La mort

Ara el meu comiat serà per sempre:

ja no podràs sortir ni tornar a entrar.

          .... Desembre. L'últim

desembre amb tu. Després buscar

dintre de mi la teva veu perduda.

He tractat amb la mort.

L'he sentit colpejar com una mosca

en la claror del vidre i l'he observat

vagant pel cel de tarda de llevant

en el calmós anyil.

Les teves mans són tot el teu passat ....

Són les últimes nits. Sents l'escalfor

del seu cos esgotat que coneixes tan bé.

Ara ets una altra.

Com un vent del desert bufa la mort

deixant-te el rostre sec per la morfina.

Te n'has anat i queda

aquest cos devastat per un saqueig ...

D'aquest matí d'hivern, amable i tebi,

per favor, no te'n vagis

i queda't submergida en aquest pati,

com un naufragi, dins la nostra vida.

I així has anat tancant-te en la poncella

de la fosca durant aquests vuit mesos,

fins que ara, horroritzada per la llum,

sorgeix aletejant la papallona

pàl·lida, furiosa, de la mort.

L'últim sospir que has fet roman encara

suspès a dintre meu: no deixo que s'acabi.

I de sobte la casa és massa gran ...

... La casa, gran i buida, mira i mira

el seu propi silenci.

Intento recordar però els espais

on ja no hi queda res són massa grans.

És tan buit el mirall de la memòria:

breus esclats amortits, perquè la gran,

veritable memòria és la mort.

Allí hi seran tots els instants perduts

construint el jardí sense ningú,

la casa buida, el sol a les finestres,

la vida espantadissa

com un ocell que creua fugitiu

per l'escenografia de l'oblit. 

Joana

Joan Margarit