diumenge, 23 d’abril de 2017

Escriure per trobar-se a si mateix



Havia llegit bones crítiques i escoltat bons comentaris sobre aquest llibre. A més era premi Llibreter que acostuma a ser tota una garantia. Sabia que era estrany, però això no m’espanta. M’agraden els llibres estranys. Però no hi he acabat d’entrar.
La història sobre el germà de gel em resulta interessant. M’agrada el seu concepte sobre l’autisme i tal com l’explica. Sé que hi ha tants autismes com nens autistes i que cadascú hi té una experiència molt personal amb ells. TEA (trastorn de l’espectre autista): “aquesta etiqueta tan vaga em sembla un camí de tornada a la incertesa; les diferències de comportament i d’aspecte entre els diferents casos són tan grans que solen tenir ben poc en comú

M’interessa molt el punt de vista de la germana d’un autista. Penso que la història centrada en aquest fet ja donava prou de sí i que tot el farciment sobre les exploracions polars és sobrera.
El meu germà sobreviurà als meus pares, que temen pel seu futur. Donar un sentit a tot això, quan no es creu en Déu, és difícil. M’imagino el meu germà en altres èpoques, en altres famílies. ¿L’haurien deixat abandonat al gel, els esquimals? ¿Hauria sobreviscut, a l’edat mitjana? ¿L’haurien ingressat en alguna institució, fa cinquanta anys? ¿Quina és la meva responsabilitat, en tot això?”
Què se n’hauria fet de tota l’energia que inverteix la família si ell no hagués existit, o si ell hagués estat, tal com se sol dir “normal”? De fet aquesta és una pregunta que ens podríem fer davant de totes les decisions cabdals de la nostra vida. La nostra vida és com és, però podria haver estat completament diferent si ...”
La meva presència havia de ser més lleugera, no donar mal de caps. I es va acabar establint una fina capa de glaç entre jo i els altres; és així com el gel va entrar en mi

A vegades crec que els escriptors els hi agrada complicar el relat dels seus llibres per tal de resultar més moderns. O potser és la pròpia dificultat i dubtes sobre l’escriptura de la que també parla en el llibre que els porta a navegar per aquests mars de la creació sempre rocallosos.
Treballava com un nàufrag en una illa iceberg, sense saber cap on anava ni quan de temps resistiria” .... “No se si val la pena escriure tot això, ni quin dret hi tinc
De moment el territori no m’és visible. Si ho fos, no escriuria. No és un viatge banal, ni més segur que el dels exploradors: sento que m’hi jugo la vida. Les trames i els personatges prefabricats dels escriptors se’m fan estranys de la mateixa manera que m’és impossible saber el passat i el futur de les persones amb qui ens creuem. Vénen a nosaltres i se’n van, sense que sovint entenguem el significat de la seva arribada i el seu comiat. Ells porten a dins les seves trames, i sovint no ens fan partícips de les figures que estan creant. Les accions dels altres i, de vegades les nostres mateixes ens són un misteri. Les narracions en tercera persona són tanques de seguretat. Els narradors omniscients, pura arrogància. Potser penso això perquè no sóc escriptora, només exploradora de les meves possibilitats textuals que són limitades. La narració com a lloc on construir ficcionalment la memòria, que és construïda, parcial, voluble, i que serà reinventada de nou en el text i per això sempre és destruïda de nou en el text. Aquella destral amb què trencar el mar gelat que ens habita”.

El gel, el fred, l’Àrtic, l’Antàrtida, les grans exploracions, els grans espais com a metàfora de la vida, o potser com a paradoxa del món petit i tancat en el que vivim. Voldríem explorar, però no ens atrevim, ens tanquem en les nostres 4 parets i de tant en tant fem escapades a la natura, el nostre espai original
Les escapades a la neu, com les que es dirigeixen al mar, solen contraposar la magnificència dels paisatges a la banalitat humana. Hi ha un punt en comú en la manera com habitem aquests llocs: un tros de natura és domesticat perquè nosaltres puguem imaginar que l’explorem sense gaire risc -com menys perill aparent més massificats estan aquests llocs.... La música és la mateixa a les estacions d’esquí que als bars de platja. ... Dissimular la nostra temporalitat davant l’eternitat del mar, o d’una muntanya, tallant el temps a trossets diminuts, tan breus com un ritme, un ritme que dóna un altre sentit, molt més habitable i lúdic al temps.”

El viatge, l’exploració, la recerca de la veritat, buscar-se a un mateix, aquest sempre és el viatge més important. On està la veritat? Què és cert i què és fals? On està la frontera ? L’escriptura i la lectura com a recerca de tot plegat: “¿Ens llegim a nosaltres, quan llegim als altres?” ....Ningú sap res de la teva vida secreta
 Com es fa per recuperar l’equilibri quan l’has perdut? Has d’arribar al fons. L’equilibri només el trobes en tant que tu mateix et pots mostrar vulnerable i afrontat els teus dimonis. És l’única manera. Això comporta un exercici d’humilitat. Fins que ja no hi hagi cap rastre de pretensió en tu, fins llavors no podràs ser honest ni humil
“¿Per què patim tant? Perquè volem coses que els altres no ens donen

Els desitjos congelats de quan no es tenen diners o no s’és correspost són diferents d’aquells que congelem perquè hi renunciem. Aquests últims tenen la brillantor d’una heroïcitat estoica. Encara que si renunciem als desitjos potser és perquè tenim por, i haurem passat la vida cecs, sense sentir ni veure res ... D’altra banda, si els obeïm sempre podem acabar perduts

Què ha portat tants homes a intentar conquerir espais blancs, sense aparent interès comercial o estratègic?” I que porta a tants homes i a tantes dones a escriure ?

En definitiva un llibre que utilitza l’escriptura per trobar-se a un mateix, però no sé si ho aconsegueix entremig del gel, el fred i la neu.

També en parlen a:

dilluns, 17 d’abril de 2017

La falsificació de la memòria



L’any 1982 un escriptor, l’alter ego de Juan Marsé, rep encàrrec d’escriure un guió basat en l’assassinat de Carolina, una prostituta, en la cabina de projecció d’un cine, mentre es projectava Gilda en la pantalla. L’escriptor s’entrevista amb Fermí Sicart, l’assassí confés que no recorda massa bé tot plegat.
Aquest és el nus de la història de la darrera novel·la, una novel·la menor i de lectura totalment prescindible. Juan Marsé torna al passat on acostuma a ambientar totes les seves novel·les i a un dels seus temes habituals: la falsificació de la memòria.

Sicart, no cultive usted la memoria, esa flor venenosa, a todos nos han pasado cosas que es mejor olvidar
“- Pienso que todos tenemos derecho a olvidar según qué cosas, ¿no le parece?
- Por supuesto. La cuestión es si lo que uno quiere olvidar es de su exclusiva pertenencia o lo comparte con otras personas. Y no me refiero tanto al olvido como a la desmemoria...
- ¿Qué quiere decir? ¿Acaso no se trata de lo mismo?
- No. El olvido puede ser involuntario. La desmemoria, sobre todo en este país suele ser una falacia perfectamente planeada
Permaneció un rato de pie junto a la baranda fumando, las gafas negras en la frente y mirando cómo las primeras sombras de la noche caían sobre la ciudad, acaso ordenando sus recuerdos en el negro agujero de su amnesia presumiblemente inducida y reconducida, tanteando al mismo tiempo el borroso perfil de otra ciudad que se extendía más allá de donde alcanzaba la mirada, la condenada ciudad gris de su condenada memoria
Sentía que el túnel de la desmemoria donde parecía perdido no podía, no debería serme totalmente ajeno
“¿Debería persistir buscando una verdad tan enmascarada, cuando esa verdad suscitaba menos interés que la máscara?”
En realidad, su desmemoria podría ser mucho más interesante que su memoria” 

En realitat la major part dels records que persisteixen en la nostra memòria no deixen de ser una falsificació de la realitat que vam viure i que amb el temps hem anat acomodant als nostres desitjos per tal de construir-nos un passat que ens abelleixi.

També en parlen a:

diumenge, 16 d’abril de 2017

No vull viure en un país low cost



Llibre senzill i de bona lectura en el que l’economista Miquel Puig utilitza el sentit comú per propostes per viure en un país millor. El que manca és tenir els objectius clars i més determinació en els nostres polítics per redreçar la situació actual. Fa uns mesos que escoltem la brama de que ja estem sortint de la crisi i ja es pot observar arreu l’inici de noves construccions. Tornem a la febre del totxo que ens va conduir fins aquí. No hem aprés res.

Un país no progressa ni prospera quan els seus líders “anteposen els seus interessos particulars al bé comú”. I aquesta és la impressió que molts tenim des de fa molt de temps.
Vivim en un país pròsper. D’això no en tenim cap dubte. Però és un país desigual. Un país pròsper no hauria de permetre determinades situacions de pobresa. Som un país amb una taxa d’atur elevada tant en períodes de crisi com en períodes de bonança. Ja ens hem acostumat a viure amb l’atur.
Els sous massa baixos no ajuden a sortir de la pobresa a molts dels que treballen i tampoc faciliten el pagament de les pensions, un altre dels problemes que caldrà afrontar sense esperar, sense més dilacions.
Arrosseguem des de fa molt de temps una distribució de la formació amb molts titulats universitaris, pocs titulats mitjans i molts joves amb un nivell de formació baix. La formació professional superior que hauria de ser la joia de corona és, en canvi, una opció poc escollida pel jovent.
Sentim a dir que la desigualtat espanyola està motivada per l’atur que la crisi ha generat, i que desapareixerà quan tornin els llocs de treball que s’ha emportat. Fals. El problema no rau només en els que no treballen, sinó també en els que ho fan
El principal problema espanyol no és que hi hagi massa personal poc format, sinó que hi ha massa empresaris que es conformen amb treballadors que només tenen una formació elemental
“¿Com és possible que la política econòmica espanyola hagi tingut èxit en el seu objectiu prioritari, la creació de llocs de treball i alhora hagi estat un fracàs en termes d’atur?
Espanya crea llocs de treball poc qualificats i mal remunerats” “Espanya ofereix moltes oportunitats laborals als qui tenen pressa per guanyar-se la vida, encara que sigui a costa de no guanyar gaire la resta de la vida”: immigrants i estudiants d’ESO que no volen estudiar i deixen els estudis per posar-se a treballar.
Espanya augmenta el PIB, però no el PIB per hora treballada, o sigui la productivitat. “Un país és ineficient si li cal augmentar molt l’ocupació per augmentar una mica el PIB” tal com passa a Espanya: més ocupació, però igual o menys productivitat per hora”
Aleshores “Els que perceben salaris massa baixos gaudeixen dels programes de l’estat del benestar (l’ensenyament, sanitat, l’assistència social), però no paguen impostos per finançar-los
Qualsevol feina remunerada per sota dels 18.000 € anuals està essent subvencionada per la societat”. Actualment el 46,4% (2013) de treballadors actius són com a màxim mileuristes. O es canvien les polítiques laborals o anem al fracàs com a societat.
 Un immigrant poc qualificat i mal remunerat és un bon negoci per a qui el contracta, però és un mal negoci per a la societat que l’acull”. De fet qualsevol treballador poc qualificat i mal remunerat és un mal negoci per la nostra societat.
La gestió que estem fent del turisme és un exemple clar del mal camí que portem com a societat: “El turisme ha creat a Espanya molts llocs de treball, però de poca qualificació i baixa remuneració. L’expansió del turisme ha atret molta immigració per ocupar aquests llocs, ha estimulat l’abandonament escolar prematur per part dels autòctons i ha fet molt poc per reduir les taxes d’atur
El producte turístic espanyol (i català) és més bo que el francès, l’austríac o el suís, però el venem més barat. El venem més barat perquè els nostres treballadors turístics cobren menys i el que paguen els turistes no són els atractius, sinó les hores dels treballadors que els atenen
En gran mesura, el turisme espanyol consisteix en atraure estrangers: uns per servir i els altres per a ser servits
Si els salaris són alts el turisme és bo, si són baixos, el turisme és perniciós
 El nostre turisme té un gran potencial, però l’estem explotant molt malament. Cada lloc de treball poc qualificat i mal remunerat ens fa una societat una mica menys decent, perquè redueix la renda per càpita i perquè redistribueix la renda més desequilibradament
Hi ha llocs de treball que no creen valor per la societat, sinó que l’empobreixen” “Contenir els salaris pot ser una cura de circumstàncies, però mai no és una finalitat en si mateixa. No es tracta de mantenir baixos els salaris per ser competitius, sinó de ser competitius per poder mantenir-los alts
“L’error és pensar que la prosperitat i l’equitat són compatibles amb un sistema productiu low cost
I per acabar una afirmació lapidària, però ben certa: “Un país pobre ho és perquè està mal governat, i un de ric ho és perquè està ben governat
Si no som un millor país és per les nostres pròpies decisions, “el dia que decidim que val la pena l’esforç continuat que exigeix crear bons llocs de treball i que cal tenir la valentia d’abolir els llocs de treball de baixa productivitat, haurem començat a ser un bon país, perquè en un bon país tothom que pot treballar ho fa, i tothom que ho fa guanya un bon salari