Tengo en 1Q84, tercera part de H. Murakami reflexiona sobre les restes
de pensament en les visites que fa al
seu pare inconscient a la residència. ¿Qui no ha fet aquest tipus de reflexions
quan ha vist el deteriorament mental dels seus pares? Què resta d’ells i de les
seves vides?
“... va intentar endevinar que li
podia estar passant pel cervell. ¿Quina forma devia tenir la consciència que
s’amagava allà, a dins d’aquell crani dur que recordava una enclusa antiga? ¿O
potser ja no hi quedava absolutament res, allí? ¿Potser era com una casa
abandonada de la qual ja se n’havien tret tots els mobles i els estris i no
conservava cap rastre de les persones que hi havia viscut? Igualment, però, si
aquest fos el cas, en alguns punts del sostre i de les parets encara hi devia
quedar gravat algun record o alguna imatge. Les coses que s’han anat dipositant
amb el temps no desapareixen tan fàcilment. Mentre jeia en aquell llit senzill
de la residència al costat del mar, potser, al mateix temps, el seu pare es
trobava amagat en la foscor d’una casa deshabitada que hi havia dins seu,
envoltat d’escenes i records que ningú més podia contemplar”
El diumenge passat al costat de
la mare a urgències també li donava voltes a aquest pensament: què queda
realment d’ella, en el seu cervell que es va apagant per moments?. És com una
casa deshabitada en la que va desapareixen tot el que hi hagut en vida i s’hi
va depositant la pols fins envair-ho tot. El mateix que passa en el seu pis
buit des de fa més d’un any. Allà resten els mobles i els objectes, però la
vida ha desaparegut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada