consumidos- y a desaparecer en el transcurso de su consumo.” M’agraden aquests objectes gairebé eterns que m’acompanyen anys i anys, i no m’agrada pas acumular objectes de poca durada moltes vegades inservibles i inútils pel simple fet de que en un moment donat caic en la temptació de comprar-los.
No fa pas molt els únics que podien fer-se amb aquests objectes durables per a tota la vida era la gent rica i poderosa, però aquest paradigma darrerament ha canviat i ara “el privilegio de los poderosos de hoy y lo que los hace poderosos es la capacidad de acortar el lapso de la durabilidad, de olvidar el largo plazo de centrarse en la manipulación de lo transitorio y no de lo durable, de deshacerse de las cosas con ligereza para dejar espacio a otras cosas igualmente transitorias y destinadas a consumirse. Quedarse con las cosas largo tiempo es en realidad un síntoma de carencia. La durabilidad ha perdido atractivo y pasa de ser un logro a ser una desventaja.” I els que no són tan poderosos tracten d’imitar aquest tipus de vida d’utilitzar i llençar.
Reconec que hi ha objectes que són per fer servir i llençar, però en molts casos no m’agrada que sigui així i em pregunto per quina raó ha de ser així. Segurament sóc antic, però no m’agrada que sigui d’aquesta manera. Simplement crec que aquesta forma de vida crea persones irresponsables que tan sols cerquen la gratificació immediata amb l’ús ràpid de l’objecte pel que perden immediatament el seu interès i ja pensen en un altre. Col·leccionen objectes, però també viatges, sensacions, amistats al facebook i relacions sexuals. Aquesta manera de viure no implica cap compromís simplement ens submergeix en la societat del desig: el deseo tiene pocas posibilidades de sobrevivir si su satisfacción es postergada. Para mantenerse vivo y fresco el deseo debe ser continua y frecuentemente satisfecho, aun cuando la gratificación augura justamente el fin del deseo.
Estamos en una cultura ... con una moralidad indiferente a las consecuencias de las acciones humanas que rechaza la responsabilidad por sus efectos.
Ara bé també cal tenir en compte que en ausencia de una seguridad a largo plazo, la “gratificación instantánea” resulta una estrategia razonablemente apetecible. Lo que la vida tenga que ofrecer que lo ofrezca aquí y ahora. ¿Quién puede saber lo que nos depara el mañana?
Las precarias condiciones sociales y económicas entrenan a hombres y a mujeres para percibir el mundo como un recipiente lleno de objetos desechables, objetos para usar y tirar; el mundo en su conjunto, incluidos los seres humanos. ... La precariedad de la existencia social provoca una percepción de que el mundo circundante es una superposición de productos para consumo inmediato.
En un mundo en el que el futuro es, en el mejor de los casos, oscuro y borroso, y muy probablemente peligroso y lleno de riesgos, fijarse objetivos remotos, sacrificar el presente en nombre de la dicha futura no resulta una propuesta atractiva ni sensata. Toda oportunidad que no se aprovecha aquí y ahora es una oportunidad perdida, difícilmente excusable y menos aun reivindicable.
Los vínculos humanos, como el resto de los objetos de consumo, no necesitan ser construidos con esfuerzos prolongados y sacrificios ocasionales, sino que son algo cuya satisfacción inmediata, instantánea, uno espera en el momento de la compra –y algo que uno rechaza si no satisface, algo que se conserva y utiliza sólo mientras continúa gratificando- entonces no tiene sentido salvar esa relación con más y más desgaste de energías cada vez, y menos aun sufrir las inquietudes e incomodidades que esto implica.
Però viure així paga la pena ? Només pensar en lo immediat, en el que es pot tenir, en viure al moment, en endeutar-se si cal per aconseguir el que desitgem,  és això el que volem ?  
Estem en una profunda crisi de la que no es troba o es vol trobar el camí per sortir, no hi ha cap planificació de futur, tan sols es pensa en l’ara i aquí i com a societat no estem pas disposats al sacrifici ni al canvi dels nostres hàbits. Ho volem tot i ho volem ara mateix. Ens cal un canvi radical i urgent, d’altra manera no en sortirem pas.

En cursiva cites del llibre "Modernidad líquida" de Zygmnut Bauman, editat l'any 2000

7 comentaris:

XeviX ha dit...

Acabes de descriure la societat de consum pura i dura.

A mi m'agradaria que la funció dels objectes fos la de satisfer al seu usuari final, més que no pas la d'omplir les arques del seu productor, i el que està passant ara mateix és que els objectes són dissenyats per durar el que el fabricant decideixi que ha de durar, per assegurar-se els beneficis desitjats cada any.

Com bé apuntes, aquesta falera del consumisme immediat, ens pot portar a prendre decisions molt importants i serioses massa a la lleugera, només hem de mirar al nostre voltant per veure quanta gent va picar l'am de les hipoteques quan els preus dels habitatges eren a dalt de tot, i com alguns d'ells acabaran perdent el seu pis o casa.

Primer era la crisi econòmica, i ara és la crisi del deute. Perquè li canvien el nom a una cosa que és fruit del mateix engany? la primera, va venir quan es van deixar de signar tantes hipoteques com en els darrers anys, i el sector de la construcció va caure en picat; la segona, no era previsible durant l'eufòria de les ventes de pisos i endeutaments de les famílies? Segurament no teníem la informació concreta per poder prendre una decisió correcta, però el meu instint em va dir que no signés cap hipoteca, ja que la llei de l'oferta i la demanda sempre ha estat infal·lible, i tot el que puja, ha de baixar.

Per acabar, jo sóc del parer que d'objectes els mínims, però sembla que ens volen anar marejant contínuament amb nous gadjets, sistemes operatius més nous i "millors", noves eines informàtiques... Està clar que tot evoluciona i ho ha de fer, però em sembla una bestiesa el que passa amb els telèfons mòbils per exemple, que cada x temps, milions de persones se'l canvia per un de millor; això ha de generar una quantitat de tones de brossa impressionant a tot el món.

Júlia ha dit...

De vegades costa trobar algú que t'arregli, per exemple, un vell rellotge i arranjar i restaurar costa més, avui, que comprar quelcom nou, com vaticinava El món feliç de Huxley, amb allò de 'val més llençar que no pas haver d'apedaçar'. Però és força trist tot plegat.

Amb els anys les coses passen de 'velles' a 'antigues' i aleshores sembla que se'ls té més respecte.

Eloy ha dit...

Són molt interessants les reflexions del Bauman sobre la modernitat i la societat líquida. Darrerament he llegit alguns articles i capítols d'ell.
El mateix passa amb les relacions líquides, efímeres, que no duren gaire...

Ricard Masferrer ha dit...

XeviX és difícil moltes vegades no caure en la temptació d'anar comprant els nous objectes que contínuament surten al mercat, però cal tenir aquesta actitud de resistència. És bo pensar-ho més de dues vegades si realment l'objecte que volem comprar realment el necessitem i si realment ens serà d'utilitat. Amb tot i això moltes vegades acabo acumulant molt més del que m'agradaria.

Ricard Masferrer ha dit...

És ben cert el que dius Júlia, hi ha objectes que no es poden portar arreglar. A més si els pots fer arreglar el cost és molt superior al de un objecte nou. Un exemple fàcil són les impressores, però hi ha molt més. I després tot són queixes de la quantitat de deixalles que acumulem. Som una societat ben plena de contradiccions.

Ricard Masferrer ha dit...

Eloy, vaig descobrir el Bauman tot cercant que era això de la modernitat líquida i em va agradar molt el que explicava. D'això fa més d'un any i des d'aleshores vaig llegint alguns dels seus llibres i tinc pensat seguir. A la Biblioteca en tenen molts.
El que expliques de les relacions efímeres em sembla molt interessant ja que d'això en Bauman ja en parlava fa 10 anys quan encara el facebook i demés ni tan sols s'ensumava i que potser és l'exemple més clar de tot plegat.

Eloy ha dit...

Si, jo l'he descobert aquest curs en una de les assignatures de la UOC i sembla molt interessant tot el que diu. Tornaré a llegir coses d'ell.