dijous, 2 d’agost de 2012

Vida de consum


Es tracta d'un llibre publicat el 2007 i en el que entre altres podem llegir les següents afirmacions:

"Els consumidors de la societat consumista són entrenats des que neixen i al llarg de les seves vides"

"S'empren moltes estratagemes en el màrqueting dels béns de consum per tal d'encoratjar els joves (i cada cop més joves) adeptes al consumisme a no desenvolupar un vincle a llarg termini amb les coses que compren i de les quals gaudeixen."

"S'ha oficialitat la idea que viure a crèdit, amb deutes i sense estalvis és un mètode correcte i adequat de portar els assumptes humans en tots els àmbits, tant en el de la política vital individual com en el de la política estatal"

"Els préstecs estatals (parlant dels Estats Units), igual que el deute dels consumidors, estan pensats per finançar el consum, no pas la inversió. Els diners importats que caldrà retornar tard o d'hora (encara que l'administració actual fa grans esforços per ajornar el pagament ad calendas graecas) no es gasten en inversions potencialment rendibles, sinó en la tasca de sostenir el boom consumista i, així, potenciar el "factor del benestar" entre l'electorat, i en el finançament del dèficit federal creixent, que és agreujat (malgrat les retallades cada vegada més fortes en els serveis socials) per una constant reducció d'impostos per als rics"

És clar que ha estat en gran part aquesta política d'endeutar-se per consumir sense aturar-se, i sense pensar en res, tot comprant bens de consum del tot prescindibles que ens ha portat a aquesta crisi de la que ara no sabem com sortir.

En una societat de consumidors és normal que els impostos recaiguin en el consum i per tant en els consumidors (la majoria de la població) i no en els productors (o sigui, els rics). Per tant, també podem considerar que la solució de la crisi s'estigui buscant en el augment d'impostos sobre els consumidors, la majoria de la població, i no sobre "els pobres productors", els rics.


Segons Zygmunt Bauman la societat de productors utilitzava la llibreta d'estalvis, mentre que la societat de consumidors acostuma a viure a crèdit. La base de la societat dels productors eren els ingressos, mentre que la base de la societat dels consumidors són les despeses. Vam passar d'una societat de productors a una societat de consumidors, de la societat sòlida a la societat líquida. Ara bé, la crisi actual és una crisi del model líquid o una crisi del model sòlid provocat pel model líquid ? O potser encara cal ser més agosarat i pensar que la crisi ens portarà a un nou model ?
Les primeres consignes a l'inici de la crisi van ser que s'havia de refundar el capitalisme (N. Sarkozy) i que la solució de la crisi estava en consumir més. A hores d'ara s'han apagat aquestes consignes i el foc de la crisi segueix igual de virulent. De fet no hi ha cap consigna. Simplement assistim com espectadors preocupats a l'espectacle diari dels mitjans de comunicació, els polítics i els mercats amb tots els seus números i paraules tècniques a voltes força incomprensibles. 
Sense entendre massa res, el que si que veiem és que la situació es preocupant i que cada vegada anem pitjor. Ningú sap massa cap on anem i tampoc que és el que cal fer i les mesures que es prenen no se sap massa quin resultat tindran, però si que és clar a qui perjudiquen.


                                  
                                                               

2 comentaris:

Joel ha dit...

Interessant tema... crec que cal canviar amb petits gestos... desaprendre i poder fer segons què no és fàcil...

Ricard Masferrer ha dit...

Bauman és una autor molt interessant, el vaig descobrir fa un parell d'anys i amb temps i paciència estic repassant tota la seva bibliografia. Paga molt la pena.