dimarts, 3 de gener de 2012

La decisió de Brandes


Sensibilitat, emocions, càncer, records, és el que es troba en aquesta petita meravella, el monòleg de Brandes, els seus pensaments a l'acabament de la vida davant d'un dilema: "Tu tries". Sap que ha de morir, la seva malaltia no té solució, i Hofer, l'assistent artístic de Göring li exigeix amb aquest "tu tries" que li doni un quadre de Lucas Cranach si vol recuperar les seves pintures. 

"El metge afirma que morim abans d'hora quan ja no tenim motius per viure". Una afirmació del tot certa. La mort, la seva proximitat en un mateix o en en les persones conegudes o estimades que ens envolten cadascú la viu i l'afronta d'una manera diferent. De fet cap mort és igual, les circumstàncies i els sentiments que la rodegen són diferents. Potser podem pensar en dos tipologies de morts: la que es produeix de sobte i de forma inesperada i la mort anunciada fa temps per una malaltia inguarible. D'aquesta és de la que ens parla Eduard Márquez en aquesta breu narració:

"Des que m'han confirmat que això s'acaba em trasbalsa pensar en tot el que ja no tornaré a fer mai més ... Potser, si només m'hagués d'ocupar de morir, em seria més planer, però haver de bregar amb la progressiva rendició del cos és esgotador. Tenir-me-les amb mig bol de sopa, rentar-me cada cop que se m'escapa la merda, vestir-me sense esma .... A mesura que s'escolen els dies, em costa més mantenir la serenitat necessària per no abandonar"
Morir o matar-se, on està la diferència quan el final es cert i està a prop. Saber que has de morir i esperar el moment. Dur, molt dur, què és millor ? Tots (la mare, el pare, l'Erika la seva primera parella, l'Alma la seva segona parella, el seu fill Konrad) han mort, ja no li queda ningú, per què ha de continuar lluitant, per què ha de continuar vivint ?

"Què arribem a saber de les persones que estimem ? Només allò que volen compartir amb nosaltres. La resta es perd per sempre" Bona qüestió aquesta. De fet a vegades tampoc és clar el que sabem de nosaltres mateixos, com volem saber com són i què pensen la gent que ens envolta. I quant aquests desapareixen només resta el que han compartit amb nosaltres encara que tot plegat deformat pel mirall de la memòria: " La memòria tendeix a deformar els records per adaptar-los a la imatge que ens hem fet o que volem donar de nosaltres mateixos o de les persones que hem estimat"

"El pare va morir recordant-me l'últim desig de la mare: "no oblidis de ser feliç" Gaudeix ara, no ho deixis de fer ara que pots, és un consell que he escoltat en boca dels meus pares en moltes ocasions. Possiblement aquest és el desig de tots els pares respecte als seus fills, encara que el camí cap a la felicitat en cadascú de nosaltres és ben diferent.

"Però aquest és el problema de les decisions. Costa repassar-les i no haver-se de recriminar res" La vida és un reguitzell de decisions. Estem condemnats a prendre-les i un cop ja hem decidit el millor és no recriminar-nos pel que hem decidit.

En definitiva un llibre breu, però intens, que es llegeix amb ganes i amb molta facilitat. Tot el monòleg és seguit sense interrupcions. Costa de deixar fins el final. Enganxa i fa pensar, i encara més si fa poc que algú ben proper ens ha deixat víctima d'aquesta malaltia i després d'una llarga i fructífera vida.

Vaig descobrir Eduard Márquez amb la seva última obra, L'últim dia abans de demà, i em va agradar i de ben segur que continuaré llegint els seus llibres. Ja tinc cinc dies de febrer, i el silenci dels arbres en cartera.


Es pot llegir a la xarxa:



La Verge, el nen i el raïm, el quadre de Lucas Cranach que Hofer demana a Brandes

8 comentaris:

lluna ha dit...

M'ha agradat llegir aquesta ressenya que m'ha fet recordar la lectura que vaig fer ja fa temps. Trobo que són genials les reflexions que fa sobre la mort, la vida i la memòria. Al meu blog acabo de fer una entrada del que ens diu sobre l'art.
Sóc una fan de l'Eduard Márquez. M'agrada tot el que escriu, però per mi el millor és El silenci dels arbres.
Et segueixo i t'enllaço al meu blog.
Bones lectures!

http://raconssomniscolors.blogspot.com

Ricard Masferrer ha dit...

De ben segur que aviat seguiré la teva recomanació i llegiré el silenci dels arbres.

Joel ha dit...

"Morim abans d'hora quan ja no tenim motius per viure".

"Què arribem a saber de les persones que estimem ? Només allò que volen compartir amb nosaltres. La resta es perd per sempre"

Dues grans reflexions. L'únic que no m'acaba d'agradar el to pessimista de tot plegat... quan la vida s'esvaeix inevitablement suposo que l'optimisme floreix dels records...

Ricard Masferrer ha dit...

Malgrat els darrers apunts al bloc no sóc pas pessimista de mena, ans el contrari, però aquest tipus de reflexió i els darrers esdeveniments que s'han produït al voltant han fet aflorar aquesta mena de pensaments.
Joel no ho dubtis en llegir al llibre si cau a les teves mans. Paga la pena.

dolors ha dit...

M'agrada trobar lectors de l'Eduard Márquez. Crec que és un dels valors més sòlids i importants de la nostra literatura.
EL SILENCI DELS ARBRES és una joia inoblidable. LA DECISIÓ DE BRANDES també em va agradar molt.

Ricard Masferrer ha dit...

Dolors, el silenci dels arbrers el tinc a la llista dels pendents. Aviat caurà. És evident que Eduard Màrquez ja ha passat a ser un dels escriptors que penso seguir.

Anònim ha dit...

Estic llegint-lo i m'està captivant: el to intimista i líric, el fet que el protagonista no és ni segur, ni ambiciós, que dubta. M'afegeixo als comentaris del teu blog. Gràcies pels teus comentaris.

Ricard Masferrer ha dit...

Si no ho has fet et recomano llegir tots els llibres d'Eduard Màrquez, u autor que sens dubte paga la pena de seguir.