divendres, 6 de juliol del 2012

La mort



Ara el meu comiat serà per sempre:
ja no podràs sortir ni tornar a entrar.


          .... Desembre. L'últim
desembre amb tu. Després buscar
dintre de mi la teva veu perduda.

He tractat amb la mort.
L'he sentit colpejar com una mosca
en la claror del vidre i l'he observat
vagant pel cel de tarda de llevant
en el calmós anyil.


Les teves mans són tot el teu passat ....


Són les últimes nits. Sents l'escalfor
del seu cos esgotat que coneixes tan bé.


Ara ets una altra.
Com un vent del desert bufa la mort
deixant-te el rostre sec per la morfina.


Te n'has anat i queda
aquest cos devastat per un saqueig ...


D'aquest matí d'hivern, amable i tebi,
per favor, no te'n vagis
i queda't submergida en aquest pati,
com un naufragi, dins la nostra vida.

I així has anat tancant-te en la poncella
de la fosca durant aquests vuit mesos,
fins que ara, horroritzada per la llum,
sorgeix aletejant la papallona
pàl·lida, furiosa, de la mort.


L'últim sospir que has fet roman encara
suspès a dintre meu: no deixo que s'acabi.


I de sobte la casa és massa gran ...
... La casa, gran i buida, mira i mira
el seu propi silenci.


Intento recordar però els espais
on ja no hi queda res són massa grans.
És tan buit el mirall de la memòria:
breus esclats amortits, perquè la gran,
veritable memòria és la mort.
Allí hi seran tots els instants perduts
construint el jardí sense ningú,
la casa buida, el sol a les finestres,
la vida espantadissa
com un ocell que creua fugitiu
per l'escenografia de l'oblit. 


Joana
Joan Margarit

2 comentaris:

Carme ha dit...

Ja fa temps que em ronda pel cap escriure al respecte. Em sembla que en la nostra cultura és un tema tabú.

Ricard Masferrer ha dit...

No fa pas tant temps no era tabú. Però per una banda l'allargament de la vida que la converteix en menys present i la modernitat que l'amaga fa que es converteix en quelcom gairebé ocult.