Avui la mare hauria fet 100 anys

Avui la mare hauria fet 100 anys. Ja fa tres anys que va morir i uns quants més que va deixar de ser ella. Quina casualitat que va néixer el mateix dia que Vicent Andrés Estellés!

Només un mot que t'ho diria tot:

vida. Només. Amb això, bastaria...

Vicent Andrés Estellés

Aquesta foto fa temps que està al menjador de casa. Correspon a la celebració de quan va fer 80 anys. Va ser el darrer estiu que van pujar a Pineta. S’havien fet grans i van decidir que ja n’hi havia prou. Aquell estiu vam pujar als llacs de La Munia, una excursió de la que sempre havien parlat i mai s’havien atrevit a intentar-ho. Amb esforç i voluntat van assolir-ho i en van gaudir molt. Va ser el comiat d’aquelles muntanyes que els havien acollit tants estius.

A la tornada vam pujar a La Mola. Feia anys que no hi pujaven i aquesta també va ser la seva darrera vegada. Malgrat haver deixar de fer coses que els hi agradaven, encara mantenien les seves rutines, i algunes de les seves aficions. Passejaven per Sabadell i el seu rodal i feien algunes trobades amb vells amics.

Set anys després d’aquesta foto va morir el pare. Va ser un cop dur per la mare del que jo diria que no es va refer mai del tot. Portaven tota una vida junts. No va trobar què fer. S’avorria. Es trobava sola. Res l'omplia. Els dies i les hores se li feien llargs. No va trobar el seu lloc en aquest món, i a poc a poc, a voltes de manera imperceptible, malauradament es va anar deteriorant. Va ser un procés difícil per a tots.

Abandonat de qui jo més m'estime...

passaven jorns i fulls de calendari...

Mire passar la buidor dels meus dies

Em sé ja mort - però jo visc encara?

... vaig tastat, avar, totes les coses.

No m'han privat, puc bé dir-ho, de res.

Ara, en mirar aquest sol d'aquest dia,

mire el procés de la meua existència

com projectat mudament en un mur,

universal, inesborrable ja.

Vicent Andrés Estellés

A casa hi ha centenars de fotos. I m’ha donat per mirar-ne unes quantes en les que surt ella i he escollit aquestes quatre.

20 anys

40 anys

60 anys

80 anys

Quan em deien al cementeri i tots se n'hagen anat

Hi haurà més soledat aleshores encara,

car tots se n'aniran a fer les seues coses,

i jo em trobaré sol definitivament,

impossibilitat, completament inerme.

On seran els amics? Jo sentiré el desig

de plorar, i diré -potser- "Mare..." en veu baixa.

El record dels amics, del llum damunt la taula,

el conyac, les converses que mai no s'acabaven,

el crepuscle polsós que puja a les finestres

encenent aquell llum d'aigua dels quatre grans;

el s records i el desig pueril de plorar.

On seran els amics? I jo els recordaré,

cadascú pel seu nom i per les seues coses,

mentre vinga la nit, aquella nit primera

de mort al cementeri, de mort sense remei.

Quan arribe la nit ¿m'hauré mort ja del tot?

(Perdoneu la insistència: seré lliure aleshores?)

Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés

Ahir a mitja tarda acabava la lectura de "Les acaballes de Catul". I ahir vespre llegint l'editorial d'un altre Vicent, m'assabentava que avui es compleixen exactament 25 anys de la seva mort. Em vull sumar amb aquesta entrada al record i al homenatge del poeta amb alguns dels seus versos. 

Molt més que un temple, bastiria

Amb les meues paraules, aspres i

Humils, una marjada com aquelles

Que vaig veure un dia a Mallorca.

Les pedres, sàviament organitzades,

Amb una organització ben sòlida,

Contribueixen a salvar de l’erosió

La terra batuda pels vents marins.

M’agradaria, amb una semblant assemblea

De pedres, preservar amb els meus mots

Un idioma, un país, una forma de vida,

I que ningú no sàpigues mai quin és el meu nom,

Com tampoc hom no sap el nom de l’autor d’una marjada.

Has netejat, amb rapidesa, els vidres.

Oh qui podrà, amb la mà experta i ràpida,

així esborrar, dels meus vidres secrets,

un brusc passat que em sembla vergonyós,

sempre indecís de l’un extrem a l’altre?

Imperatiu, se’m proposa el refús.

¿Per què esborrar res als meus secrets vidres?

El que ha estat fet ha estat fet ja per sempre.

I del conjunt de la meua existència

trauran, demà, allò que estimen vàlid.

Però el destí, o els déus, m’han deparat

l’ocasió  molt amarga de ser

propi testic del passat i el present,

horroritzat i complagut alhora,

sense saber per quin costat vinclar-me.

Mire al través dels vidres netejats.

Ha recobrat, tot, un encant novell,

celestials claredats de primícia.

Però sóc vell, el meu cor és molt vell

i el sé ancorat en un mar, en uns anys.

No veig ningú; mai ningú no m’escriu.

Mire passar la buidor dels meus dies.

Em sé ja mort -però jo visc encara!

Oh clars amics, clares amigues. Pense

molt en vosaltres, més d’altra manera.

He vist el sol arribar al migjorn

amb un espant que no sabria dir.

Amb més espiant, amb un espant secret,

ara assistesc al seu davallament.

Gentils, els déus em foren generosos

i vaig tastat, avar, totes les coses.

No m’han privat, puc bé dir-ho, de res.

Ara, en mirar aquest sol d’aquest dia,

mire el procés de la meua existència

com projectat mudament en un mur,

universal, inesborrable, ja.

Tampoc vull oblidar-me d'uns versos que ens cal recordar aquests dies.

Assumiràs la veu d'un poble
i serà la teua veu
i seràs per a sempre poble
i patiràs i esperaràs.

I aniràs sempre entre la pols
i et seguirà una polseguera
i tindràs fam i tindràs set
i callaràs tota la nit.

Paraula viva tu seràs,
la paraula viva i amarga.
Tot deixarà, doncs, d’existir,
en la llarga nit del poble.

No t’han parit per a dormir,
a tu et pariren per vetllar
en la llarga nit del teu poble
que avui s’està despertant.
Seràs un poble caminant,
entre una amarga polseguera.
Vida amunt, nacions amunt!
La llibertat t’està esperant.

No tot serà, però, silenci,
car diràs allò que vols
i no ho faràs volent lloances,
car la diràs honestament.

Iradament, sense pensar,
què allò que val és la consciència,
de no ser res si no s’és poble,
comencem a caminar!

No t’han parit per a dormir,
a tu et pariren per vetllar
en la llarga nit del teu poble
que avui s’està despertant.
Seràs un poble caminant,
entre una amarga polseguera.
Vida amunt, nacions amunt!
La llibertat t’està esperant.

No t’han parit per a dormir,
a tu et pariren per vetllar
en la llarga nit del teu poble
que avui s’està despertant.
Seràs un poble caminant,
entre una amarga polseguera.
Vida amunt, nacions amunt!
La llibertat t’està esperant.

I per acabar la veu de l'Ovidi.

No sé d'on vinc

No sé d’on vinc. Em costa dir aquestes paraules,

Escriure-les. No sé d’on vinc. Només tenebres.

I un cansament. Voldria poder localitzar-lo

al meu cos: no és possible. Intente començar,

aclarir. És inútil. No me’n recorde. No

ho he sabut mai. No sé d’on vinc. No sé d’on vinc.

Vaig: només sé que vaig, irremeiablement.

No em feu preguntes: no sabré dir mai d’on vinc.

No ho sé. No me’n recorde. No he estat mai en cap lloc.

Oh, no. Ja és prou. No sé d’on vinc; no em feu patir.

Ho he dit abans: ho he dit tan clar com he pogut.

No sé d’on vinc; no sé d’on vinc. No sé d’on vinc.

Vicent Andrés Estellés

De nou, ara un poema, m’ha transportat a la situació de la mare, la seva mirada perduda, el seu discurs incoherent. Li costa parlar. Prefereix passar l’estona amb els ulls tancats, dormint. La realitat que l’envolta ja no l’interessa. Les tenebres l’envolten. Llegeix paraules. Encara conserva la lectura, però no té cap significat. Descodifica el codi i poca cosa més. Quan la paraula és llarga, li costa i la pot canviar. Està cansada, el cansament d’una vida llarga l’envaeix.

Asseguda al meu davant, no sé on mira. No hi ha res darrera la seva mirada. Tot està buit. Llargues estones de silenci.

S’alegra de veure’ns. Encara ens reconeix. No sabem fins quan. No recorda. No sap on va, però tampoc sap d’on ve. Es desplaça sense sentit. No contesta les preguntes. No vol que li fem preguntes. No sap que li passa. No podem saber si en té prou. Segurament pateix. Paga la pena viure així?