Tapiman era per mi un nom mític de la música de principis dels 70 dels que havia sentit parlar, però que mai havia escoltat la seva música. El seu nom ressonava al meu cap. Només sabia que Tapiman venia del mal nom del bateria, "Tapi" que també havia estat bateria dels no menys mítics Màquina i després dels Lone Star.
L'altre dia remenant els CDs de la biblioteca (costum habitual) vaig veure el seu CD i cap a casa. Ha estat una gran descoberta. Música feta a casa fa 40 anys (1972) i amb una qualitat i una força extraordinàries.
Grup ben senzill com molts altres de l'època, imitant a formacions com Cream, baix, bateria i guitarra. I un altre sorpresa el guitarra de Tapiman, és Max Sunyer a qui he escoltat i he vist moltes vegades en altres grups (Iceberg, Pegasus). No sabia que havia format part d'aquesta aventura.
Com no? He aprofitat per informar-me. Josep Mª Vilaseca era conegut com a Tapi, perquè vivia al carrer Tapioles. I el nom del grup prové d'ajuntar Tapi amb les inicials del primer guitarra del grup, Miguel Angel Núñez, que va abandonar la formació per anar a fer el servei militar.
Escoltant el disc, no tenien res a envejar a d'altres grups de l'època i pel que he llegit el seu directe també era molt bo i contundent. En aquella època començava a escoltar música interessant, però el meu primer concert no va arribar fins a finals de 1973. O sigui, que vaig arribar tard. Tota una llàstima.
Un so d'una guitarra excel·lent com la de Max Sunyer amb una base rítmica de gran potència al fons dóna com a resultat un més que recomanable CD ple de música de rock i blues progressiu amb influències del jazz. Només una objecció, el terrible anglès de les seves lletres. Però com es podia pronunciar bé l'anglès en el llunyà 1972, si 40 anys després aquesta encara és una de les gran assignatures pendents d'aquest país.
Un so d'una guitarra excel·lent com la de Max Sunyer amb una base rítmica de gran potència al fons dóna com a resultat un més que recomanable CD ple de música de rock i blues progressiu amb influències del jazz. Només una objecció, el terrible anglès de les seves lletres. Però com es podia pronunciar bé l'anglès en el llunyà 1972, si 40 anys després aquesta encara és una de les gran assignatures pendents d'aquest país.
2 comentaris:
Sí, sí, jo també els vaig trobar fa cosa d'un mes a la biblioteca! I el llibret està ple d'informació interessant!
La portada devia ser tota una transgressió en aquella època
Jo els coneixia d'un article al Ruta 66 de principis dels 90, però MAI els havia escoltat encara.
Tens raó, aquesta portada en aquells temps tan foscos i amb tantes portades censurades, encara no sé com la van permetre.
Les biblioteques són una joia. Només cal perdre's una estona i remenar el seu material i sempre surt la sorpresa. Tinc la sort de tenir-ne una de camí a la feina i que per tant, puc visitar sovint.
Esperem que no hi arribin les retallades.
Publica un comentari a l'entrada