Una vida marcada per les morts i les desaparicions i pel que podia ser i no va ser. Tenia l'aspiració d'assolir un altre món, però finalment no va ser així. Aleshores toca arrossegar-se per una vida grisa. Els moments brillants de la seva vida formen part d'un passat llunyà.
La construcció narrativa no segueix un fil cronològic sinó que està feta de retalls, de diferents moments de la vida del protagonista: l'escola, l'amistat, l'amor, la solitud, les diferents relacions socials. Podem dir que aquest és el problema del protagonista. No sap manegar-se en la complicada xarxa de les relacions amb els altres. No està mai del tot segur de fer el que ha de fer, o el que s'espera d'ell que faci.
Terranova, una altra terra, el desig d'un altre món que mai ha existit. El paradís perdut i ignot està molt lluny. Mai hi ha arribat i tampoc sabia com arribar-hi. Ningú ens mostra el camí.
L'escola rancia dels "hermanos" és el pol oposat del que serà l'explosió de la seva vida universitària, el món del sex, drugs, and rock and roll, possiblement menys sex, drugs and rock and roll del que a molts ens hagués agradat. Tot s'hi val, però no és fàcil. Després d'una educació fosca i repressiva i busquem la claror i la llibertat total, però no sabem pas ni on, ni com trobar-la. La busquem en l'art (literatura, pintura, fotografia, música) en el sexe i en les drogues. És el moment del sexe lliure i de l'eclosió de les drogues. Però en lloc de la llibertat és molt fàcil endinsar-se en un túnel fosc del que no se sap sortir, per què ningú ens ho ha ensenyat.
I saw the best minds of my generation destroyed by
madness, starving hysterical naked,
dragging themselves through the negro streets ...
Les diferents escenes s'entrellacen i sense ser-ne conscient vas penetrant en la història. El ritme és ferotge. No et permet aturar-te i t'obliga a seguir i seguir endavant.
Les decisions que prenem al llarg de la vida estan massa influenciades i mediatitzades per l'entorn. Realment molt poques vegades acabem fent el que volem i ens deixem portar pel que és més còmode, el més fàcil, el que suposa assumir menys riscos.
Els projectes i somnis de joventut poques vegades s'enllesteixen i arriben a la seva fi. Com a molt queden al calaix de la memòria o simplement perduts en el no-res.
Els dubtes i la solitud de la joventut. Cap on anem ? Què volem ? Només tenim una certesa, no ens volem convertir en la generació aposentada i burgesa que per nosaltres representa la vida que veiem que porten els nostres pares.
I com ja aponsentat ens ve l'anoyarança dels vells temps, les nit borroses que mai acabaven i que no retornaran. Allà estan, allà resten al fons dels nostres records, un camí que ni tan sols ens van atrevir a iniciar. Potser era massa arriscat, qui sap ?, però ben aviat, molt més aviat del que ens pensem vam encetar el camí de la vida acomodada, aquella que tant havíem criticat i refusat.
No ens agradava semblar-nos als nostres pares, però moltes vegades acabem sent com ells i assolint molts fracassos, lluny de tot allò que havíem somiat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada