Solitud, un gran clàssic

Sens dubte, un clàssic, LITERATURA en majúscules, novel·la farcida de descripcions, rondalles, simbolisme, lirisme, ... Un llibre de més de cent anys que enganxa des del primer moment. A més escrit per una dona que havia de publicar amb un pseudònim masculí. Per sort els temps han canviat.

La Mila és una ànima turmentada per desitjos inconfessables i repressions socials i inconscients alhora. Pot ser l’encarnació de moltes dones casades del seu temps que ho fan per imposició social de l’època que les condueix a una solitud extrema i a un buit personal interior. Quan reaccionen amb una recerca per calmar els desitjos no troben sortida.

La muntanya, i el paisatge esdevenen un personatge més. Els utilitza per descriure els sentiments dels personatges, sobre tot, de la protagonista.

La Mila i en Matias es dirigeixen a l’ermita de San Ponç ara que ella ja havia “deixat la seva terra per sempre més”

“Reina del cel, el camí que havia fet! Sota seu no es veien més que onades de muntanyes, de muntanyes immenses i silencioses que s’ajeien, s’aplanaven, se submergien en la quietesa ombrívola del capvespre ...”

Arriba a l’ermita i tots són mals presagis:

•  “La llarga taula semblava un animalàs sense cap que es preparés per a envestir als que entraven”
•  “Tot lo altre restà per a ella en el misteri: un misteri farcit de sorpreses i estrenyors”
•  “La Mila es recordà de la solitud de les muntanyes amortallades per la boira negra del capvespre i sentí esgarrifances”
•  “ ... tingué un somni turmentós. Somnia que se n’anava de l’ermita per a tornar cap a la seva terra, muntanyes en avall; sols que com més muntanyes deixava enrere, més n’hi sortien al davant i mai acabava de passar-les totes”

Passen els dies i el seu interior comença a canviar: “I aleshores la indiferència que havia enrondat sempre la vida de la dona, mateix que un mur llarg, seguit i sense cap mena de relleu, començà a clivellar-se, filtrant-se per les escletxes, com sigil·losos esperits de la muntanya, malèfiques i torbadores sensacions desconegudes” La solitud al bell mig de la muntanya comença a fer la seva feina.

Primer la pujada a l’ermita, arreglar-la i netejar-la i un cop fet això ara què? ... amb un Matías que no serveix per a res, l’únic que la distreu són les converses amb el pastor i Baldiret

Ressona la història dels “sots feréstecs” i “les multituds” a l’hora en el moment de la festa de les roses, en tot el procés de la història: arribada a l’ermita, neteja, ...

“Sant Ponç ...! Sant Ponç ...! – bramulaven de nou les multituds; i aquell clam, repetit follament amb totes les inflexions de l’emoció, li féu sentir a n’ella per primera volta quelcom de gran, de pur, d’excels i l’imperi august de la santedat”

I comencen les inquietuds i els neguits: “Veient-la anar d’una banda a l’altra sense nord ni propòsit, com un ànima en pena, s’hauria dit que esperava quelcom incert, inquietador, que havia de venir i no venia”

“Tot lo del món és bonic si es mira amb bons uis, ermitana!” (ho deia el pastor) “De cada paratge, de cada roca, de cada branquilló en veia brollar una llegenda, i el sentit de lo meravellós es despertà en ella com una nova consciència superior”

“En cosa de mesos tot s’havia enfonsat a son entorn, havia fugit d’ella tot lo alegrador”

“Pensà quina ventura hauria estat la seva si hagués trobat en son camí a n’aquell home abans que a l’altre. Més ara els daus estaven jugats, i lo que hauria pogut ésser ventura si hagués tingut lloc a son temps, ara sols podia ésser ja un mancament, un pecat, una baixesa”

El desig de la Mila sense resposta; no sap què fer; un marit absent i gandul i la resta d’opcions li son prohibides per la societat i la religió. La seva ànima es turmenta. No troba solució: mals pensaments, enveges, interessos. Tothom fa bona cara pel davant, però malpensa pel darrere.

“Les males paraules fan com l’agram: per tot arrelen i mai més es desnien ... La brama correria, la senyalarien amb el dit, la tindrien en les llengües amb suposances vergonyoses”

“Li havia anat fugint tot de mica en mica: primer la consideració després l’afecte, més tard la paciència; ara acabava de trencar-se-li la darrera anella de la cadena: la resignació. No li quedava per a aquell home més que un menyspreu enferestit que en vint-i-quatre hores s’enverinà d’una gran violència”

“I resolta, se’l mirà de fit a fit com volent fer-li penetrar fins a l’ànima la terrible amenaça.

Després baixà lentament del regatell i sense afegir altre mot, sense tombar la cara, sense res més que la roba de l’esquena, la dona èrtica i greu, amb el cap dret i els ulls ombrívols, emprengué sola la davallada

Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí”

Només un consell: llegiu-lo sense por i gaudiu de la seva lectura.