Albert Camus (1913-1960) va publicar “L’home
revoltat” al 1951. Només començar el llibre defineix l’home rebel com “ un hombre que dice no... La
rebelión va acompañada de la idea de tener uno mismo, de alguna manera y en
alguna parte, razón … Prefiere la probabilidad de la muerte a la negación de
ese derecho que defiende”
Més endavant ens parla de la rebel·lió
metafísica com “el
movimiento por el cual un hombre se alza contra su condición y la creación
entera… El rebelde metafísico protesta contra la condición que se le impone
como hombre…, se declara frustrado por la creación”. No nega
l’existència de Déu, però la desafia i la posa en qüestió. Si enderroca a Déu,
haurà de crear un substitut. Déu representava l’ordre, ara l’ordre se l’haurà
de crear ell mateix. Ja sense Déu ens toca governar-nos a nosaltres mateixos. Són
molts els pensadors que neguen l’existència de Déu: Sade, els romàntics,
Nietzsche, ... De fet, “Nietzsche no ha matado a Dios, lo ha encontrado muerto en el alma de
su época.” … “En este mundo desembarazado de Dios y de los ídolos
morales, el hombre se halla ahora solitario y sin amo” i aleshores “La pregunta ¿libre de
qué? Es substituida entonces por ¿libre para qué?”
La llibertat està en el centre. “La libertad está en el
principio de todas las revoluciones. Sin ella, la justicia parece inimaginable
a los rebeldes. Sin embargo, llega un tiempo en que la justicia exige la
suspensión de la libertad. El terror, pequeño o grande, viene entonces a coronar
la revolución” I esdevenen els crims i els assassinats en nom de la
llibertat i la justícia. “Todas o casi todas las revoluciones han sido homicidas”:
la
mort de l’amo, del rei, del que sigui ... És això el que volíem? Ens preguntem
aleshores. També s’ho pregunta Camus.
“Al golpear, el rebelde divide el mundo en dos”
i
la mort, l’assassinat i la violència l’omple de contradiccions. Vol construir
un món nou, però per construir-ho ha d’acceptar matar. El rebel accepta el seu
propi sacrifici, mata, però també mor.
“La libertad más extrema, la de matar, no es
compatible con las razones de la rebelión. La rebelión no es en modo alguno una
reclamación de libertad total… El rebelde quiere que se reconozca que la
libertad tiene sus límites en todas partes donde haya un ser humano, siendo el
límite precisamente, el poder de rebelión de ese ser… El rebelde exige, sin
duda, cierta libertad para sí mismo, pero en ningún caso, el derecho a destruir
el ser y la libertad del prójimo… Reclama para todos, la libertad que reivindica
para sí mismo…”. No està gens clar doncs que la rebel·lió justifiqui la
violència i l’assassinat. Hi ha rebel·lió perquè hi ha mentida, injustícia i
violència, però pot haver-hi rebel·lió sense violència? La rebel·lió arrossega
sempre la contradicció de ser o no ser violenta.
El Contracte Social que proposa Rousseau
fonamenta la nova societat ja no com quelcom que emergeix des de Déu, sinó que
és fruit de l’acord entre els homes, però la nova fe “al hacerse dogmática erige sus
propios altares y exige la adoración incondicional”. Es converteix en
un nou evangeli, “lo
que le lleva a tratar de edificar un templo… Principios eternos gobiernan
nuestra conducta: la Verdad, la Justicia, la Razón. Aquí está el nuevo dios”
… “La religión de la razón establece naturalmente la república de las leyes.
La voluntad general se expresa en leyes codificadas por sus representantes”
… “Sustituyeron los mandamientos divinos por la ley que debía ser reconocida
por todos, puesto que era la expresión de la voluntad general”.
“En el siglo pasado el hombre suprime las
coacciones religiosas. Pero apenas se libra de ellas, inventa otras nuevas e
intolerables”. No és tan clar que hagin desaparegut les coaccions
religioses. Més aviat el que ha fet la humanitat és substituir-les per unes
altres.
“La historia de los hombres es, en cierto sentido,
la suma de sus rebeliones sucesivas… Todavía no ha llegado la rebelión
definitiva”, i molt probablement no arribarà mai. Fins ara “todas las revoluciones
modernas acabaron robusteciendo el Estado”, sense complir cap de les seves
promeses i dels seus ideals, un cop consolidada en el poder.
De fet, “hacen que avance la historia quienes
saben rebelarse también contra ella en el momento deseado”
Distingeix entre rebel·lió (rebel) i
revolució (revolucionari). La revolució pretén ser universal i imposar-se a tot
el món, en canvi, la rebel·lió no. La rebel·lió és un esclat, moltes vegades
sense sortida, en canvi “la revolución es una tentativa para modelar el acto a partir
de una idea, para encuadrar al mundo en un marco teórico” i s’acaba amb la
constitució d’un nou govern revolucionari, que
deixa de ser revolucionari en el mateix acte de la seva constitució.
Ara bé el que no podem fer és
rebel·lar-nos contra la natura. “Rebelarse contra la naturaleza equivale a rebelarse
contra sí mismo. Es golpearse la cabeza contra las paredes”. Això és el que
està fent l’ésser humà del segle XX, al no reconèixer que si no posem mans a
l’obra amb la qüestió del canvi climàtic ens dirigim sense paracaigudes cap a
la destrucció del medi natural que ens permet viure, i per tant, cap a la
destrucció del propi ésser humà.
“El hombre no puede sino proponerse la disminución
aritmética del dolor del mundo. Pero la injusticia y el sufrimiento subsistirán
y, por mucho, que se les limite, no dejarán de escandalizar”
ALBERT CAMUS
El hombre rebelde
Traducció de Luis Echávarri
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada