dimecres, 27 de desembre de 2017

Els estranys


Fins ara els llibres amb el segell del Premi Llibreter no m’han decebut. Acostumen a ser llibres diferents. I a fe de Déu que aquest ho és i molt. Tot en ell és estrany.

Es desenvolupa en el temps de la primera guerra carlina, al voltant de la vila de Solsona. Les guerres carlines sempre han estat per mi una mena de misteri. De fet tinc pendent llegir-ne algun llibre per omplir una mica aquest buit.
Per una casualitat de la vida, un traductor de Solsona rep l’encàrrec de traduir el llibre de memòries de Lichnowsky, un estranger a la primera guerra carlina. La curiositat i la casualitat el condueix fins un segon llibre de memòries que li resulten molt més interessants que l’encàrrec que ha rebut i que l’acaba obsessionant.

Les coses i els fets són muts; som nosaltres que els fem parlar amb les nostres paraules amb les nostres ficcions veraces

Wielemann, un prussià de 24 anys ha vingut a Espanya (Catalunya) a ajudar als carlins i a fer fortuna. Observa tot el que veu al seu entorn. Qui són “Els estranys” del títol? Som els catalans a ulls de Wielemann que actua com a observador de tot el que l’envolta. S’instal·la a Solsona.

S’alternen capítols de la història de Wielemann amb capítols amb digressions del traductor.

La Història és cosa de governants, d’intel·lectuals. La gent, els individus, no irrompien en la Història, perquè no sabien què era, o perquè els importava ben poc. La Història ordena, jerarquitza, domina, i la violència tradicional de la gent no tenia ordre, no es podria controlar; era com un món ocult i marginat que de sobte es celebrava a si mateix, com l’esclat de la primavera.”

Vaig traslladant paraules d’un costat a l’altre. Arriba un moment que la traducció avança sola, com si les equivalències fossin automàtiques i jo un simple mecanisme. Però Lichnowsky i Wielemann, perduts en aquell món estrany, devien tenir ben bé la sensació contrària. Els noms plens de ressonàncies, plens de coses concretes, els devien sonar més opacs que els rocs que s’esllavissen o un gruny de bèstia del bosc. L’eficiència burocràtica que havien après a Prússia xocava amb fets tossuts.”

Segons explica el mateix Wielemann ha anat a Catalunya per lluitar per l’ordre i el rei amb els carlins, però no sembla saber massa que hi fa allà:  Quan mirava enrere no se li presentava cap fet important a la memòria, només una sensació de vaguetat i, últimament, d’humanitat càlida, espurnejant i desconeguda. Podria quedar-hi atrapat durant dècades

Wielemann va provar de pronunciar alguna paraula. Va esperar una estona més. Finalment, com un tap que salta per la pressió de l’aigua, es va posar a parlar i a parlar. A parlar de coses velles i novíssimes, a fer de les paraules una taula de salvació, a posar-les a les mans del metge com una ofrena, sentint-se agraït a pesar de totes els coses. Van parlar com parlen els amics, amb paraules que s’omplen de sentit només per a ells, en una atmosfera imperceptible per a qualsevol altra persona, en una secessió íntima i irrevocable

Un món sense ell era igual que un món amb ell. Al capdavall, els bons moments ja eren morts; si sobrevivia els hauria perdut de tota manera

No sabria dir si m’ha agradat o no. Està ben escrit amb bones descripcions i amb una exquisida utilització del vocabulari, però diria que no he acabat d’entrar en la història. De fet possiblement de tots els premis Llibreter que he llegit els el que menys m’ha agradat. Els capítols amb els pensaments i trifulgues del traductor són sobrers. No aporten gairebé res a la història principal.

Altres opinions a la xarxa: