dissabte, 18 de març de 2006

Societat hipòcrita

Som una societat plena d’hipocresies, ho demostren amb claredat molts fets i moltes notícies quotidianes. Segurament hem aprés a viure amb aquestes hipocresies i contradiccions i moltes vegades en som poc conscients. El darrer exemple l’hem tingut aquesta darrera nit amb el tema de la convocatòria del “macrobotellón”, la seva prohibició en algunes ciutats, i les conseqüències en forma de violència injustificada al carrer.
Les autoritats i una part de la societat s’escandalitza pel consum excessiu d’alcohol al carrer. Una societat promocionadora del consum d’alcohol pretén que els seus joves no en consumeix a l’aire lliure. Si en volen consumir han d’anar a locals tancats i on hauran de pagar molt més pel consum legal d’alcohol. Som un país on la festa sempre ha anat relacionada directament amb el consum de l’alcohol, que de fet sempre ha estat ben vist. Només cal recordar la relació que s’estableix entre el Nadal i el cava i altres exemples que a tots ens poden venir al cap. Potser si que és preocupant l’excessiu i continuat consum d’alcohol per una part de la joventut, però també per una part de la població adulta. De fet fa temps que no es donen dades sobre el nombre d’alcohòlics i dels costos econòmics, laborals, personals, i sanitaris que aquest consum produeix. Al mateix temps els impostos que graven l’alcohol són una bona font d’ingressos pel Govern. Per una banda prohibim, per una altra ens preocupa que no es vengui suficient cava.
És clar que el “botellón” és una conducta que molesta als veïns que el pateixen directament en les seves places i carrers. Però si aquesta conducta es fa a llocs tancats on es paga més, ja no ens preocupa tant. I si a més aquests nois i noies no condueixen el cotxe per tornar a casa la preocupació segueix disminuint. O sigui, que si es consumeix alcohol encara que sigui en excés, però es segueixen les regles, aquest consum ja no es preocupant. El cert és que tot plegat em sembla una situació molt hipòcrita.

dijous, 16 de març de 2006

Els mots

Deixa que els mots conservin el misteri
del seu origen, per impur que sigui;
però salva'ls si pots de la feixuga
servitud que els sotmet a gratuïtes
verbositats, a incerts malabarismes.

L'essencial es diu amb senzillesa.

El poema, que sigui l'aire en què
cada mot, exaltant-se, recuperi
la plenitud, l'esclat, la fantasia.

Miquel Martí i Pol

diumenge, 12 de març de 2006

La saviesa i la contemplació





¿ Acaso los demás bienes son de alguna utilidad sin razón y sabiduría ? ¿ Encontraría provecho un hombre en poseer y hacer muchas cosas sin la razón ? ¿ No tendría más bien que contentarse con poco ? Piensa esto: ¿ no es verdad que obrando menos cometería menos errores, experimentaría menos fracasos, y que con menos fracasos sería menos desgraciado ?

“Eutidemo o El Discutidor”
Plató

dissabte, 11 de març de 2006

Primer període d'instrucció

La primera cosa que notes quan arribes aquí és que la realitat ha reculat fins a un estadi primitiu, perquè en aquest lloc només manen la jerarquia i la violència: els forts tiren endavant, els febles no. Només de passar la porta em van insultar, em van pelar al zero, em van posar roba nova, em van despullar de la meva identitat, de manera que no va caldre que ningú no em digués que, si volia sortir viu d’aquí, havia de mirar de mimetitzar-me amb l’entorn, dissolent-me en la multitud, i també havia de ser més brutal que els meus companys. La segona cosa que notes és encara més elemental. Abans de conèixer això jo ja sabia que la felicitat perfecta no existeix, però aquí he après que tampoc no existeix la infelicitat perfecta, perquè qualsevol mínim respir és una font infinita de felicitat”

La velocitat de la llum”
Javier Cercas

El que explica aquest personatge de la novel·la de Cercas m’ha recordat algunes de les sensacions que vaig tenir el primer dia de mili, d’això ja fa uns quants anys. Per sort ja fa temps que el servei militar obligatori està abolit.

dimarts, 7 de març de 2006

Què és un escriptor?

¿Què és un escriptor?
- ¿Què vols que sigui? –em vaig impacientar-. Un paio que és capaç de posar les paraules l’una rere de l’altra i que és capaç de fer-ho amb gràcia.
-Exactament –va aprovar en Rodney-. Però també és un paio que es planteja resoldre problemes molt i molt complexos i que, en lloc de resoldre’ls o mirar de resoldre’ls, com faria qualsevol persona sensata, els torna encara més complexos. És a dir: un tocat de l’ala que mira la realitat, i de vegades la veu.
-Tothom veu la realitat –vaig objectar-. Encara que no estigui tocat de l’ala.
-Aquí és on t’equivoques –va dir en Rodney-. Tothom mira la realitat, però poca gent la veu. L’artista no és pas el qui torna visible l’invisible: això sí que és romanticisme, encara que del pitjor que hi pot haver; l’artista és el qui torna visible el que ja és visible i tothom mira i ningú no pot o sap o ningú no vol veure. Més aviat ningú no ho vol veure. És massa desagradable, sovint és espantós, i cal tenir els pebrots molt grossos per veure-ho sense tancar els ulls o sense arrencar a córrer, perquè qui ho veu es destrueix o es torna boig. Llevat, és clar, que tingui un escut amb què protegir-se o que pugui fer alguna cosa amb el que veu. –En Rodney va fer una pausa i va continuar-: Vull dir que la gent normal pateix o frueix la realitat, però no en pot fer res, mentre que l’escriptor sí que pot, perquè el seu ofici consisteix a convertir la realitat en sentit, encara que aquest sentit sigui il·lusori; és a dir, la pot convertir en bellesa, i aquesta bellesa o aquest sentit són el teu escut. Per això dic que l’escriptor és un tocat de l’ala que té l’obligació o el privilegi dubtós de veure la realitat, i per això, quan un escriptor deixa d’escriure, acaba matant-se, perquè no ha sabut treure’s el vici de veure la realitat però ja no té un escut amb què protegir-se’n. Per això es va matar Hemingway. I per això quan algú és un escriptor ja no pot deixar de ser-ho, fora que decideixi jugar-se-la. Ja t’ho deia: un ofici molt cardat.

La velocitat de la llum”
Javier Cercas


dilluns, 6 de març de 2006

La Sombra del Viento



“La Sombra del Viento” va estar un llibre de gran èxit en el seu moment, i aquest èxit s’ha perllongat en el temps. Va despertar la meva curiositat i el vaig comprar. Va passar a formar part del prestatge de llibres per llegir, aquell prestatge on s’acumulen els llibres que tinc pendents de llegir, a l’espera de que algun dia tinguin la fortuna, com d’alguna manera passa al principi del llibre, que l’atzar faci que aquell llibre concret sigui escollit.
Té un començament brillant. De seguida entres en la història i en molts moments i restes enganxat de tal manera que vols continuar llegint per saber que passarà. De fet aquestes biblioteques enormes i misterioses on es troba un llibre com és “El Cementeri dels Llibres Oblidats” sempre m’han resultat atractives. En aquests aquest cas un dia els hi vaig llegir als meus alumnes de sisè i els hi va agradar. Ho faig sovint. Ho considero una bona pràctica i ells estan encantats amb aquests fragments de literatura.
Aquest Cementeri dels Llibres Oblidats em recorda amb certa manera espais literaris d’altres llibres: la biblioteca de “El Nom de la Rosa”, la biblioteca del protagonista de “Auto de Fe” de Elias Canetti, o en certa manera l’oficina kafkiana on treballa el protagonista de “Tots els Noms” de Saramago.
De fet la troballa d’un llibre a un prestatge, els motius que ens el fan agafar, resseguir les prestatgeries d’una biblioteca, entrar en una llibreria i comprar és moltes vegades una mena de misteri amb una gran força d’atracció.
Les descripcions que fa Carlos Ruiz Zafón d’alguns dels llocs et fa venir ganes de baixar un dia a la capital i anar a veure’ls. M’acostumo a passar quan llegeixo llibres, ambientats en llocs que sé que existeixen. En alguns casos he pogut visitar-los i ha estat molt agradable. Altres vegades els llocs ja els conec, i m’agrada comprovar si l’autor és capaç de recrear els ambients que recordo.
A mesura que avança la trama i es complica, hi ha algun moment que trobo que perd intensitat i ritme, encara que aconsegueix mantenir el nostre interès per saber com segueix i com acabarà. Entre els personatges destaca Fermin Romero de Torres, tot un encert amb uns diàlegs i expressions que formen part del millor d’aquesta novel·la.
La trama circular on tot encaixa, no per molt utilitzada deixa de ser interessant. En conclusió un llibre recomanable que es llegeix amb facilitat i rapidesa.

diumenge, 5 de març de 2006

Insults racistes

No vull treure importància al que ha passat, però en els camps de futbol tenim el que ens mereixem. Diumenge rere diumenge, i partit rere partit, s’han convertit en uns espais lliures de la bona educació on el insult es permès i ben vist. De fet, m’atreviria a dir que, fins i tot, no s’entén un partit de futbol sense la utilització dels insults o al menys de paraules mal sonants.
Per quina raó es permet ? Es pot insultar a l’àrbitre i als jugadors. Els jugadors s’insulten entre ells i gairebé sempre aquests insults queden sense sanció. De fet el mateix Eto’o no fa pas massa va escopir a la cara d’un contrari i no va ser sancionat malgrat que aquelles imatges van donar la volta a Espanya. “Són coses del joc”, es diu.
I després en el món de les escoles hem de dir i ensenyar als alumnes que no s’han de insultar, que això és quelcom que no està bé, ... que hi ha altres formes d’expressar el nostre enuig i les nostres diferències.
Segurament seria necessari canviar moltes coses d’aquests esports on el insult, sigui del tipus que sigui, no està sancionat. No només quan aquests insults són racistes. O es què els insults tenen categories ? Hi ha d’haver insults permesos o insults prohibits ?