dimecres, 20 de desembre de 2017

Venim de molt lluny i persistirem


Sense cap mena de dubte Josep Fontana és un historiador de referència no massa procliu a l’independentisme. Malgrat això a l’octubre del 2014, abans del 9-N va publicar aquest llibre:

Ell mateix explica en la contraportada quin era l’objectiu d’escriure aquest llibre: “cercar explicacions al fet que els catalans siguem avui un poble amb un fort sentit d’identitat, de pertinença a un col·lectiu que comparteix, a més de llengua i cultura, unes formes d’entendre la societat i el món

Dóna com a moment històric del naixement de Catalunya els segles XIII i XIV que van des del regnat de Jaume I (1213-1276) a Pere III, el Cerimoniós (1336-1387): “Els més de 50 anys de regnat de Pere III signifiquen un moment decisiu en la culminació de la formació d’un estat nacional català, i d’un imperi mediterrani” Com afirma Pierre Vilar “llengua, territori, vida econòmica, formació psíquica, comunitat de cultura: les condiciones fonamentals de la nació ja hi són reunides perfectament des del segle XIII”

El Principat havia aconseguit, a mitjans de segle XIV, una estructura política i fiscal pròpies d’un estat nacional modern, com els que s’implantarien a Holanda i a Anglaterra tres segles més tard
Arribar a la modernitat amb tres segles d’avenç va resultar perjudicial. Sembla evident que la conjuntura de la crisi de la baixa edat mitjana, amb les grans pèrdues demogràfiques que va experimentar el Principat, va ser nefasta per al futur d’aquest projecte, com ho va ser, més endavant, caure sota el domini de l’autoritarisme dels Àustries espanyols. Però seria justament la consciència de la singularitat d’aquesta constitució, que garantia les llibertats col·lectives, el que aniria reforçant a Catalunya els fonaments d’un sentit d’identitat que seguiria vivint més enllà dels accidents polítics”.

Que les capes dirigents catalanes adoptin, en moment de conflicte, solucions que prioritzen els seus interessos de classe en front dels del país, serà un fet que es repetirà i se segueix repetint  en la nostra història”. Fontana escriu això per referir-se a la successió de Martí l’Humà a principis del segle XV. No sé si podríem dir-ho també en els moments que estem vivim.

 Una de les paradoxes més dramàtiques de la nostra història haurà estat, l’aliança contra natura de les forces socials catalanes que lluitaven per un programa democratitzador amb els sobirans castellans, partidaris d’un projecte absolutista, d’acord amb la cultura política del seu país d’origen. Els prínceps castellans sempre han tingut los pobles que han senyorejat subjectes, sens alguna llibertat, pobres e menyspreats” (segle XV)

La història de la guerra civil del segle XV ens obliga a reflexionar sobre el fet que les institucions revoltades contra la monarquia haguessin trobat un tan ampli suport de la població del Principat, en funció d’una solidaritat col·lectiva basada en la fidelitat “a la terra”. “Així naixia -va escriure Santiago Sobrequés- el concepte de pàtria, no solament en l’aspecte territorial, sinó, a més a més, en el jurídic ... Els escrits del Consell del Principat parlen constantment de “la terra”, de “les llibertats de la terra”. És l’inici d’un llenguatge que es repetirà el 1714 i que es mantindrà permanentment com un element de la identitat dels catalans com a poble” I que encara es manté.

A principis del segle XVI, Ferran II, el dit el Catòlic, “va imposar la inquisició castellana a Catalunya. Sense fer cap cas dels seus juraments de respectar les constitucions, ni de les queixes de totes les autoritats catalanes, que al·legaven que al Principat no hi havia problemes religiosos que justifiquessin aquesta mesura, el rei va imposar la seva voluntat absoluta i els inquisidors van entrar a Barcelona amb la pretensió d’exercir un control arbitrari sobre persones i activitats. La conseqüència va ser la fugida d’un gran nombre de conversos, d’uns centenars d’empresaris i artesans qualificats que tenien un paper considerable en les activitats econòmiques del país, amb la corresponent retirada de capitals, que va posar en perill l’estabilitat” Recorda molt l’aplicació actual del 155.

A 1599 parlant sobre les Corts a Barcelona de Felip III a l’inici del seu regnat: “Malgrat les aparences, els problemes fonamentals de l’encaix entre les institucions catalanes i el poder reial estaven molt lluny d’haver quedat resolts” El conflicte del nostre encaix amb la monarquia espanyola ve de molt lluny.

John H. Elliot (1963) en el seu estudi sobre “La revolta dels catalans”: “el sentit de pertinença a aquesta comunitat lliure era molt fort. Els catalans havien après a venerar les lleis, les llibertats i les institucions que les accions heroiques dels seus avantpassats havien guanyat” I aquests sentiments encara perduren.

A 1621 a la mort Felip III i Felip IV i el Comte Duc d’Olivares van imposar bisbes castellans: “La mateixa voluntat d’imposar a Catalunya “la llengua de la monarquia” tenia com a objectiu fonamental assegurar la penetració dels funcionaris reials en les estructures dirigents de la societat catalana per tal de subordinar-les als seus interessos” No us recorda res?

1640 (Guerra dels segadors): “El pas següent havia de ser el d’enviar un exèrcit a “restablir l’ordre”, amb el propòsit d’acabar d’una vegada amb els privilegis constitucionals que impedien la plena vigència del poder reial a Catalunya” Aquestes Constitucions “representaven una defensa contra la imposició arbitrària de tributs, contra uns allotjaments abusius, contra la mobilització en guerres que no fossin per a la defensa del territori o, ben significament, contra la pretensió de les autoritats reials de castigar algú sense un judici previ” Ara tornem a tenir empresonats sense judici previ

Al llarg de la història Catalunya ha suportat repetides vegades una ocupació militar per part de Castella ordenada pel seu rei o el seu govern “destinada a assegurar el control del territori i les seus habitants”

El govern Rajoy voldria poder aplicar el mecanisme de la insaculació que aplicava Felip IV a mitjans del segle XVII per ocupar llocs a la Generalitat i al Consell de Cent on només entraven al sac els noms que ell permetia. Això és el que pretén amb l’aplicació del 155.

Castella són molt hàbils en dividir la població catalana i aconseguir moltes vegades tenir-ne una important part a la seva banda.

Castella i el Consell d’Aragó sempre han malfiat de Catalunya. Ho demostren infinitud de fets històrics.

A la mort de Carles II (1700) el Duque de Medina Sidonia diu: “al rey no se le replica, sino se le obedece” El mateix que li van dir a Puigdemont quan va dir al rei que així no.

A Felipe V “el preocupava fonamentalment haver d’acceptar les limitacions que un règim de llibertats imposava al poder monàrquic, una situació que podia acabar estenent-se a la resta dels seus dominis i que donava sentit a la pretensió dels catalans quan sostenien que estaven lluitant també per la llibertat de tots els espanyols” Aquesta és la mateixa preocupació de Felip VI

1714: També hi havia esperança de rebre a última hora ajuda exterior, sobre tot, d’Anglaterra. La mateixa esperança que tenim ara.

Els governants i administradors castellans s’irritaven i ho han seguit fent des d’aleshores, en comprovar que aquella gent, vençuda i reprimida, seguia essent diferents, sense voler entendre que un procés d’assimilació havia demanat uns mètodes molt distints que els de la substitució del vell marc polític per un altre d’imposat” Això tampoc ha canviat.

Ja des de 1714, en front una administració central corrupte i acostumada als abusos, la societat civil catalana s’organitza i troba formes d’enfrontar-s’hi en alguns moments.

El de nació era un concepte subversiu d’origen revolucionari que es contraposava a la idea d’un poder absolut emanat de Déu”. Mentre Gran Bretanya i França es constituïen com a nacions, Espanya no ho feia sinó que ho menyspreava. Encara no hem canviat el seu concepte de nació està per sobre de tot.

1812: la Constitució de Cadis “permetia a la burgesia catalana participar per primera vegada en la política de l’estat espanyol. Ho feia amb la idea de contribuir a la construcció d’una nació espanyola en la qual poguessin integrar-se per col·laborar en l’elaboració d’un programa de modernització que era incompatible amb les limitacions de l’absolutisme” En canvi el “que els liberals espanyols els oferien seguia essent un programa d’absorció, amb l’obligació de sotmetre’s a una política que no responia a les seves necessitats”. El mateix que ha passat en tot el període autonòmic després de la transició del 78

La realitat era que resultava difícil unificar dues societats que durant segles s’havien desenvolupat de manera diferent, i que, en ple procés de creixement industrial, seguien funcionant a velocitats distintes. La diferència existent entre la societat agrària castellana i la industrial catalana es traduïa en la seva incomunicació. No va existir en aquests anys una patronal que promogués els interessos conjunts dels empresaris espanyols, perquè no tenien interessos conjunts. Les entitats patronals de la indústria eren fonamentalment catalanes i als seus dirigents dels resultava difícil una participació substancial, uns interlocutors amb els quals negociar els seus problemes. El seu intent d’integrar-se en el projecte liberal espanyol acabaria amb un fracàs” Igual que l’intent pujolista de canviar Espanya.

Del cantó del liberalisme els canvis “revolucionaris” van ser molt limitats. Un cop arribats a la consecució dels seus guanys, els propietaris, espantats pel perill que podien representar les aspiracions polítiques i econòmiques de les classes populars, no solament van refusar de fer més passos endavant, en la direcció d’una evolució democràtica que garantís els drets del conjunt dels ciutadans, sinó que van acceptar de desnaturalitzar el constitucionalisme limitat que havien establert, devaluant i corrompent unes eleccions en què només podien participar els que tenien uns determinats nivells de fortuna, i deixant en darrera instància el protagonisme polític als militars, encarregats de redreçar la marxa del sistema cada vegada que aquest es trobava en un atzucac. Encara que no figuressin en la lletra de les constitucions, els cops militars, els “pronunciamientos”, eren a Espanya la forma establerta de resoldre els conflictes d’un sistema parlamentari limitat i ineficaç

Governador de Barcelona el 1864, Antonio Guerola: “Los catalanes, bien por su situación geogràfica a un extremo de la península espanyola, bien por convicción de que superan al resto de ella en civilización, bien por los recuerdos de su poder como nación independiente y guerrera, cuyas hazañas asombraron a toda Europa, tienen infiltrado un espíritu de altiva independència que se revela en todos: en las clases pobres por las insurrecciones, y en las medias y elevadas por cierto alejamiento de la corte y tendencia a vivir de sus propios recursos

Els polítics espanyols “es miraven Catalunya amb malestar i repugnància” I ho continuen fent, ens ho han demostrat una vegada i una altra.

Segle XIX: “Calia millorar les comunicacions, un dels punts més deficients de les infraestructures espanyoles”. “La construcció dels ferrocarrils catalans es va fer amb capitals locals i per empreses del país, a diferència del que va passar a la resta de l’estat, on van ser els capitals francesos els que van emprendre la tasca, ajudats per les subvencions oficials, que no van arribar en canvi als promotors de les línies catalanes” El problema de les infraestructures no és cap novetat.

Crisi de 1866: “Aviat descobririen que l’obstacle al seu projecte era la dificultat d’encaix amb una economia espanyola frenada per la política retrògrada de les seves classes dirigents

1887: Francesc Artal: “tots els esforços per fer entendre a Madrid el que se’ls volia explicar havien estat en va, i seguirien essent-ho en el futur: no hi havia diàleg possible amb els polítics espanyols i que en conseqüència, calia inventar una altra forma de fer política: “La Catalunya mal compresa y pitjor corresposta ... penso qu’avui no pot continuar dignament la campanya de propaganda qu’en lo que va de sitgle ve sostenint a costa de inmensos sacrificis. És de tot en tot inútil l’enviar comissions ni acudir a n’els Meeting, ni a las informacions, ni a n’els demés actes que se celébrian a Madrid ... La Catalunya ha de comensar a desconfiar dels partits polítics, ja que tots des de la oposició li prometen lo que des del poder no compleixen

Anys 20 ,dictadura del general Miguel Primo de Rivera: “oposició frontal al catalanisme: mesures contra l’ús i l’ensenyament de la llengua, contra l’exhibició de la bandera, clausura d’entitats diverses ...” Us sona?

“El 6 de juny de 1935 Lluís Companys i els consellers de la Generalitat eren condemnats a trenta anys de presó per rebel·lió militar” El mateix que pretenen ara.

1935: “no es va aconseguir el que volien els monàrquics i una part de la CEDA, que era l’anul·lació de l’Estatut, però sí, la suspensió indefinida deixant el poder en mans d’un governador general designat pel govern” El que han fet amb el 155

Acabada la Guerra Civil Ferran Valls-Taberner, un antic dirigent de la Lliga: “Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran parte a ser víctima de su propio extravio. Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo catalán” Calia que “la rectificación, la contrición y la enmienda marquen una nueva orientación en la vida de Cataluña reincorporada a España definitivament”. La sola postura admissible era ladhesión inquebrantable

Pensem habitualment en una constitució com en un instrument de renovació que trenca amb el passat i estableix les bases d’una època nova. Però la del 1978 no reunia aquestes condicions, perquè naixia d’un pacte amb el vell règim franquista, i no d’una victòria que hagués permès substituir-lo per un altre enterament nou”´. Un simple rentat de cara al franquisme per tal que tot seguís igual i amb els de sempre al capdavant, “Todo atado y bien atado”. Ens vam fer la il·lusió de que havia canviat, fins i tot, vam viure un llarg temps en un núvol democràtic falsejat, però no era ben bé així, com ho hem pogut constatar darrerament.

“Com ha dit el professor Bartolomé Clavero, les funcions atorgades als tres grans jurisdiccionals (Constitucional, Suprem i Audiència Nacional) han anat transformant des de 1978 la Constitució en un sentit regressiu, gràcies a la seva capacitat exclusiva d’interpretar-la. “La jurisprudencia de estas instancias jurisdiccionales se pega a la Constitución como si de ella misma lo fuera”, i contribueix a donar-los un poder constituent que exerceixen al marge del control dels ciutadans”

La sentència del TC, afectava cent vuitanta-sis del total de 223 articles i en alguns aspectes implicava fins i tot un retrocés respecte de l’Estatut de 1978

Com ha observat Javier Pérez Royo, no hi havia cap motiu racional per aquesta intervenció del TC. Entre la seva aprovació i la sentència de 2010, l’Estatut de 2006 va estar en vigor quatre anys, sense que hi hagués cap pertorbació en el funcionament de l’estat autonòmic, ni un augment de la conflictivitat competencial, ni problemes de cap mena: “El estado autonòmico seguía operando con el enorme grado de aceptación que había tenido desde la entrada en vigor de la Constitución

Per sota dels esdeveniments quotidians i dels actes d’uns polítics que creuen erradament, que són ells els que marquen els rumbs col·lectius d’un poble, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que és el que ens ha permès preservar la nostra identitat contra tots els intents de negar-la. Un corrent que de vegades pot semblar ocult, però que surt a la llum cada cop que cal enfrontar-se a un obstacle.
El que he volgut explorar en aquestes pàgines és la naturalesa d’aquest corrent, seguint-lo a través del llarg procés de formació de la identitat dels catalans: d’un sentiment que ha perdurat en el temps i que ha arribat en plena vigència al present, havent resistit cinc-cents anys d’esforços d’assimilació, amb tres guerres perdudes (1652, 1714 i 1939), sotmès a unes llargues campanyes de repressió social i cultural, que encara duren avui. Una trajectòria que permet mantenir l’esperança que, passi el que passi, aquesta voluntat de seguir essent nosaltres mateixos, contra totes les negacions i contra tots els desafiaments, seguirà persistint en el futur.

Penso que amb les cites del professor Fontana no cal afegir-hi res més. Fa anys que ens estem carregant de raons.