No puc qualificar el llibre de novel·la, si més no com coneixem tots el que és una novel·la. Això si, és un relat en el que l’autor amb l’excusa d’un viatge a New York fa un repàs a la seva família remuntant-se fins els besavis. Recull fets, anècdotes i ficcions d’aquesta extensa família i les va comentant, tot intercalant alguns moments del mateix viatge.
“Volia parlar del meu avi, del meu pare, de la meva mare. Novel·lar el meu món, portar-lo al paper. Però com fer-ho? Havia d’inventar noms ficticis o apareixeria jo com a narrador de la novel·la?” Apareix ell mateix com a narrador i “mostra els seus dubtes i incerteses a l’hora d’escriure-la”.
El relat resulta agradable encara que intranscendent, però com gairebé en tota lectura hi ha frases que ajuden a reflexionar.
“Igual que els anells dels peixos, els moments difícils van marcant les nostres vides, fins convertir-se en la mesura del nostre temps. Els dies feliços, en canvi, passen de pressa, massa de pressa, i de seguida s’esvaeixen. La pèrdua és per a les persones el mateix que per als peixos l’hivern. Les pèrdues delimiten el nostre temps: la fi d’una relació, la mort d’un ésser estimat. Cada pèrdua és un anell fosc al nostre interior”. Una manera molt poètica d’explicar com els fets rellevants d’una vida van sumant dins de la nostra memòria.
“És curiós com treballa la memòria, com recordem a la nostra manera, convertint-ho en ficció, allò que en altre temps va ser realitat”. De sempre he tingut molts dubtes que la nostra memòria sigui fidel als fets del nostre passat.
 |
| Aralar, agost 2016 |
“Les cases es moren si ningú no les habita, i també les persones”. Les cases necessiten els seus habitants i les persones a d’altres persones amb qui relacionar-se.
“Els escriptors cerquem restes de coses de tota mena al nostre interior”. D’alguna manera K. Uribe ens fa avinent els camins físics i mentals que ressegueix per construir aquest relat.
Penso que “tots portem al nostre interior aquesta disputa: Tenim a dins un capità de vaixell que pretén arriscar i un fuster que té cura del que més s’estima i vetlla per la seva seguretat”. I uns son persones més arriscades i d’altres cerquen sempre els camins més segurs.
“Que potser no es pot canviar de rumb en la vida? Que potser no hi ha l’oportunitat de tornar a començar de zero?”. Es pot començar de nou, però no es pot començar de zero. El nostre passat sempre és allà. No el podem esborrar.
“En el nostre interior les zones que abans estaven enfosquides s’il·luminen de cop i volta. Les que eren a les fosques durant la joventut, a l’edat adulta s’encenen. Quan ets jove, hi ha coses que importen de debò, els amics, la nit, els ideals. I hi ha d’altres que les mantens arraconades. Què no saps ni què són”. Amb el temps anem canviant, uns més que altres.
“La vida a vegades ens porta per camins diferents. Quan menys t’ho esperes passa alguna cosa inesperada o apareix algú de cop i volta, i et canvia la vida de dalt a baix... però en aquestes ocasions també apareixen les pors...” No és fàcil acceptar aquests canvis sobtats.
“El context té molta importància en la vida d’una persona i aquest context condiciona les decisions que es prenen. Encara que es preguin d’una manera incorrecta”. El context ens condiciona molt més del que a vegades voldríem. Ens deixem portar fàcilment.
KIRMEN URIBE
Bilbao – New York – Bilbao
Edicions 62, 2010; 189 pàgines
Traducció Pau Joan Hernández
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada