Casas y tumbas

Sant Llorenç de Sous, 2017

Fa temps que segueixo a Bernat Atxaga, les primeres novel·les que vaig llegir d’ell em van agradar molt. En canvi, les seves darreres publicacions no m’acaben de fer el pes. No sé si serà cert com diu en una entrevista que deixarà d’escriure novel·les.

En aquesta “Casas y tumbas” narra diferents episodis en diferents ubicacions i que van dels primers anys 70, fins a la segona dècada del 2000. El fil conductor són alguns dels personatges. Per cert, un d’ells que inicialment sembla destinat a ser el protagonista principal després desapareix per tan sols tornar a sortir al final. Es tracta d’Elias un noi de 14 anys que fa uns dies que no parla i passa l’estiu a casa del seu tiet Miguel i allà fa amistat amb uns germans bessons, Luis i Martin.

En aquest primer episodi Atxaga aconsegueix recrear un univers en el que el lector hi entra des del primer moment i fa que t’enganxis i vulguis seguir llegint interrompudament per saber per on es portarà i conèixer que ens espera darrera de cada pàgina, però aquest interès en el meu cas decau en els següents episodis.

L’altre capítol que m’ha enganxat ha estat el dedicat al psicoanàlisi d’Antoine. A mesura que avancen els esdeveniments tot va encaixant i episodis que en un primer moment semblen no tenir connexió enllacen i van conformant la història.

“Nunca había vuelta atrás… No puedo perdonar a quien me acusó del sabotaje contra la mina y luego mató a Louise”

Luis té un accident de cotxe. Atropella a una noia i es pensa que l’ha mort. Malgrat que sembla que no ha estat res. Té un fort cop al clatell i passa un parell de setmanes en coma. En aquest temps es barregen escenes de l’accident, de la seva vida, del seu pas per la comissaria on l’havien confós amb el seu germà Martin que era maoista, i també escenes de la pel·lícula de “El Bueno, El Feo y el Malo”

“… aunque se había vaciado el vaso del tiempo, él seguía percibiendo el olor que emanaba de aquel vaso, y era un olor triste. Además, Martín, si tú no me perdonas, ¿qué va a ser de nosotros? ...”

Martín viu amb Ana, la seva parella. La relació no està en els millors moments. Tenen una filla de 12 anys, Garazi. Els preocupa la seva salut després d’una operació d’apendicitis de la que no s’acaba de recuperar del tot.

Es preguntaven “cuando saldrían del encierro impuesto por la enfermedad. Porque eso era en ese momento su vida, un encierro. Una prisión peor, en muchos aspectos, a la de acero y cemento que él había conocido. Estando allí jamás se había sentido tan aislado”

“Según avanzaba, pisando una y otra vez el suelo, rítmicamente, las zapatillas hacían un ruido sordo que él, dejándose llevar, fue asociando a una fuga. Se fugaba de la temporada cavernosa que acababa de atravesar, y también de la idea misma de caverna, de muerte, como el montañero que se aparta del borde del precipicio para que el vacío no lo atraiga i engulla”

Segurament no és un llibre tan rodó com d’altres de l’autor, però torna al seu món literari de sempre. Llibre només per a fans d’Atxaga.

En aquesta entrevista l'autor explica la novel·la i a més a més reflexiona al voltant de la literatura i de la importància de mantenir la llengua pròpia. 

 

 

BERNARDO ATXAGA

Casas y tumbas

Alafaguara, 2020, 415 pàgines

Traducció Asun Garikano i Bernardo Atxaga

Dies de Nevada

Bernardo Atxaga m’agrada. He llegit una part important de la seva obra. Aquest és un dels seus darrers llibres.

El narrador i al mateix temps protagonista s’instal·la amb la seva família, dona i dues filles, a Reno (Nevada) i en el que podria ser una mena de diari explica fil pel randa el que li va passant.

“Me sentía confuso. Los pensamientos y los recuerdos seguían mezclándose en mi cabeza” … barrejats amb records de la seva vida a Euskadi.

“Llevaba unos dos meses en Nevada, pero, como quien entra en una casa a dar un aviso y deja la puerta abierta pensando que va a salir enseguida, no me sentía del todo dentro” No sembla sentir-se en cap moment integrat a Nevada

“Al que se preocupa por lo que ocurre en el quinto o sexto círculo (lluny) le cuesta bajar la vista y fijarse en lo que pasa alrededor en el primer círculo” (a prop)

“¿Había empezado ya su decadencia? Ese era el asunto principal, la preocupación que estaba en la base de todas las demás”

Paulino Uzcudun està molt present en una part del llibre. N’havia sentit parlar en la meva infantesa. Era una mena de llegenda, molt utilitzat pel franquisme com una mostra de la famosa “furia española”. A finals dels 60 i principis dels 70 va sorgir el fenomen Urtain, a qui van voler convertir el nou Uzcudun i després d’uns inicis d’èxits fulgurants, no va acabar gens bé per ell.

La música i les lletres de les cançons són una constant al llarg del llibre i en especial “Les elucubrations d’Antonie":

Alguns episodis situats a al país basc rural em recorden l’ambient descrit a Obabakoak.

“En general, nunca se dice nada de los que más sufren. O se dice algo, pero con engaño, suavizando, sin mención a lo espantoso de su historia”. La mare del narrador pateix Alzheimer, “hablaba mucho pero sin claridad”. L’Alzheimer em sembla perseguir. Gairebé d’una manera o d’altra apareix en totes les meves lectures recents.

Explica com reaccionem quan es produeix un fet que ens trasbalsa i com la tornada a la rutina diària és el que ens ajuda a superar-ho: “Siempre regresamos a la vida cotidiana, no hay otro lugar para nosotros. Sucede a veces algo extraordinario, una desgracia, y da la impresión de que todo se ha detenido y nunca más se pondrá en marcha. Pero la corriente, la vida cotidiana, no deja de moverse; se mueve incluso cuando parece pétrea, y la persona sufriente, dolorida, se ve obligada a lavarse por la mañana, a desayunar, a hacer las compras, a ir al trabajo, a escuchar los comentarios de la gente sobre un programa de televisión o sobre el último partido de fútbol. Poco a poco, todos estos actos van borrando de su cabeza lo extraordinario, la desgracia; por una hora, al principio; por una semana o por un mes, más tarde. Al final no queda en su conciencia sino una sombra, un dolor mate.”

No és la millor obra de l’Atxaga. Em quedo amb “L’Home Sol”, “El fill de l’acordionista” i “Memòries d’una vaca”. Considero la lectura d’aquest llibre totalment prescindible.

Finalment una referencia als cavalls de la portada “Decidme caballos. ¿Alrededor de qué eje giramos? ¿Qué es lo le da un orden, una unidad, a nuestra vida?”

El fill de l'acordeonista: fragments

Havia llegit aquest llibre ja fa uns quants anys i m'havia agradat. L'he rellegit per tancar el Club de Lectura en el que participo i continuo pensant que és una obra recomanable com tota l'obra de Bernardo Atxaga. La història en sí és molt interessant, i està farcida de detalls brillants:

• la riquesa de l'idioma basc.
• les capses de llumins on el David guarda paraules basques per tal que les aprenguin les seves filles i així no es perdi aquesta llengua.
• Les llistes de les persones a qui estima.
• L'amic americà
• Toshiro, el xinès que els treu d'una situació complicada
• El paisatge gairebé idíl·lic dels "caserios".
• L'evolució dels personatges principals des de la seva adolescència fins a la joventut: l'amistat, l'amor, la política, la relació amb els pares, ...

"Así era la muerte, ésa era su forma de actuar. Sin pamplinas, sin contemplaciones. Llegaba a una casa y daba una voz: "Se acabó!" Después se marchaba a otra casa"

"Cuando salen a relucir los números, malo ... Cuando estamos a punto de perder algo que nos parece bueno, o que queremos mucho, empezamos a contar: faltan tantos días para que eso acabe, decimos. Y lo mismo cuando nos encontramos ante una situación desagradable: empezamos a calcular lo que falta para el final. En cualquier caso, la aparición de los números es una mala señal"

Què diu la xarxa ?

Pas a pas 
Relats en català

El fill de l’acordionista

El passat estiu em vaig quedar amb les ganes de llegir aquest llibre. Després del bon gust de boca que m’havien deixat “Obabokoak” i “L’Home Sol”, “El fill de l’acordionista” estava en préstec i a més hi havia llista d’espera. Però finalment l’altre dia els vaig poder aconseguir. I malgrat que estic en període laboral, en el que llegir sempre és més lent, l’he devorat.

Ràpidament he entrat en la història del llibre, un llibre escrit per un basc resident a Califòrnia i que té un amic escriptor, Joseba. D’aquest llibre n’ha escrit tres exemplars, un d’ells per la biblioteca del seu poble, Obaba. L’objectiu del fill de l’acordionista a l’escriure el llibre és que les seves filles Liz i Sara coneguin la història del seu pare, i de la llengua que aquest parla, i els ha ensenyat, i, d’alguna manera, també la història del poble basc. Un cop mort David, Joseba porta el llibre fins a la biblioteca d’Obaba i al cap de tres anys el publica, però reescrit per ell

Es tornen a repetir molts dels temes dels altres llibres, així com alguns dels seus personatges, la adolescència a Obaba un poble rural del país basc, alguns animals (els cavalls, les papallones), els mestres del poble, els estrangers (“el primer americà”) a Obaba, la repressió franquista i el naixement del sentiments de la resistència, el terrorisme, ...  

Amb el seu brillant i precís estil Atxaga et fa entrar ràpidament en una teranyina de fets que vols saber com continua i què anirà passant als diferents personatges que van desfilant al llarg de les pàgines del llibre i a través de les que el món idíl·lic d'un Obaba rural va desapareixent a poc a poc engolit pel propi pas del protagonista al món dels adults. De fet David, a Califòrnia, ha intentat d'alguna manera reproduir la vida rural d'Obaba que tan li agradava.

I al final un dels dubtes amb el que  es queda el lector, és què hi ha  d’autobiografia i de ficció dins d’aquesta història ?

L'home sol

S’ha acabat. Tanco el llibre. Feia pàgines que volia saber com es resoldria la història de Carlos. I ara què ? Hauré de trobar un altre llibre per omplir el buit que aquest ha deixat. Ha estat un dels millors llibres i de les millors històries que he llegit darrerament.

Gairebé tota l’acció succeeix en un hotel prop de Montserrat on s’allotja la selecció de Polònia en els mundials del 1982. Aquest hotel és propietat d’un grup d’ex-militants d’ETA. Tot passa en pocs dies. Malgrat que és una ficció, tot sembla plausible, tot sembla que ha pogut passar en realitat.

Carlos, l’home sol, és el narrador i l’eix de la novel·la que segueix fil per randa tot el procés de les seves decisions, i les relacions que s’estableixen en l’hotel entre tots els personatges.

Carlos és una personalitat complexa. L’aborden els fantasmes del seu passat i estableixen una mena de diàlegs amb ell: Sabino, el seu instructor quan entra a l’organització que li dóna consells assenyats, el Rata tot ho veu en negatiu l’omple de comentaris arrauxats i radicals que a vegades el fan ser imprudent, i també la veu i a vegades antigues cartes del seu germà, actualment tancat en un psiquiàtric, sempre sorprenents i amb uns punts de vista molt particulars. En alguns moments li costa imposar-se al que li dicten aquestes veus, i prendre les decisions més adients en cada situació. Dorm malament i l’aborden somnis estranys que a vegades l’obsessionen. Estableix un pla a base d’asteriscs i quan s’apropa el darrer d’aquests asteriscs comença un compte enrere primer lent, però que es va accelerant.

A mesura que avança el llibre tant les relacions amb els seus companys de l’hotel, com els fets van augmentant en la seva complexitat. Res passa perquè si. No queda cap detall per explicar. Tot es precipita cap un final que no pot acabar bé.

Ja vaig explicar en un post dedicat a Obabakoak que malgrat no em va enlluernar, em va fer venir ganes de llegir més obres d’aquest autor. Què dir després de llegir “L’Home Sol?. Està clar. Tindré que apropar-me a altres obres de Bernardo Atxaga i continuar gaudint amb el seu món literari.

Obabakoak

La pel·lícula de Montxo Armendariz no em va agradar massa, però em vaig sentir impulsat a llegir el llibre que havia servit de base per aquelles històries entrecreuades.

Obabakoak és un llibre diferent i de difícil classificació. Presenta un món màgic que en alguns moments em recorda el Macondo de Gabriel García Márquez. En altres moments em suggereix el món màgic i especial d’alguna de les pel·lícules de Julio Medem, potser el director de cinema espanyol actual que em té més enamorat. No hi ha un protagonista, ni tan sols el propi poble es converteix en protagonista. És una obra coral on es succeeixen les històries narrades en primera persona per diferents protagonistes molts d’ells de diferents èpoques i en molts casos també es repeteix la mirada que tenen del poble diferents forasters, molts d’ells estrangers.

Les seves pàgines estan plenes d’un to poètic que envolta tot el llibre. No es pot oblidar que Bernardo Atxaga també ha escrit llibres de poemes.

Dins de la pròpia història si realment es pot parlar d’història en aquest llibre trobem un seguit de contes. És la literatura dins de la literatura, i fins i tot, al final del llibre trobem unes reflexions del propi autor sobre la literatura euskara, on fa una interessant comparació entre el Joc de la Oca i els escriptors bascos que començaren a escriure en basc a la dècada dels 60.

És un llibre que sense ser res sensacional et deixa un bon regust de boca i ganes de llegir més llibres de l’autor.