dijous, 5 de gener de 2006

Incivisme vial

Aquest matí anava en autobús. Per dues vegades s’ha tingut que aturar per la mala educació d’alguns conductors que aparquen el cotxe al lloc que els hi és més còmode sense pensar en els perjudicis que pot causar als altres.
Malgrat que el conductor insistia amb el clàxon, ha estat necessari esperar una bona estona. En el primer dels dos casos, una dona venia sense cap pressa amb les seves bosses ben plenes de comprar en un comerç d’alimentació. Tan imprescindible era tenir el cotxe aturat davant de la tenda ?
Si tots fessin el mateix, la circulació seria impossible. En casos com aquest m’entra un desig gairebé irrefrenable d’apartar el cotxe per la força. Sort que la meva veueta interior m’ho impedeix, però alguns no es mereixerien un altre cosa que quan sortissin de fer aquesta gestió tan urgent trobar-se el cotxe totalment aixafat; o potser desaparegut.
Simplement és un problema d’educació, i segurament qui és mal educat en aquesta situació també ho deu ser en d’altres situacions de la vida. A la porta de les escoles està ple de pares i mares que porten als seus fills i filles amb cotxe i no respecten a ningú a l’hora d’aparcar el cotxe per deixar-hi al fill. Malgrat que des de l’escola s’avisa repetidament per tal d’evitar aquests fets, sempre hi ha un reduït sector de persones que continuen fent el que els hi sembla. Després ja podem inculcar normes d’educació vial a l’escola, si l’exemple més proper que viuen és aquest incivisme quotidià. I aquest és un simple exemple d’entre molts altres actes d’incivisme vial.
La veritat és que em fastigueja molt tenim que conviure amb aquest incívics que a més acostumen a creure que tenen la raó, però se’m fa molt difícil pensar què es pot fer, que sigui efectiu, per canviar aquestes situacions.

dimecres, 4 de gener de 2006

Aprofitant les vacances

Matinar per fer el que m'agrada està bé. Ja no ho està tant per anar a treballar.
Però aquest matí m'esperaven moltes coses de les que m'agraden. Córrer amb el fred pels boscos del rodal, quan encara els animalons dormen, o simplement estan despertant del seu son. Anar a la capital amb tren amb una immillorable companyia i dues activitats engrescadores que finalment han estat millor del que esperava.
Ha estat emocionant veure el lloc on havia estat mestre, un dels mestres de mestres, Ramon y Cajal. Una posada en escena excepcional i inesperada. A l’antic Hospital de Barcelona, a la seu de la Real Acadèmia de Medicina on antigament hi havia la Facultat de Medicina hi ha un amfiteatre anatòmic del segle XVIII en un estat de conservació impecable. Sí, sí un d’aquells llocs que es veuen a les pel·lícules on el catedràtic dissecciona un cadàver al mig d’un gran amfiteatre i els alumnes observen i aprenen del mestre. La visita és gratuïta, però només es pot visitar el primer dimecres de mes de 10 a 12.
I després l'exposició Literatures de l’exili al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Sempre que he anat a veure exposicions al CCCB aquestes m’han agradat i la d’avui no ha estat una excepció. L'entrada ja es sorprenent, un túnel llarg, potser el túnel del temps, el túnel de l'exili, el túnel dels camps de concentració ....
Després les emocionants imatges de la gent fugint i les magnifiques paraules explicant sentiments i situacions. He recordat com el meu pare a vegades m’ha explicat com de petit va veure les fileres, carros, cotxes, camions del fugitius per la carretera que anava cap a Ripoll i els avions bombardejant. Què malament que ho van passar: primer la guerra civil espanyola, després de perdre la tristor de la fugida, la Segona Guerra Mundial i una segona fugida o un segon camp de concentració o d’extermini, segons els casos. I el que es veu a l’exposició són el testimonis dels que podríem anomenar els exiliats d'or, els que teníem diners, i capacitat intel·lectual per poder trobar una sortida d'aquell situació. Els altres segur que encara ho van passar molt pitjor, si això era possible. Quants anys i quants patiments i esforços perduts!
A part de l’entrada a l’exposició, personalment hi hagut tres moments impactants:
1.- Un fragment d’un text (“Nit i Boira”) de Mercè Rodoreda parlant dels camps d'extermini.
2.- Un text de Francesc Trabal sobre la necessitat de trobar la clau per tornar al seu país i les claus de la seva casa de Barcelona que encara duia a la butxaca dos anys després d’haver-ne sortit.
3.- I les imatges de Pere Quart recitant els seus poemes al Price i el crits de Llibertat i la el seu rostre encès. Era 1970 i encara faltaven 5 anys per la mort del dictador.
En resum un magnífic matí i una bona manera d’aprofitar aquests darrers dies de les vacances de Nadal

dilluns, 2 de gener de 2006

La hipocresia dels empresaris

A voltes amb el tema del cava català i del tabac, escoltem en els mitjans de comunicació les lamentacions dels pobrets empresaris que hi perden molts de diners amb tot el que passa. Ells que són tan bons, i mira que dolents que som tots els altres.
Però només cal estar atent i observar que ens enganyen. Bé, per ser més exactes no diuen tota la veritat. Ens amaguen de manera deliberada la part que no els interessa ensenyar a la opinió pública i així aconseguir de fer pena.
Ens expliquen amb pèls i senyals que han perdut un 4% de les ventes de cava català a la resta d’Espanya, però no expliquen que han augmentat d’una manera considerable les ventes a l’estranger.
Baixaran les ventes de les grans empreses de tabac degut a la pressió que reben els fumadors en els diferents països del primer món, tal i com, està passant al nostre país amb la nova llei, però no expliquen que això no serà un gran problema, ja que obriran mercat en els països en desenvolupament, on fins ara encara no hi havien entrat en fermesa. A la Xina, on hi ha 1 de cada 4 fumadors del món,no podran perquè no els deixen, però a la Índia, només per posar un exemple, tenen un mercat de 128 milions de fumadors.
Finalment, quan aquestes empreses fan balanç a l’acabar l’any, tan sols consideren que han guanyat quan han obtingut més beneficis que l’any anterior. No en tenen prou amb guanyar milions i milions d’euros, sinó que n’han de guanyar més que l’any passat, i suposo que així fins a l’infinit. I suposo que això seguirà així fins que aparegui el Ieti.