dimecres, 11 de febrer de 2015

Murakami dixit

Algunes anotacions dels llibres de Haruki Murakami m'havien quedat en el tinter. Les recupero aquí perquè em semblen interessants. 

"Hi ha un món paral·lel a aquest en que vivim, i si vas em compte pots entrar fins a un cert punt i tornar-ne sa i estalvi. Ara bé, si vas més enllà d'aquest punt, perds el camí i ja no pots tornar. És com un laberint." En totes les obres de Murakami emergeix aquest món paral·lel. En algun dels seus llibres es perd en el laberint i en alguns moments no sap tornar.

"El que hi ha fora teu és una projecció del que hi ha dins teu i el que hi ha dins teu és una projecció del que hi ha a fora. Per tant, si entres al laberint de fora és com si entressis al de dins. I això gairebé sempre és perillós" Enigmàtic, no? Per pensar-hi.

"No es poden tancar els ulls. No serveix per res. Encara que no les vegi, les coses no desapareixen. De fet, quan els torni a obrir encara li semblarà pitjor. El món on vivim és així. Cal tenir els ulls ben oberts. Només els tanquen els covards. Només els roïns desvien els ulls de la realitat. Encara que tanqui els ulls i es tapi les orelles, el temps avançarà: tic-tac, tic-tac, tic-tac" El temps i el món avancen i canvien encara que nosaltres no ho desitgem i tanquem els ulls per no veure-ho. Ara bé, moltes vegades tenir-los ben oberts tampoc ens serveix per massa.

" ... quan busques alguna cosa amb totes les forces no la trobes, i quan intentes fugir-ne com sigui te l'acabes trobant davant". A qui no li ha passat ?

"Normalment a la vida arriba un punt en què no es pot tornar enrere. Però a vegades també arriba un punt en que no és pot tirar endavant". Malgrat tot estem obligats a tirar endavant encara que no vulguem o no sapiguem com.


"El que està fet ja està fet. No es pot tornar enrere ... El passat és com un plat trencat en mil bocins: per molt que ho intentis no pots refer-lo" A vegades ja ens agradaria tornar enrere i escollir un altre camí, però això no és possible. Hem d'aprendre a viure amb el nostre passat.


"El temps et cau a sobre com un antic somni ambigu. Tu avances per deixar-lo enrere, però encara que te'n vagis fins els confins del món no te'n podràs escapar. Tot i així, hi has d'anar. Hi ha coses que no pots fer si no arribes als confins del món" Està clar, cal ser valent i seguir endavant.

"Hi ha vegades en que el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció. Tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix. Tornen a canviar de direcció, però la tempesta fa el mateix que tu. Això es repeteix una vegada i una altra, com si fos una ominosa dansa amb la mort just abans de l'alba. I això és així perquè aquesta tempesta no és una cosa que hagi vingut de lluny i que no tingui cap relació amb tu. La tempesta ets tu. Alguna cosa que hi ha dins teu. Per tant, l'únic que pots fer és admetre-ho, entrar-hi de ple, tancar els ulls i tapar-te les orelles perquè no t'hi entri sorra, i avançar pas a pas fins a sortir-ne. ..." La bèstia la portem a dins, no la busquem a fora. Hem de conèixer-la i dominar-la en la mesura del possible. No tirem pilotes fora i mirem el nostre interior.



divendres, 6 de febrer de 2015

Justícia desproporcionada no és justícia

M'ha sobtat molt la condemna de 3 anys i 9 mesos a un jove de 19 anys per llançar una ampolla de vidre contra un mosso d'esquadra en els aldarulls de Can Vies. Sóc contrari a tota violència, però aquesta condemna encara que sigui legal també és violència. 
Els fets es van produir a finals de maig i pocs mesos després ja s'ha fet el judici i ja tenim condemnats. Aquest cop ha estat molt ràpida la justícia en canvi per altres fets s'allarga sense fi, i no cal fer la llista de tot de judicis que tots plegats tenim al cap.
La presó és la millor solució per fets com els esmentats ? No hi ha altres vies ? Llançar una ampolla de vidre a un policia és condemnable, però cal mesurar el tipus de condemna. Els aldarulls violents en les manifestacions provoquen alarma social i ja fa temps que alguns ens preguntem si no són evitables d'alguna manera quan en moltes ocasions són del tot previsibles. Però d'això a dictar sentències exemplars hi ha un abisme. No crec que amb aquest tipus de justícia se solucioni el problema.
Un principi bàsic de la justícia és que el càstig sigui proporcional al delicte i en aquest cas és clar que no ho és. Un altre principi és que la condemna serveixi per redimir i reeducar la conducta del malfactor. Dubto molt que per aquest jove està tant de temps a la presó li sigui de cap utilitat. No es podia trobar algun tipus de tasca educativa com per exemple netejar i arreglar els desperfectes produïts per manifestacions violentes.
No sé però si no trobem altres camins per aquests joves revoltats contra tot i contra tots, no ens en sortirem com a societat i l'únic que crearem seran màrtirs i símbols i s'acabarà convertint en una història de mai acabar.