divendres, 25 de juliol de 2008

Oh Jerusalem!


Aquest va ser un dels primers llibres gruixuts també anomenats llibres totxo que vaig llegir quan era adolescent i en guardo un bon record. Aleshores era un best-seller com altres llibres dels mateixos autors. (Dominique Lapierre i Larry Collins) Quan vaig escoltar que havien fet una versió cinematogràfica del llibre vaig tenir interès en veure-la.
Director i actors desconeguts per mi, llibre molt oblidat en el record, però resultat prou bo. Els inicis del conflicte àrab-isrealí des del moment que les Nacions Unides proclamen el naixement de l'Estat d'Israel. Jerusalem, una ciutat símbol per moltes religions i una ciutat desitjada per tothom.



Porten 60 anys de conflicte i després de veure les imatges de Oh Jerusalem em queda molt clar que és un conflicte sense solució possible. Massa anys de morts i enemistats molt difícil d'oblidar. Sempre hi haurà algú
disposar a matar i matar és tan fàcil. I els morts generen odi i ressentiment.


Les guerres són un mal negoci pels que hi participen directament. És fàcil començar-les i molt difícil trobar el punt i final. I els beneficiats qui són ? Els fabricants i venedors d'armes, alguns polítics, alguns empresaris sense escrúpols,
....
I precisament avui fa 70 anys exactes de l'inici de la Batalla de l'Ebre, una de les més sagnants i decisives de la nostra guerra civil. A la contra de la Vanguardia podeu trobar una interessant entrevista a un dels pocs supervivents dels que hi varen participar. Paga la pena la seva lectura.

dijous, 24 de juliol de 2008

El gran Pou

És innegable que Josep Mª Pou és un dels grans del teatre català. Que jo recordi és la tercera vegada que el veig en directe, les altres també van ser al Romea, amb dos obres i dues actuacions també inoblidables: El Rei Lear i La Cabra.
També recordo les seves aparicions tan a la televisió (Estació d'Enllaç, El Príncep de Viana), com al cinema (Amic amat)
Aquesta vegada encarna a un gran personatge, Orson Welles, de tots conegut, un geni polèmic i controvertit. De fet és un dels directors que més admiro. No he vist totes les seves pel·lícules, però algunes d'elles figuren entre les que he vist més vegades. Potser seria hora de fer una revisió de la seva filmografia
complerta.

Pou i Welles tenen un certa semblança  física accentuada pel seu magnífic treball en escena. Ell sol omple tot el teatre al llarg de 90 minuts llargs que es fan curts. El jove Jaume Ulled tan sols fa de contrapunt. Quina oportunitat d'aprenentatge per un jove actor treballar amb un actor com en Josep Mª Pou!
De fet no passa res, simplement un Orson envellit i al final de la seva carrera mentre grava anuncis radiofònics va parlant i desgranant algunes anècdotes de la seva llarga vida dins del món de les arts escèniques: ràdio, teatre, cinema, ..., mentre espera poder assolir un dels somnis acabar la seva pel·lícula sobre El Quixot.
Però malgrat que no passa res què gran és el teatre interpretat pels grans actors!

dimecres, 23 de juliol de 2008

No tengo mucho tiempo

... No tengo mucho tiempo, he de respirar, comer, beber, dormir. No tengo mucho tiempo, he de moverme al compás del engranaje. No tengo mucho tiempo, estoy viviendo ...

2666
Roberto Bolaño

diumenge, 13 de juliol de 2008

An American Crime

Pel·lícula basada en una història real, ben realitzada i interpretada. Vaig anar al cinema perquè la història em va atreure. Desconeixia al director i als actors. A mesura que es va desenvolupant l'acció penses com és possible que succeeixin coses així i que tantes persones siguin capaces de participar d'actes tan violents de forma reiterada. Les primeres accions violentes de la història semblen una clara defensa de l'honor i dignitat del clan familiar, però a mesura que aquests augmenten en crueltat, també augmenta el sense sentit del mateixos, així com el nombre de persones que hi intervenen. Primer només són la família, però hi acaben participant també els amics de la família. Totes són persones que cada diumenge van a l'església. La justificació que es donen pels càstigs que infligeixen a la nena és que ho fan perquè aprengui. És dolenta i no tenen un altre solució que castigar-la. És allò tan conegut de ho fem pel teu bé, em fa més mal a mi que a tu.



Hi ha estudis que defensen la naturalesa intrínsecament violenta de l'ésser humà, però vist en viu i en directe a través de les imatges d'una pel·lícula reflex d'una història real costa de creure que coses així siguin possibles. Segurament el més difícil d'una acció violenta és iniciar-la, i un cop ja ha començat és molt difícil trobar com aturar-ho, i quan aquesta acció és col·lectiva segurament encara és més difícil.
A mesura que avança l'acció et vas sentint més incòmode en la butaca i tens ganes de que tot allò acabi. Hi ha un moment que dóna la impressió que la nena aconseguirà escapar d'aquella tortura, o potser, cal dir martiri, però és simplement un somni. No hi ha sortida ha d'acabar malament i surts del cinema alleugerit perquè ha acabat, però també amb un mal regust de boca per tot el que acabes de contemplar en la pantalla.