divendres, 25 de gener de 2019

El foraster


De nou estem davant d’una novel·la de Pedrolo publicada gairebé 20 anys després de ser escrita, una de les moltes que es van quedar al calaix per motius evidents. L’escriu el 1959 i la publica per primer cop el 1976, un cop mort el dictador.

Marina Garcés comença el pròleg amb una reflexió sobre la importància de les paraules:  Què fa que una paraula ens convenci fins al punt de canviar la nostra vida radicalment? Ni les religions mil·lenàries, ni les organitzacions polítiques més sòlides, ni la neuropsicologia més sofisticada, ni tots els poemes d’amor junts no han resolt aquesta pregunta. Hi ha paraules que mouen riuades de gent. N’hi ha que commouen, silenciosament, infinites persones. N’hi ha que, simplement, ens deixen indiferents. Però al final, com diu Nietzsche, el que ens fa humans és poder morir per l’efecte d’una sola paraula. Una sola paraula pot matar-nos. Una sola paraula pot desencadenar en nosaltres una nova vida, podríem dir també. Ser humans és moure’ns, sense saber molt bé com ni perquè. Per això, ser humans és fer-nos responsables de les paraules que compartim i de les conseqüències que tenen. No hi ha paraula impune. Però, com dèiem, no tota paraula convenç ni tothom es deixa convèncer d’igual manera per les mateixes paraules
Ange és un foraster desconegut que arriba a la barraca on viuen Anton i Isa amb la seva filla Sogues de vint-i-un anys que té un pretendent, Jau. Tot passa en les cinc nits que Ange sopa amb ells en la barraca. Són unes simples converses que es desgranen en cinc capítols. En cada capítol canvia el narrador passant aquesta funció pels cincs personatges.

Sense dir-ho específicament és clar que l’Ange és un activista polític clandestí que ve en missió secreta. Però no se sap ben bé per que ha vingut a fer el foraster. Les seves reflexions en aquests sopars posen el dit en la nafra i fan pensar.

A mi posseir em sembla una cosa immoral.” “Si posseís alguna cosa em sentiria culpable” “De tenir coses que els altres, alguns dels altres, no tenen.” “No parlo de ser ric, sinó del fet de posseir. Si la majoria de persones són com són, la culpa cal donar-la en bona part als béns que tenen. No es pot posseir impunement

L’home que té, és també l’home que té por de perdre. De perdre allò que posseeix, és clar. Això provoca una actitud de recel, de desconfiança envers els altres homes ... Ben aviat acaba per identificar-se amb allò que té i no amb allò que és” La propietat corromp. D’alguna manera mai hi ha prou i sempre es vol més i més.

En nom de què podem justificar que un altre treballi per enriquir-nos? Què ens autoritza a prendre-li diàriament unes hores del seu esforç?”. No hi ha cap home que tingui drets sobre un altre home”.
Som responsables de tot allò que passa al nostre entorn. Si existeix un estat determinat de coses, és perquè tots nosaltres l’hem consentit. I més i tot: l’hem creat, hem ajudat a crear-lo”. “...et dius que no sempre serà així, que ha de canviar, però saps que no, que són il·lusions teves, perquè passen els dies i tot continua igual ...”

Aquell al qual li és donada una cosa que accepta, cedeix una part de la seva llibertat

Arriba el darrer dia, el cinquè sopar. L’endemà marxarà el foraster. Esperen, sopen en la seva absència, però l’Ange no arriba ...

La Sogues està decidida a marxar amb ell, però ...

Cap dia no havia fet tan tard

divendres, 18 de gener de 2019

Mantícora


Si en el primer títol de la trilogia de Deptford el narrador era Dunstan Ramsay, en aquest segon volum el que ens explica la seva història és David Staunton, el fill de l’amic ric de Dunstan, ara mort.
Tot comença amb un viatge a Zurich per sotmetre’s a una teràpia psicoanalítica en l’Institut Carl Jung de la ciutat , tot i que ell no creu massa en que la psiquiatria el pugui ajudar.

La mort del pare, el posterior enterrament i el seu testament es converteix en l’eix central de la primera part de la narració.

Fue conducido, o bien condujo él mismo su coche, a un muelle del Puerto de Toronto. Cuando sacaron su coche del fondo del agua lo hallaron agarrado al volante con tanta fuerza que tuvieron dificultades para soltarle las manos. Tenía los ojos completamente abiertos. Y una piedra en la boca”. El fill està convençut que va ser un assassinat.

Després de les primeres sessions de teràpia la psicoanalista li diu que “usted es único, no lo dude. Cualquier persona es única. Nadie ha sufrido nunca del modo que usted sufre, sencillamente porque nadie ha sido usted hasta ahora.”

I més endavant clarifica que farà:  no voy a hacerle nada. Voy a tratar de ayudarle en el proceso necesario para que llegue a ser usted mismo

Es preciso que reconozca usted a su Sombra. No es tan terrible cuando se la conoce más a fondo. No es que sea amable; es más bien desagradable. Pero la aceptación de esa criatura desagradable es absolutament necesaria si realmente busca la integridad psicològica

David Staunton va gratant i gratant en el seu passat i d’aquesta manera anem descobrint els racons més recòndits de la seva ment.

Siempre estuve bajo el hechizo de mi padre, y ahora entiendo que percibí con toda claridad su decepción: todo el que a él decepcionara no podia contar con mi afecto. Tomé todas sus ambiciones y deseos por míos e hice cuanto pude por soportar un hecho que empezó a estar muy claro a medida que yo envejecía, y es que yo también era una decepción

Poc després de la mort de la seva mare, un vespre la seva germana Caroline li diu: “La bebida serà lo que acabe contigo, ya lo verás. Son muchos los hombres de buen corazón que se han ido de cabeza al infierno por el camino del alcohol”. I també va afegir “tengo motivos más que de sobra para pensar que eres hijo de Dunstan Ramsay” Aquesta revelació l’acompanyarà per sempre més, però mai tractarà de saber si és veritat.

Ja avançada la narració es desvetlla el per què del títol. En un somni se li apareix una mantícora amb el seu mateix rostre. “Una mantícora es un animal fabuloso con cuerpo de león, cabeza de hombre y un aguijón en la cola”. L’animal està subjectat amb una cadena per la psicoanalista vestida com una sibil·la amb una túnica blanca i un mantell blau de fantasia. Segons la mitologia la mantícora són éssers malvats que utilitzen el verí del seu fibló per paralitzar a les seves víctimes. Ell és una mantícora en el seu ofici d’advocat i paralitza a les seves víctimes amb el fibló de la seva llengua.
Imatge de Kik M.P de la web seres mitológicos
El psicoanàlisi aprofundeix en la seva adolescència, la seva joventut, el seu descobriment del sexe i les seves relacions personals amb les persones que el rodegen.

Arriba a la Universitat, en concret a la prestigiosa Oxford on hi estudia Dret: “Queria aprender todo lo que pudiera sobre las personas, quería amasar un saber que me permitiera en la medida de lo posible explicarme cómo son”. “Quería saber, ver tamizar, sin que nada ni nadie me conmoviera. Quería distanciarme tanto como pudiera de aquel muchacho sin luces .... Quería fundirme, purgarme de toda escória, remodelarme de una forma nueva y mejor

Segons la doctora Johanna Von Haller: “Todos creamos un yo que se proyecta al exterior, con el cual hacemos frente al mundo, y hay personas, desde luego, que terminan por creer que eso es lo que son en verdad”. “Para tales personas, el mundo es algo absolutamente claro, porque no pueden entender que nuestro personal punto de vista dé una cierta coloración a cuanto percibimos. Piensan que todo es exactamente igual para todos, tal com es para ellos mismo. A fin de cuentas, dicen, el mundo es absolutamente objetivo; es evidente a ojos de cualquiera; por lo tanto lo que perciben el hombre inteligente o el hombre normal (siempre son ellos mismos) es todo cuanto hay que percibir, y todo el que vea las cosas de otro modo està loco, es un malvado, o es sencillamente idiota

Abandona el psicoanàlisi i es trasllada a Saint Gallen on es troba amb Ramsay i Eisemgrim. Aprofita aquest dies per esbrinar qui va ser el responsable de la mort del seu pare i altres enigmes de la seva vida que encara resten pendents en el seu imaginari però no assoleix cap resultat plenament satisfactori. Les respostes que donen a les seves preguntes encara l’omplen de més dubtes.

Supongo que la totalidad de la vida, salvo una pequeña parte, termina por quedar fuera de nuestras manos. Todos nos llevamos sobresaltos y sorpresas de vez en cuando

El hombre que valga algo tiene varios padres ... Los padres que uno elige tener son los que realmente importan ... No hay un solo hombre que conozca a su padre

“¿Qué me estás sugiriendo? ¿Que de noche me siente tranquilamente y trate de idear en silencio la solución a todos mis problemas, que trate de percibir cuál es el sentido de mi vida?”

Si somos sabios de veras sabremos llegar a un acuerdo satisfactorio con el oso que vive en nosotros, porque de lo contrario moriríamos de hambre o tal vez acabaríamos muriendo en sus mismas garras

Seguim sense resoldre amb exactitud la mort en accident del seu pare. Potser serà el tercer llibre de la trilogia el que resoldrà l’enigma.

dilluns, 14 de gener de 2019

Sobre la tirania

“Si ningú no està disposat a morir per la llibertat, tots morirem sota la tirania”

Timothy Snyder és un prestigiós historiador nord-americà que va estar col·laborador del no menys conegut  britànic Tony Judt. Amb tot el que està passant al món i aquesta forta revifalla de les idees més conservadores em va atraure el títol. “Sobre la Tirania. 20 lliçons que hem d’aprendre del segle XX”.
Escrit el 2017, són 20 capítols breus on utilitzant exemples del segle XX, reflexiona en clau d’actualitat fent molt èmfasi en les polítiques de Trump.

Veiem unes quantes de les seves reflexions:

Pensa sempre en l’ètica professional: Quan els líders polítics donen un mal exemple, el compromís professional amb la bona pràctica esdevé molt important

Destaca: Algú ho ha de fer. És fàcil fer el que fa tothom. Pot semblar estrany fer o dir una cosa diferent. Però sense aquesta inquietud, no hi ha llibertat

Cuida el teu llenguatge
Evita pronunciar les frases que diu tothom. Inventa’t la teva manera de parlar, encara que només sigui per expressar allò que creus que tothom està dient. Fes un esforç per distanciar-te d’internet. Llegeix llibres
 “Els polítics d’avui introdueixen els seus clixés a la televisió, on els repeteixen fins i tot els qui en volen discrepar...  Cada notícia que apareix als telenotícies és d’última hora fins que és desplaçada per una altra. De manera que contínuament ens colpegen les onades, però mai no veiem el mar
Mirar la pantalla potser és inevitable, però el món bidimensional té poc sentit llevat que puguem recórrer a un arsenal mental que haguem desenvolupat en algun altre lloc. Quan repetim les mateixes paraules i frases que apareixen als mitjans de comunicació, acceptem l’absència d’un marc molt més ampli. Tenir aquest marc requereix més conceptes, i tenir més conceptes requereix llegir. Per tant, treu les pantalles de la teva habitació i envolta’t de llibres

Creu en la veritat
Renunciar als fets és renunciar a la llibertat. Si res no és veritat, ningú no pot criticar el poder, perquè no hi ha cap base sobre la qual fonamentar-se. Si res no és veritat, tot és espectacle.”

Segons Víctor Klemperer, intel·lectual jueu perseguit pels nazis, la veritat mor de quatre maneres:
  • La primera manera és l’hostilitat descarada a la realitat verificable, que adopta la forma de presentar invencions i mentides com si fossin fets
  • La segona manera és el mantra xamànic... L’estil feixista depèn de la repetició constant, pensada per fer plausible el que és fictici i desitjable el que és criminal” L’ús sistemàtic de sobrenoms als rivals a qui s’atribueixen certes característiques aconsegueix “transformar els individu en estereotips que després la gent repeteix en veu alta”
  • El tercer és “el pensament màgic, o l’acceptació òbvia de la contradicció”. No importen les contradiccions del discurs com per exemple baixar impostos i millorar els serveis. “L’acceptació de falsedats tan radicals requereix un abandonament flagrant de la raó”
  • La quarta “és la fe abocada en l’individu equivocat”. “La veritat es torna oracular en comptes de factual”. La propaganda pot ser estrafolària, “però sembla normal per als que s’hi entreguen
Ara ens preocupem molt per una cosa que anomenem postveritat, i tendim a pensar que el seu menyspreu pels fets quotidians i la seva construcció d’unes realitats alternatives és una cosa nova o postmoderna”, però no és així, ja fa temps de la seva existència i ja ens havien advertit contra ella gent com G. Orwell i altres.
Molta gent ha confós la fe en un líder ple de defectes amb la veritat sobre el món que tots compartim”. Posa com a exemple D. Trump, però n’hi ha molts més.

La postveritat és el prefeixisme” I tot plegat no està tan allunyat del que està succeint en moltes parts del món, inclòs casa nostra. Només cal escoltar els discursos d’alguns líders polítics espanyols.

Investiga: Entén les coses per tu mateix. Dedica més estona als articles llargs...  Tingues present que una part del que hi ha a internet hi és per perjudicar-te. Responsabilitza’t de la informació que transmets als altres

Practica la política corpòria: El poder vol que el teu cos s’estovi en una butaca i que les teves emociona es dissipin a la pantalla. Surt a fora.”... “Les protestes es poden organitzar a través de les xarxes socials, però res no és real fins que no acaba als carrers. Si els tirans no experimenten les conseqüències dels seus actes en el món tridimensional, no canviarà res.”

Estableix una vida privada: Els governants més vils faran servir tot el que saben de tu per intimidar-te.”... “Som lliures únicament en la mesura que exercim control sobre el que la gent sap de nosaltres, i en quines circumstàncies arriben a saber-ho

Contribueix a les bones causes: Pren part en les organitzacions, polítiques o no, que expressen la teva manera d’entendre la vida

Atenció amb les paraules perilloses
Estigues alerta amb l’ús de les paraules extremisme i terrorisme. Sigues conscient dels fatídics conceptes d’emergència i excepció. Enfada’t amb l’ús traïdor del vocabulari patriòtic
Un líder nazi derrota els seus oponents creant una convicció general que el moment present és excepcional, i després transformant aquest estat d’excepció en una emergència permanent. D’aquesta manera, els ciutadans substitueixen la llibertat real per la falsa seguretat”
Avui dia, quan els polítics invoquen el terrorisme, parlen, evidentment, d’un perill real. Però quan intenten convence’ns de renunciar a la llibertat en nom de la seguretat, ens hem de posar en guàrdia. No és necessari sacrificar una cosa per l’altra. ... La gent que assegura que només es pot aconseguir seguretat a costa de la llibertat, en general és que et vol negar totes dues coses
 La paraula extremisme sona molt malament, i els governs normalment intenten que encara soni pitjor utilitzant la paraula terrorisme en la mateixa frase. Però aquesta paraula no té gaire significat. No hi ha cap doctrina anomenada extremisme. Quan els tirans parlen d’extremisme simplement es refereixen a les persones que no formen part del corrent principal, entenent el corrent principal tal com els mateixos tirans el defineixen en un moment determinat. Els dissidents del segle XX, tant si estaven en contra del feixisme com del comunisme, eren qualificats d’extremistes. Els règims autoritaris moderns, com a Rússia, se serveixen de lleis sobre l’extremisme per castigar les persones que critiquen les seves polítiques. D’aquesta manera, el concepte d’extremisme acaba significant pràcticament tot excepte el que és, efectivament, extrem: la tirania

Mantén la calma quan arribi l’impensable: Quan es produeixi l’atac terrorista, recorda que els autoritaris s’aprofiten d’aquests fets per consolidar el seu poder. El desastre sobtat que requereix posar fi al sistema de controls i contrapesos, la dissolució dels partits de l’oposició, la suspensió de la llibertat d’expressió, el dret a u judici just, etcètera, és el truc més antic del manual hitlerià. No et deixis enganyar

Acaba el llibre amb epíleg, sota el títol dehistòria i llibertati que ve a ésser l’avançament del llibre que ha publicat el 2018 sota el títol “El camí cap a la no-llibertat” i que ja tinc ganes de llegir.

Els traumes aparentment llunyans del feixisme, del nazisme i del comunisme semblava que anessin retrocedint fins a ser irrellevants. Ens vam permetre acceptar la política de la inevitabilitat, la sensació que la història només podia avançar en una direcció: cap a la democràcia liberal.”

En la política de la inevitabilitat es representa “el present simplement com un pas cap el futur que ja coneixem, un futur d’expansió de la globalització, d’aprofundiment de la raó i de creixent prosperitat”. Aquest es presenta com un futur desitjable, com una mena de teologia.

La política de la inevitabilitat comporta pensar que no hi ha alternativa a l’ordre bàsic de les coses, que res pot canviar i que el neoliberalisme esdevindrà una hegemonia immutable.

La política de l’eternitat: “s’ocupa del passat, però de manera egocèntrica, sense cap mena de preocupació real pels fets. La seva actitud és d’enyorança d’uns moments del passat que mai no van existir durant unes èpoques que, de fet, van ser desastroses”. “Els populistes nacionals són polítics de l’eternitat”: partidaris del Brexit, de Trump, el Front Nacional, s’emmirallen en moments del passat que en realitat no han existit mai. “En la política de l’eternitat, la seducció d’un passat mitificat ens impedeix pensar en futurs possibles ... La política es converteix en una discussió sobre el bé i el mal en comptes d’una discussió sobre possibles solucions als problemes reals

Si la política de la inevitabilitat és com un coma, la política de l’eternitat és com la hipnosi

El perill al qual ara ens enfrontem és el d’una transició de la política de la inevitabilitat a la política de l’eternitat, d’una mena de república democràtica ingènua i imperfecta a una mena d’oligarquia feixista confusa i cínica.”

dijous, 10 de gener de 2019

Aloma


Seguint les meves lectures cronològiques de Mercè Rodoreda, ha arribat el torn a Aloma. És la darrera novel·la escrita abans de la guerra civil i la primera que l’autora permet que es publiqui a les seves obres complertes.
Aloma viu en una casa de Sant Gervasi amb el seu germà Joan i la seva cunyada Anna i el Dani, el fill d’ells dos. Estant esperant l’arribada de Robert el germà de l’Anna. Estem a la primavera.

L’hivern havia estat trist. Tancats sempre a casa, sense res per distreure’s, sense que passés mai res. Les tardes al menjador, cosint rampoines”. L’Anna “sempre estava una mica trista ... semblava que li haguessin cremat les il·lusions”. Tot era sempre igual, rutinari, “la tarda s’acabava i el cel s’anava tornat de color jacint. Vindria la nit. I el matí, i una altra tarda. I la pluja i el sol, l’estiu, la tardor i l’hivern ..., tot aniria tornant fins al dia que es moriria ... com tothom

L’arribada del Robert genera un gran enrenou a la casa. Tot de veïns i veïnes venen a conèixer-lo: el vell Cabanes, la Coral, la senyora Concepció, la senyora Maria Baixeres, la Mercè. La Coral es converteix en el centre d’atenció del Robert, però també del Joan. La Aloma enveja la seva bellesa. No es dona compte del tot, però el Robert l’atrau. “És una sort que no m’agradi... si em vol enamorar tindrà feina

Estava segura que no l’estimava ningú, però l’amor no devia adobar res. Per a una dona la vida era fer el menjar, netejar la casa. Els homes... El seu germà havia de treballar molt, i tot el que trobava en arribar a casa era el mal humor d’Anna

La relació passional i secreta amb el Robert la neguiteja molt. “Després d’aquella nit va ser com una bogeria. Mai no havia imaginat que algú pogués estimar-la tant... Aquell deliri semblava que no s’hagués ‘acabar mai

Aloma és una noia molt inestable que passa ràpidament d’un estat d’ànim a un altre. Vol i no dol. “Es sentia vella. Anna tenia Dani i Joan. Ella no tenia ningú. Robert s’aniria” ... “No sabia ben bé que volia”. Potser només soc feliç, quan estic al meu jardí, mirant les estrelles

De tant en tant els vidres dels aparadors els reflectien i els convertien en ombres. Aloma sentia que el seu destí s’anava enfosquint. Les dues rengleres de cases, a banda i banda, eren com les seves vides: iguals i separades

L’havien feta servir de ninot. ... Es sentia voltada de mentides, de persones que només se li acostaven perquè els feia falta

El Robert retornava a sudamerica. “Mentre baixava la passarel·la amb el seu germà al costat li va semblar que deixava tota una vida darrera d’ella

Estava arraulida al seient. Ja no el veuria mai més i era l’home amb qui hauria hagut de viure tota la vida... Li va semblar que mai més tindria força per somriure. La seva desesperació creixia amb la soledat... Hauria cridat que tornés, li hauria explicat ben bé com era: ni tan indiferent ni tan dolenta... Es va mirar les mans: eren les mans d’una persona morta. Ella no estimaria mai més ningú... Callaria. No havia fet altra cosa: callar. Dissimular” Ja era hivern, i feia fred, els arbres despullats sense fulles.

I no va poder més. Es va fer petita dintre els braços del seu germà, tan desgraciat com ella, i va esclatar en plors per la soledat que venia

Robert li diu en un moment: “Si fossis d’una altra manera... De vegades no t’acabo d’entendre. No sé ben bé que vols”

És la típica història mil vegades explicada en la literatura universal i en el cinema de la noia que desperta a la vida adulta i s’enamora del foraster d’una certa edat que s’instal·la a viure a prop d’ella i sense saber massa com i sense comprendre massa les raons es deixa anar en mans de l’experiència d’aquell home que sempre acaba marxant. Tot això explicat de manera magistral i envoltat de simbolismes: de la primavera inicial a l’hivern final, la venta de la casa de tota la vida, ...

I Aloma es va perdre carrers avall com una ombra, dintre de la nit que l’acompanyava” Aloma és totalment una ombra que viu en una nit que no sap fins quan s’allargarà ni si serà capaç de sortir-ne.

dilluns, 7 de gener de 2019

L'integrista reticent


Perdoni’m, que el puc ajudar en res? Ah, veig que l’he espantat. No tingui por de la meva barba. Soc un enamorat dels Estats Units. M’he fixat que buscava alguna cosa; més que buscar semblava que estigués en una... missió, i com que he nascut en aquesta ciutat i parlo la seva llengua, he pensat que li podria oferir els meus serveis

Així comença el monòleg de Changez amb un nord-americà desconegut a qui explica la seva vida al llarg dels diferents capítols del llibre. Mohsin Hamid fa uns mesos em va captivar amb Sortida a Occident.  
Changez és una mena d’alter ego de l’autor. Com ell és pakistanès, i va estudiar a Princeton, una universitat americana de prestigi. Això és el que opina dels seus companys universitaris “Per quin caprici de la història humana els meus companys -a molts dels quals, al meu país, els hauria mirat com a nou-rics insolents per la falta de refinament que mostraven- estaven en condicions de moure’s pel món com si a tot arreu fossin els que manaven

Malgrat ser un monòleg, per moments el disfressa de diàleg i diu al seu oient “Tregui’s de sobre aquesta sensació de ser un estranger a qui vigilen

Aconsegueix una molt bona feina “No hi havia res que em preocupés era un novaiorquès amb la ciutat als meus peus. Que aviat que canviaria tot! El meu món es transformaria

Vaig veure com una -i després l’altra- de les torres bessones del World Trade Center de Nova York s’enfonsaven. I llavors vaig somriure! Sí, per menyspreable que sembli, la meva reacció inicial va ser de notable alegria. La seva indignació és evident; de fet, la seva mà, potser sense que vostè se n’hagi adonat, se li ha convertit en un puny

Està enamorat de l’Erica, una relació complicada, a qui “com tantes altres persones a la ciutat després dels atacs, se la veia amb un neguit profund... La destrucció del World Trade Center li havia remogut pensaments antics, com ella havia dit, que fins llavors estaven dipositats com un sediment al fons d’una bassa; ara tenia les aigües de la ment enfangades...”

Avançada ja més de mitja narració es produeix un punt de inflexió, “Però em mira amb una expressió tirant a estranya, vostè ara

Malgrat que no n’era conscient, tot el món que envoltava a Changez s’enfonsava. Era “imminent la destrucció del meu somni americà personal.”

Una ràbia creixent i carregada d’arrogància s’havia apoderat dels Estats Units en aquelles setmanes de setembre i octubre ... Enviaven la poderosa host de guerrers cap a casa meva, cap on era la meva família al Pakistan

Es nega a acceptar la proliferació de rumors d’una onada d’hostilitat contra compatriotes seus. El fet de la posició social i econòmica que té li fa pensar que a ell no li passarà. “Revestit així de la meva armadura de negació en podia concentrar -amb un èxit continuat i notable- en la meva feina

Però les seves conviccions s’esquerden a poc a poc. Comença a qüestionar-se el que fa, ja que de les seves decisions depèn la feina de molts dels treballadors d’una empresa que el miren amb recel. Tot el que li passa el fa trontollar.

El que vivia a Nova York en contrast amb les notícies del que estava passant en el seu propi país el posen neguitós.

Deixa l’empresa i decideix tornar al Pakistan: “Arriba l’inevitable període de dubtes, el penediment, un intent inútil i a la desesperada de fer marxa enrere i penedir-se; i només després d’això, un cop les emocions s’han apaivagat, som capaços de veure amb serenitat el camí que s’ha recorregut.”

És la nostra solitud el que més ens amoïna, el fet que tots estem ben sols per més que siguem al cor de la ciutat

Posa en qüestió la reacció i la conducta de superioritat moral dels Estats Units enfront al Pakistan i la resta de països de l’Occident des del punt de vista d’algú que s’ha educat en les seves universitats.

Per una banda, “no hi ha cap país que infligeixi la mort amb tanta facilitat en habitants d’altres països i que terroritzi tanta gent tan lluny com els Estats Units”. I per l’altra banda, “vostè no hauria de pensar que els pakistanesos som tots uns terroristes en potència, igual com nosaltres no hauríem de pensar que els nord-americans són tots uns assassins infiltrats”. No resulta fàcil però cal lluitar contra els estereotips i els prejudicis que tenim sobre l’altre.