divendres, 12 d’abril del 2024

Descobreixo Antoni Clapés

 

La lectura fa uns dies d’aquesta entrevista a Antoni Clapés a Vilaweb m'empeny a cercar els seus llibres a la biblioteca. Escullo el més prim per començar i resulta tot un encert. Quedo bocabadat amb la seva poesia. Parla sobre els poemes, la llum, el silenci, la bellesa, els mots i la paraula. Per mi ha estat tota una descoberta que no em puc estar de compartir amb aquest petit tast.

De fet, ja tinc a la tauleta un segon llibre d'Antoni Clapés, amb moltes ganes d'endinsar-me en la seva lectura.

II

Fondre’s amb el poema ------- desaparèixer dins el text   ----------- ser (el) poema.

 

 

III

Poema   -------------- pensament en dubte

                                      que cerca mots on habitar.

 

Dubte ------------ encara                                 i sempre

                                       vorejant límits

 

                                     abismant-se a l’inconegut.

 

 

IV

Lent desvetllar-se de la llum --------- amortida veu de campanes

Silenci que funda la paraula ---------- ressò d’aquest silenci.

 

                               La densitat del buit.

 

 

VII

Que brolli l’enigma ---------- el poema.

 

 

XII

Instants de goig -------- enigmàtic silenci

              silenci de silencis.

 

                L’absent.    

 

 

Refugi de Gabardito, juny 2018

XXV

Clam del silenci

 

la llum és l’enigma que diu l’encara

 

 

                               i et fa ser.

 

 

XXVI

Sembrar de somnis l’itinerari ------ retenir la mirada del temps.

 

 

XXIX

Gosa parlar ara                      gosa dir

sigues desig             essent

 

esquinça la tènue boirina

                que (et) vela l’aquí i l’enllà

 

habita just a la llinda

de la paraula --------- aquí on la llum

                és invisible                                          i tot esdevé visible.

 

 

XXX

entre l’instant i l’etern

 

la bellesa inesperada d’una volva de pols

                               suspesa

                                               en una retxa de llum

 

 

XXXII

esborrar-se de mots ------- callar

                dir el gran i sublim silenci

                               mentre la llum incendia l’absent

 

XXXIV

veure escolar-se la darrera llum del dia ------ rere la finestra

 

pensar la plenitud del no-res

                la fragilitat de la paraula

                               la desraó

 

ANTONI CLAPÉS

La llum i el no-res

Meteora; 2009; 45 pàgines




dijous, 4 d’abril del 2024

Quan va arribar la sida...

 A trenta quilòmetres d’allà, trenta quilòmetres cap al Nord començava el funeral... El Nico havia sigut alegre... El Nico havia deixat clar que havia de ser una festa... Els seus pares havien repudiat el Nico quan ell tenia quinze anys

Tot comença al 1985 amb una de les primeres morts per sida a la comunitat gai de Chicago. Tot canvia, comencen les pors i els neguits.

Tinc trenta-un anys i se m’estan morint els amics, collons!”. Això passava en els ambients gais de la dècada dels 80. Queien un darrera l’altre, morien un darrera l’altre.

A Chicago, la població de gais que havien sortit de l’armari sempre havia sigut prou reduïda, i ara ja n’hi havia més d’un centenar que havien mort. I ves a saber quants més desapareixerien aquell any

S’alternen els capítols de la narració entre Chicago 1985 i París 2015. El narrador del 1985 és el Yale, un gai amic del Nico. La narradora del 2015 és la Fiona, la germana del Nico i gran amiga del Yale. Han passat 30 anys i la situació i les conseqüències de la sida han canviat molt en tot aquest temps. El llibre m’ha agradat força, però se m’ha fet excessivament llarg.

Quin viatge tan horrible, el que et portava només cap endavant i t’endinsava en el futur espantós, cada vegada més lluny de les coses que un dia t’havien fet feliç”. Així se sentien en la dècada dels 80. Tot havia canviat en les comunitats gais. A més, a més donar negatiu no els eximia de sentir-se culpables. “Quan vaig donar negatiu, vaig haver d’afrontar un sentiment de culpa molt gran

Aquesta és la diferència entre l’optimisme i la ingenuïtat. En aquesta habitació no hi ha ningú que sigui ingenu. Els ingenus encara no han passat mai un tràngol de veritat, o sigui que es pensen que no en viuran mai cap. Els optimistes ja l’hem passat i continuem llevant-nos cada dia perquè creiem que podem evitar que el tornem a viure. O ens obliguen a pensar-ho

Son com dos històries connectades però ben diferents. Gairebé podrien haver-se publicat en dos volums separats:

  • 1985-1990: la història d’en Yale a Chicago fins la seva mort per sida
  • 2015: la història de la Fiona a París on cerca la seva filla Claire.


La Claire neix el mateix dia de la mort del Yale. “Quan vas arribar del cel, vas deixar la porta d’allà dalt oberta perquè ell hi pogués entrar”.

Les coses es podien reescriure, però no es podien esborrar mai, el fet que ella, senzillament, no seria mai una pàgina en blanc”. Podem repensar-los i interpretar-los de nou, però els fets estan allà i no els podem esborrar.

 

I per acabar, un parell de reflexions més.

Tothom sap que la vida és molt curta... Però ningú diu mai que també és molt llarga... Totes les vides són massa curtes, fins i tot les que són llargues, però les vides d’algunes persones també són massa llargues

Si poguéssim estar a la terra al mateix lloc i al mateix temps tothom que hem estimat, si poguéssim néixer junts i morir junts, tot seria senzillíssim” Realment no sé si és tan senzill, ni si resoldria res.

REBECCA MAKKAI

Els grans optimistes

Periscopi, 2021; 620 pàgines