Ja fa uns dies vaig assistir a una representació teatral
singular. No és una obra de teatre més.
Tothom ha sentit parlar dels fills dels desapareguts argentins que van ser donats en adopció a famílies argentines afins al règim. En aquesta mena de teatre documental la mateixa Clàudia ens explica la seva experiència i els seus records.
La representació va tenir una prèvia ja que també va assistir la Sra. Enriqueta Estela Barnes de Carlotto l’actual presidenta de l’associació “abuelas de la Plaza de Mayo”. Abans de començar i seure tot just al meu darrera ens va dirigir unes emocionats paraules que encoratgen a seguir persistint en la cerca de la justícia.
Clàudia que al principi ens parla com Mercedes o Merceditas, ja que aquest era el seu nom, mentre vivia amb els seus pares “adoptius”, la família d’un alt comandament militar. Ens explica la rígida educació religiosa que va rebre en un col·legi de monges i com va créixer i, fins i tot, ja adolescent, com defensa el que havien fet els militars en un debat a l’escola.
El relat va avançant fins el moment en que evoca com sap que no és filla dels pares que fins aquell moment havien estat els seus pares i com passa a dir-se Clàudia. La reconstrucció de la seva identitat no resulta gens fàcil. Com tampoc ho resulta explicar el que va passar a la seva filla. En molts moments del relat se la nota veritablement emocionada. No ha de ser gens fàcil pujar dalt d’un escenari per explicar aquesta història tan personal.
És realment dura l’escena en que recorda com amb el cotxe s’atura al davant del lloc on van ser torturats i assassinats els seus veritables pares.
Al llarg de l’hora 20 minuts vaig estar clavat a la cadira i amb algun que altre nus a la gola. Un gran treball imbuït d’emocions, molt ben treballat, amb ajuda de la tecnologia i les imatges. Com poden passar fets com aquests? Com pot ser que segueixin amagats?
I al final, com a l’inici de l’actuació acaba amb unes reflexions de Carles Fernández i Eugenio Szwarcer, els membres de la companyia “La Conquesta del Pol Sud”:
- “Quin sentit tenen, en el món actual, paraules com revolució, memòria i educació?”
- “Probablement estem més envoltats de ficció del que creiem. I, aleshores, potser, el teatre pot oferir un espai per a la realitat”
No és aquesta la primera obra que
presenta aquesta companyia. M’apunto el seu nom per no perdre’m el seu nou
muntatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada