dimarts, 28 d’agost de 2012

Jo confesso


"Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, que mai no havia pogut comptar amb els pares ni amb Déu a qui encarregar la cerca de solucions malgrat que, a mesura que creixia, m'havia avesat a delegar en creences imprecises i en lectures ben diverses el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes. Ahir ..... vaig arribar a la conclusió que aquesta càrrega em pertany només a mi. I que els meus encerts i els meus erros són responsabilitat meva i només meva. M'han fet falta seixanta anys per veure-ho   ... Em mantinc sense creences, sense sacerdots, sense codis consensuats que m'aplanin el camí cap a no sé on...
... Tot va començar, en el fons, fa més de cinc-cents anys...."

Sant Pere de Burgal
Així de contundent i suggeridor inicia Jaume Cabré la seva darrera novel·la. És tota una declaració d'intencions de les confessions de Adrià Ardèvol, un intel·lectual de prestigi que explica la seva vida a algun molt especial: des de la seva infantesa sempre acompanyat pel sheriff Carson i Àguila Negra fins a la seva degradació per l'Alzheimer.

El llibre va està esperant pacientment el seu moment de ser llegit. Volia tenir temps per endavant per gaudir-lo. Hi ha pagat la pena. M'ha enganxat des d'un inici. No el podia deixar. Els seus personatges, la seva trama que salta d'un lloc a un altre, perfeccionant tècniques que ja havia emprat en L'ombra de l'eunuc i les Veus del Pamano. En aquell llibre passen per les seves pàgines 75 anys d'història d'Espanya, però ara ho ha ampliat i s'ha atrevit amb 500 anys d'història d'Europa enllaçant períodes i personatges. El paral·lelisme i barreja que fa entre els temps i la forma de funcionar de la Inquisició i dels camps d'extermini nazis tot confonent personatges i situacions és un dels moments més vibrants. Barreja personatges reals amb els personatges de ficció. Alguns dels professors d'Adrià Ardevol, així com alguns músics i també d'altres personatges que apareixen al llarg de la novel·la són persones reals: Isaiah Berlin, Nicolau Eimeric, Coseriu, ...
El misteri al voltant del violí i els seus diferents propietaris, un instrument maleït, que dóna unitat als fets i que en alguns moments ens sorprèn amb cops d'efecte que no esperem està present al llarg de totes les pàgines, així com altres petits detalls.

Gaudia tant de la seva lectura que a mesura que m'apropava al final he alentit el meu ritme per tal de prolongar el plaer.

"El dolor no és obra de Déu, sinó una conseqüència de la llibertat humana"


"Per tot això, començava a comprendre que mai no arribaria a assolir la felicitat. Que segurament ningú la podia assolir. La felicitat sempre era allà al davant a tocar, però inabastable; segurament, inabastable, per a tothom"

"Tot, les vides i els relats, comença així, amb un inofensiu gra de sorra que passa inadvertit"

"El mal procura corrompre tots els projectes de felicitat, per humils que siguin, i es basqueja per aconseguir el màxim de destrucció possible al seu voltant"

"No temo la mort; només m'hi enfado. M'enutja la mort però no em fa por. On tu ets, no hi ha la mort; on hi ha la mort, no hi ets tu. Per tant, tenir-li por és perdre el temps"

"T'has fixar que la vida és una insondable casualitat. Dels milions d'espermatozous del pare, només un fecunda l'òvul que toca. Que hagis nascut tu; que hagi nascut jo, són immenses casualitats. Podríem haver nascut milions d'éssers diferents que no hauríem estat ni tu ni jo ..."

"... hi ha retalls de l'ànima que em sembla que no saps perquè és impossible conèixer del tot una persona .."

.... La flama de la seva espelma es va apagar i no veure ni viure res més. Res més. Ni va poder dir on sóc perquè ja no era enlloc"


Llegit a la xarxa: