El llibre comença amb un vers de Bob Dylan “He not busy being born is busy dying” del tema It’s alright, ma (I’m only bleeding), de l’àlbum “Bringing it All Back Home” publicat el març del 1965.
“A la secció ALTRES de l’edició dominical del diari Volkszertung de Caríntia, hi deia: “La nit del dissabte una mestressa de casa de 51 anys d’A. (municipi de G.) es va suïcidar amb una sobredosi de somnífers” Gairebé han passat set setmanes des que la meva mare és morta...” Peter Handke sent la necessitat d’escriure i explicar-ho “tot d’un plegat, en la meva ira impotent, vaig sentir la necessitat d’escriure alguna cosa sobre la meva mare”, i passa revista a la vida d’ella
 |
| Sant Feliu de Guíxols, 2019 |
La guerra és la guerra, però la postguerra no resulta millor: “S’havia de sortir de casa per, si més no aprofitar una mica la vida... Se sacsejava sovint per desempallegar-se tant del fàstic com de la misèria, tot i que ho feia, tan encongida que no se’ls espoliava pas, sinó que més aviat els revivia amb una esgarrifança”
Torna al poble on va néixer amb la seva parella i els dos fills, la filla menor d’un any, i allà comencen els seus problemes personals. “Decebuda amb la pròpia història i els propis sentiments, amb el temps la persona començava a ser poruga amb els estranys, la persona es tornava esquiva i amb prou feines parlava, o es trastocava una mica i voltava per casa cridant... Acceptava que com a individu no era res, si més no, res d’especial... Les preguntes s’havien tornat retòriques i les respostes eren estereotipades.”
Veiem com la malaltia mental la corca per dins. “Ella se sentia culpable de tot. Tot s’ho prenia a la valenta”... “Li hauria agradat morir-se i desaparèixer, però li feia por la mort. A més, era massa curiosa”
“Anava moltes vegades d’un cantó a l’altre com una ànima en pena; equivocava de porta i confonia els punts cardinals. Sovint no sabia explicar com havia arribat a un lloc ni com havia passat el temps. Ja no tenia el sentit de l’orientació en el temps i en l’espai... Ja no volia veure a ningú... Tenia por de perdre el seny”. De fet, l’estava perdent.
“Em fa mal el cap. De vegades sento un brunzit i un xiulet per dintre, tan forts que no puc suportar cap altre soroll”
“Parlo sola, perquè ja no puc dir res a ningú. De vegades em fa l’efecte que soc una màquina”
“El simple fet d’existir era una tortura. Així i tot, la mort l’horroritzava”
I així arriba el suïcidi. El suïcidi sempre ens colpeja. No ens deixa indiferents i menys quan qui el perpetra és un familiar directe. A la meva família hi hagut dos suïcidis i les preguntes sempre són les mateixes: per què? Què hem fet malament? El podíem haver evitat? Però hi ha situacions personals que aboquen irremeiablement al suïcidi com a única solució per acabar amb el patiment, ja sigui físic o psíquic.
I de fet com amb tothom quan es mor “el record dolorós d’ella fent els seus gestos quotidians” ens passa com una pel·lícula davant dels nostres ulls. I també pensem que de ben segur “es va emportar el seu secret a la tomba!”. Són molts els secrets que se’n van a la tomba i que ningú arribarà a saber mai.
En l’epíleg Simona Skrabec ens diu que “la seva vida devia estar marcada d’entrada per un error enorme i incorregible. La dona se sentia una nosa, percebia la seva pròpia presència en aquest món com un destorb. I al final, ella mateixa considerava que havia de desaparèixer sense deixar rastre. Per què?”
Potser la resposta a aquest per què l’escriu també la mateixa Simona Skrabec: “el gran somni s’havia acabat, només li quedava la rutina desencisada on no podia fer créixer cap més desig ardent, cap utopia”. ¿Quan no tenim motiu per viure per quina raó hem de continuar vivint?
PETER HANDKE
Infelicitat perfecta
Ed. L’Avenç; 2020 (ed. Original 1972); 100 pàgines
Traducció de Marta Pera Cucurell
Epíleg de Simona Skrabec
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada