L'integrista reticent

“Perdoni’m, que el puc ajudar en res? Ah, veig que l’he espantat. No tingui por de la meva barba. Soc un enamorat dels Estats Units. M’he fixat que buscava alguna cosa; més que buscar semblava que estigués en una... missió, i com que he nascut en aquesta ciutat i parlo la seva llengua, he pensat que li podria oferir els meus serveis”

Així comença el monòleg de Changez amb un nord-americà desconegut a qui explica la seva vida al llarg dels diferents capítols del llibre. Mohsin Hamid fa uns mesos em va captivar amb Sortida a Occident.  

Changez és una mena d’alter ego de l’autor. Com ell és pakistanès, i va estudiar a Princeton, una universitat americana de prestigi. Això és el que opina dels seus companys universitaris “Per quin caprici de la història humana els meus companys -a molts dels quals, al meu país, els hauria mirat com a nou-rics insolents per la falta de refinament que mostraven- estaven en condicions de moure’s pel món com si a tot arreu fossin els que manaven”

Malgrat ser un monòleg, per moments el disfressa de diàleg i diu al seu oient “Tregui’s de sobre aquesta sensació de ser un estranger a qui vigilen”

Aconsegueix una molt bona feina “No hi havia res que em preocupés era un novaiorquès amb la ciutat als meus peus. Que aviat que canviaria tot! El meu món es transformaria”

“Vaig veure com una -i després l’altra- de les torres bessones del World Trade Center de Nova York s’enfonsaven. I llavors vaig somriure! Sí, per menyspreable que sembli, la meva reacció inicial va ser de notable alegria. La seva indignació és evident; de fet, la seva mà, potser sense que vostè se n’hagi adonat, se li ha convertit en un puny”

Està enamorat de l’Erica, una relació complicada, a qui “com tantes altres persones a la ciutat després dels atacs, se la veia amb un neguit profund... La destrucció del World Trade Center li havia remogut pensaments antics, com ella havia dit, que fins llavors estaven dipositats com un sediment al fons d’una bassa; ara tenia les aigües de la ment enfangades...”

Avançada ja més de mitja narració es produeix un punt de inflexió, “Però em mira amb una expressió tirant a estranya, vostè ara”

Malgrat que no n’era conscient, tot el món que envoltava a Changez s’enfonsava. Era “imminent la destrucció del meu somni americà personal.”

“Una ràbia creixent i carregada d’arrogància s’havia apoderat dels Estats Units en aquelles setmanes de setembre i octubre ... Enviaven la poderosa host de guerrers cap a casa meva, cap on era la meva família al Pakistan”

Es nega a acceptar la proliferació de rumors d’una onada d’hostilitat contra compatriotes seus. El fet de la posició social i econòmica que té li fa pensar que a ell no li passarà. “Revestit així de la meva armadura de negació en podia concentrar -amb un èxit continuat i notable- en la meva feina”

Però les seves conviccions s’esquerden a poc a poc. Comença a qüestionar-se el que fa, ja que de les seves decisions depèn la feina de molts dels treballadors d’una empresa que el miren amb recel. Tot el que li passa el fa trontollar.

El que vivia a Nova York en contrast amb les notícies del que estava passant en el seu propi país el posen neguitós.

Deixa l’empresa i decideix tornar al Pakistan: “Arriba l’inevitable període de dubtes, el penediment, un intent inútil i a la desesperada de fer marxa enrere i penedir-se; i només després d’això, un cop les emocions s’han apaivagat, som capaços de veure amb serenitat el camí que s’ha recorregut.”

“És la nostra solitud el que més ens amoïna, el fet que tots estem ben sols per més que siguem al cor de la ciutat”

Posa en qüestió la reacció i la conducta de superioritat moral dels Estats Units enfront al Pakistan i la resta de països de l’Occident des del punt de vista d’algú que s’ha educat en les seves universitats.

Per una banda, “no hi ha cap país que infligeixi la mort amb tanta facilitat en habitants d’altres països i que terroritzi tanta gent tan lluny com els Estats Units”. I per l’altra banda, “vostè no hauria de pensar que els pakistanesos som tots uns terroristes en potència, igual com nosaltres no hauríem de pensar que els nord-americans són tots uns assassins infiltrats”. No resulta fàcil però cal lluitar contra els estereotips i els prejudicis que tenim sobre l’altre.