dilluns, 26 de febrer del 2018

Teoria dels sentiments


Carlos Castilla del Pino (1922-2009) era un psiquiatra andalús que va ser tot un referent en la meva època d’estudiant de psicologia a la UAB. Vaig tenir la sort d’assistir a alguna de les seves brillants conferències. Era conegut per la seva militància comunista. És autor d’una extensa bibliografia. Recordo haver llegit la seva “Introducción a la Psiquiatria”, un dels manuals de l’assignatura de Psicopatologia d’Adults, i també dues obres menors “Psiconálisis i marxismo” i “La Incomunicación”. Aquest darrer em va agradar molt.
Imatge manllevada de la Wikipedia
Als prestatges de casa tinc aquesta “Teoria de los sentimientos” que no havia llegit mai. Com molts altres llibres es queden allà esperant pacientment el moment en que arribi la seva lectura. Ara disposo de més temps i m’ha donat per recuperar algunes de les lectures pendents dels meus temps d’estudiant de psicologia. Per fi li ha arribat el torn!

No m’ha entusiasmat, però com en tot llibre que tracta de la psicologia de l’ésser humà, sempre hi ha fragments que et fan reflexionar i que voldria reflectir en aquest escrit.
  • El aburrimiento es una frustración ante la imposibilidad de obtener relaciones estimulantes con los objetos que se desearía” Em costa molt d’entendre que la gent s’avorreixi. Sense considerar-me una persona multitasca sempre tinc moltes coses a fer que m’interessen i amb les que m’ho passo bé.
  • Dues situacions que ens poden produir molt malestar “Odiar a un objeto que no puede ser evitado o amar al objeto que no puede ser poseído, añade … tensión al conflicto … y prolonga la anhoemostasis y la inadaptación del sujeto
  • La vinculación objetiva no se establece directamente con los objetos sino con las imágenes de los mismos construidas por el sujeto” “Sin la imagen del objeto no hay sentimientos, porque la imagen del objeto es lo único que conocemos del objeto. No es el objeto el que penetra en el sujeto para provocar el sentimiento, sino su imagen.” En la nostra ment no tenim objectes; només tenim les imatges que ens hem construït dels objectes.
  • La visió que tenim de la realitat, no és mai del tot real, però si la distància entre la realitat i la nostre visió sobre la mateixa és molt gran la inadaptació és inevitable: "Desde ningún punto de vista la realidad se nos aparece como tal, sino como nos parece y deseamos; por lo tanto la realidad que vemos y con ella la de nosotros mismos, es la "nuestra". Distorsionamos el objeto y sus relaciones para con nosotros. Esto conduce directamente al conflicto, porque, por una parte, en una relación sujeto/objeto el objeto es como imaginamos que es, y por otra el objeto es. La realidad es terca y finalmente se impone, y de ninguna manera podemos moldearla a nuestro antojo. La realidad tolera un tanto de distorsión sin pasar factura, pero si la distorsión es demasiada el choque es inevitable y pone en cuestión las posibilidades adaptativas del sujeto"
  • La tendencia del ser humano es a la bipolarización extrema y simplificadora” Ens costa molt veure els matisos. Tenim una tendència malaltissa a simplificar i a moure’ns en posicions contraposades.
  • Lo bueno está en dependencia inmediata de lo deseado por mí y no en una cualidad del objeto” Tot és sempre subjectiu. La objectivitat no existeix en el nostre pensament encara que ens esforcem per ser-ho
  • Tenim la consciència “de que nos reconocemos el mismo pese a recordarnos distintos y nos sabemos continuamente el mismo

Algunes consideracions sobre el jo, la seva construcció i la seva relació amb la realitat que l’envolta:

  • Puesto que los seres humanos se mueven en una doble vida, la íntima y la pública, es lógico que para esta última se trate de construir yoes públicamente aceptables y a ser posible renocidamente valiosos” “Nadie se presenta ante el otro con la imagen que tiene de sí, sino con la que compone para que su propuesta de relación tenga éxito” Si hi ha moltes diferències i contradiccions entre el jo íntim i el jo públic es poden generar molts problemes personals.
  • La mayoría de las veces, el sujeto lo hace a partir de una teoría o hipótesis pragmática sobre la realidad, sobre el contexto que espera hallar, y de acuerdo con esta teoría el sujeto construye el proyecto de yo más adecuado. Lo matiza, lo deconstruye y reconstruye en parte, según el caso; en suma, lo controla en su quehacer practico. Nunca ese yo anticipado, proyectado se vuelca tal cual sobre la realidad. Las más de las veces, y puesto que el contexto, en un grado mayor o menor, es imprevisible, el sujeto modifica el yo proyectado en la adopción de una estrategia de éxito. En pocas palabras, el yo no se improvisa, sino que se adapta de manera extremadamente flexible al contexto, de acuerdo con el propósito de su actuación y a las posibilidades de éxito al respecto” D’alguna manera sempre cerquem quedar bé amb el que ens rodeja.
  • No hay yo anticipado que se pueda implantar sin más en el contexto de actuación, porque, como decía antes, la misma inclusión del yo lo modificará de forma no siempre predecible. Hay, pues, que readaptar el yo imaginado a medida que él mismo alteró las realidades supuestas” És clar que l’aparició del subjecte modifica la realitat.
  • El yo es la imagen instrumental con la que el sujeto se presenta en y para la situación; y también un intermediario entre el sujeto y la situación. Actuamos en cada situación representados por un yo, que hará lo que pueda para el logro de la mejor imagen del sujeto. El yo es la representación con la que el sujeto se propone obtener la mejor de las imágenes posibles en un contexto concreto cara a la interacción y la satisfacción desiderativa derivada del logro de sus propósitos. Esto quiere decir que el sujeto construye el yo como un sistema de signos, como un discurso articulado; en suma, como un mensaje, mediante el cual pretende que el otro, por una parte, forme la imagen que él proyectó y anhela provocar y, por contra, que acepte su propuesta” Cerquem donar una imatge, encara que no sempre ho aconseguim i que aquesta cerca no sempre és del tot conscient.

Algunes consideracions sobre el desenvolupament dels infants i la construcció del coneixement:

  • El niño irrumpe en el mundo como “una máquina deseante
  • El conocimiento de que hay objetos que no logra poseer es la base de la incipiente separación entre el sujeto y la realidad exterior. Si toda la realidad exterior, o mejor, si todos los objetos de la realidad exterior se lograran, esto es, se hicieran “míos” el niño no establecería una barrera entre lo mío y lo no-mío
  • Es un hecho comprobador que un cierto grado de resistencia por parte del objeto a dejarse poseer, y, en último término, incluso de frustración, contribuye a un mejor desarrollo cognitivo del recién nacidoSaber gestionar la frustració és cabdal pel desenvolupament de l’infant.

Educado” es una palabra de la misma familia que “adecuado”.

dimecres, 21 de febrer del 2018

Un joc molt brut


Una novel·la en quatre capítols ben clars i evidents:

El projecte

El Xavier coneix a la Juna, una noia molt atractiva i s’enamora perdudament. La Juna li proposa assassinar al seu oncle. El Xavier no ho veu clar, però el seu desig i el seu enamorament i les males arts de la Juna el porten ha acceptar-ho.

No ho veia clar, no ho hauria pogut definir ..., però sabia que des que ella féu irrupció en la meva vida tot era diferent, que mai més no tornaria a ser el d’abans, que la sola contemplació de la seva beutat m’enriquia interiorment. Tot d’una, en la cambra closa de la meva vida, algú havia obert la finestra

Vaig conèixer els darrers cops de cua d’una pugna que, abans de resoldre’s definitivament, m’esqueixava en dues meitats. En algun indret, però, tot era decidit, ho havia estat sempre. I ho sabia

Els fets

Va seguir el pla de la Juna.

Els primers dies tot eren remordiments, tot eren imatges dels moment de l’assassinat, però en el curs dels mesos següents va anar passant. “Potser en el fons, sense saber-ho tenia un cor d’assassí

La recerca

Al cap de sis mesos, la Juna no acudeix a la cita tal com havien quedat que faria. Aleshores inicia la seva cerca. Cap pista, res del que li havia explicat era veritat. Finalment la troba i “Ara ho pagaria. L’amor defraudat, el desig que no em va permetre de satisfer, les il·lusions que eixalà després d’haver-les despertades, l’engany diari a què s’havia lliurat durant una mesada ininterrompuda, aquell desassossec que ara em consumia, el gust de cendra i de fel que m’omplia la boca... Tot, tot ho pagaria. Potser encara no sabia ben bé com, però ho pagaria

Aquells dies, dintre meu hi havia quelcom de terrible i d’ombrívol que treballava a pressió

I finalment la localitza i quan està al seu davant:

No sé si m’ho havia proposat. En aquell moment no sabia res, perquè dintre meu es barrejaven dos sentiments antagònics, igualment poderosos en aparença. Aquella ràbia freda i sorda que precedeix les explosions frenètiques i el dolor que segueix les grans pèrdues. Un dolor més agut que mai, inimaginable, però cert, operant, el dolor que reviscolava la seva presència. ... Tot era estrany, inesperat, desconcertant, mentre la pressió anava creixent

Aleshores els ulls la traïren. Fou una cosa breu, com un llampec triomfal que alhora revelava un menyspreu infinit. Tot va capgirar-se, a fora i a dintre. L’espia d’uns segons, na hauria pogut dir on era, el cap em voltava, tot jo em sentia endut per un menyspreu encara més amarg, més punyent, que el dels seus ulls. Imbècil, imbècil!, em deia. Havia estat a punt de tornar a caure en la trampa

Les explicacions

Un breu capítol final.

El Pedrolo del mes de febrer al sac.

dimarts, 20 de febrer del 2018

El sentit de la ficció



Jaume Cabré és un dels millors escriptors catalans actuals per no dir el millor. Després d’escriure “L’ombra de l’eunuc”, una gran novel·la va publicar el primer llibre en el que reflexiona sobre el fet d’escriure i també hi afegeix algunes reflexions que sobrepassen el fet de l’escriptura i s’acosten més a la vida.

Poc puc afegir al que ell mateix diu. He escollit algunes de les seves reflexions

  • El lector d’una novel·la, o el lector de poesia, si n’ha sortit transformat, quan tanca el llibre per darrer cop, sap que a partir d’aquell moment ell és ell més aquella lectura
  • El lector que es lliura, que s’aboca a la novel·la que està llegint, està acceptant un compromís, perquè està assumint la proposta de l’escriptor que, amb l’ús de la paràbola i de la paraula i amb els recursos d’estil, l’acara amb el seu propi interior
  • L’escriptor intueix que aquell és el mot adequat, a la primera temptativa o després de molts tempteigs.”
  • El més important durant el procés d’elaboració d’una novel·la és ... acceptar que durant el temps necessàriament llarg que duri aquest procés, el novel·lista viu la novel·la, la treballa des de dins o, si voleu, ... fica dins seu la novel·la”
  • Per a mi escriure, com viure, és dubtar. Escriure és crear del no-res, o del dubte, amb el llenguatge. És un acte íntim que proporciona una alegria total perquè et veus capaç de penetrar en aquest món que estàs imaginant i que comença a existir amb les teves paraules
  • Quan nominem, quan posem nom a les coses, estem creant; el nom fa la cosa perquè les coses existeixen en la mesura que es diuen, que tenen un nom. El món de la ficció comença a existir quan és dit, quan és escrit. I l’espai de l’escriptura, l’espai en el que es mou l’escriptor és el de l’absoluta llibertat. ... Durant la creació, l’escriptor se sent lliure i és lliure. I aquesta llibertat fa por i en algun cas pot ser incòmoda d’assumir.”
  • Quan començo una novel·la, no sé quina de les infinites possibilitats adoptarà; no sé si tendirà cap a un cantó o cap a un altre. Escriure és moure’s entremig de la marejadora llibertat de la creació
  • El futur és un desig, un somni; és la gran coartada dels polítics i és cap on mira la gent jove i on la gent gran no vol mirar gaire fixament perquè els pot encegar la presència de la mort. Per la seva pròpia essència, no el tenim a les mans. El present, què és? No ho acabo de saber: prou feina tinc a viure’l i mai no se si tot just és esperança o ja és record: és sentiments, accions, impulsos, dubtes ... És un ocell que se’ns escapa de les mans. ... I el passat? Això sí que ho és. El passat està delimitat i saps que el posseeixes a través del record. ... Amb certitud, només posseïm el passat. I si hom no està satisfet d’aquest passat? Doncs s’ha d’aguantar perquè la vida no admet replay.”
  • Els moments no explicats dels personatges sempre superen els pocs moments explicats
  • La vida de l’escriptor per més que en el fons només escrigui per ell, està en mans del seu lector

Conclusió final no ha de ser gens fàcil escriure una novel·la i ser escriptor.


El llibre acaba amb un apèndix de poques pàgines amb les notes de quan escrivia els guions de la sèrie televisiva “Estació d’enllaç”. Escriure novel·les i escriure guions televisius no té res a veure són dues feines totalment diferent i queda molt clar amb la lectura d’aquest apèndix al final del llibre.

diumenge, 18 de febrer del 2018

La invenció de la solitud


La invenció de la solitud” un títol suggeridor està format per dos relats amb un tema únic la memòria. La solitud del títol tan sols hi apareix de retruc. En el primer “Retrat d’un home invisible”.  Un cop mort el seu pare, Paul Auster, fa memòria de com era i de la seva relació amb ell, així com de tot el que l’envoltava. Quan se’ns mort algú proper d’alguna manera tots fem una mena de repàs de com ha estat la nostra relació amb ell. I en aquest repàs acabem trobant alguns punts dels que assenyala l’Auster.
  • No hi ha res més terrible que haver d’encarar-se amb els objectes d’un mort. Les coses són inertes: tenen significat només en funció de la vida que en fa ús. Quan aquesta vida s’acaba, les coses canvien, encara que continuïn sent les mateixes. Hi són però no hi són: fantasmes tangibles, condemnats a sobreviure en un món al qual ja no pertanyen. ¿Què sentim, per exemple, davant d’un armari ple de roba que espera silenciosament que se la torni a posar un home que no tornarà per obrir-ne la porta? ... De sobte es revelen coses que un no té ganes de veure, que un no té ganes de saber
  • Cada vegada que obria un calaix o ficava el cap en un armari, em sentia com un intrús, un lladre que regira els racons secrets de la ment d’un home. No deixava d’imaginar-me que el meu pare entrava, m’enviava una mirada d’incredulitat i em preguntava què diantre feia. No em semblava just que no pogués protestar. No tenia dret a envair la seva intimitat
  • És impossible entrar en la solitud d’un altre. Si és veritat que podem arribar a conèixer un altre ésser humà, encara que només sigui una mica, ho és només en la mesura que ell vulgui que el coneguin”. Per molt properes que siguin les persones, fins i tot, havent-hi establert relacions íntimes, mai els arribem a conèixer. Acaben essent uns perfectes desconeguts que tenim al nostre costat. Es fa molt evident en el moment de la seva mort.
  • Unes imatges petitíssimes: inalterables, allotjades al fang de la memòria, ni enterrades ni tampoc del tot recuperables. I, no obstant això, cadascuna en ella mateixa és una resurrecció fugaç, un instant altrament perdut” Moltes vegades, això és l’únic que ens queda del mort. I aquestes imatges amb el pas del temps algunes es van diluint i altres es van perdent.

El segon relat “El llibre de la Memòria” no l’he trobat tant reeixit com el primer. Moltes digressions, potser massa. L’he trobat inconsistent. M’ha costat de seguir el fil de les seves reflexions, encara que algunes em resulten interessants.

Parla de moments personals, de moments especials en un recorregut pels seus records sense seguir una cronologia concreta i saltant d’un fet a un altre tal i com de ben segur actua la nostra memòria. Moltes vegades la volem estructurar i fixar, però es mostra escàpol i fugissera. No es deixa atrapar.

Defineix “la memòria com un lloc, com un edifici, com un seguit de columnes, cornises i pòrtics. El cos a l’interior de la ment, com si ens hi moguéssim i anéssim d’un lloc a l’altre, i el soroll dels nostres passos quan caminem, movent-nos d’un lloc a l’altre

Algunes sensacions que alguna vegada també he sentit:
  • De vegades els records li arriben com una veu. És una veu que parla dins seu, i no és necessàriament la seva pròpia veu. ... A vegades falseja de manera deliberada la història que li explica, distorsionant-ne els fets segons els seus desitjos i alimentant els interessos del drama més que no pas els de la veritat. Llavors ell ha de parlar amb la seva pròpia veu i dir-li que s’aturi, i la fa tornar al silenci del qual prové ... I fins i tot quan no diu res, ell sap que encara hi és, i en el silenci d’aquesta veu que no diu res, ell espera que parli
  • El que passa avui és una simple variació del que passava ahir. L’avui és un ressò de l’ahir, i el demà prefigurarà el que passi l’any que ve
  • És possible que no creixem, que tot i que ens fem grans, continuem sent els nens que sempre hem estat. Recordem com érem aleshores, i ens sentim els mateixos. Va ser llavors que ens vam convertir en el que som ara, però continuem sent el que érem, malgrat els anys. No canviem per pròpia voluntat. El temps ens fa envellir, però nosaltres no canviem
  • La història de la memòria és la història del que veiem. I és la història del que veiem encara que les coses que es veuen ja no hi siguin.”
Amb el llibre ja molt avançat reflexiona sobre la solitud. “Qui busca la solitud busca el silenci”. Sobre tot, reflexiona sobre la solitud de l’escriptor en el moment d’escriure i la relació de solituds entre autor, traductor i lector: “Cada llibre és una imatge de la solitud. És un objecte tangible que es pot agafar, deixar, obrir i tancar, i les paraules que conté representen molts mesos, fins i tot anys, de la solitud d’un home, de manera que es podria que cada vegada que un llegeix una paraula d’un llibre s’enfronta a una partícula d’aquesta solitud. Un home està assegut sol en una habitació i escriu. El llibre, tant si parla de la solitud com si no, és necessàriament un producte d’aquesta solitud. A. seu a la seva habitació per traduir el llibre d’un altre home, i és com si estigués entrant en la solitud d’aquest home i se la fes seva. Però evidentment això és impossible. Perquè un cop s’ha obert una esquerda en una solitud, un cop una altra persona s’ha fet càrrec d’aquella solitud, allò ja no és solitud sinó una mena de companyia. Encara que només hi hagi un home a l’habitació, és com si n’hi hagués dos. ... Per tant, és possible estar sol i no estar-ho al mateix temps

Però ja cap el final del llibre una llarga cita de Leibniz contradiu la seva tesi de que tots estem sols i afrontem la vida en solitud. Segons Leibniz: “Atès que el tot és ple, tota la matèria està en contacte i qualsevol moviment d’aquest tot ple produeix algun efecte en els cossos llunyans, proporcional a la distància. D’aquí ve que cada cos no solament rep l’efecte dels que hi estan en contacte, i per tant queda alterat d’alguna manera per tot el que els passa, sinó que a través d’aquests cossos també és alterat pels que toquen aquells amb els quals està en contacte directe. D’aquí se’n deriva que aquesta comunicació s’estén fins a la distància que sigui. En conseqüència, cada cos experimenta tot el que té lloc a l’univers, fins el punt que algú que ho veiés tot podria interpretar en qualsevol cos el que està passant a qualsevol lloc, i fins i tot el que ja ha passat o el que passarà. Seria capaç d’observar en el present coses remotes tant en el temps com en l’espai

dilluns, 12 de febrer del 2018

El nét, l’avi i la memòria



L’avi Joan que fa poc ha estat diagnosticat d’Alzheimer. Juntament amb l’avia deixen el poble i es traslladen a viure a la casa de la seva filla a Barcelona. La veu narradora és la del Jan, el nét que ens explica les vivències amb el seu avi.

S’estableix una relació molt tendre entre nét i avi. El Jan ben aviat copsa que a l’avi li passa alguna cosa. Té sospites de que passa quelcom, però no sap ben bé què és. “Començo a sospitar que el canvi no és el canvi, són molts canvis petits que en fan un de gros, un de gros que no veig”.

El llibre està estructurat en capítols breus molt poètics gairebé minimalistes. 

Fa uns ulls de vidre que no li conec

"-Podem ser les dues coses, Jan. Tu ara has de ser formiga, has de preparar-te per l’hivern. L’avi, en canvi, ja pot cantar perquè ja l’ha passat, l’hivern

El soroll de les passes arrossegades de l’avi sembla que em vulgui esquinçar les orelles

Primer serà la memòria. Una altra frase que no sé què vol dir, però que sento que se’m grava per la part de dins de la pell

Ens fan entrar en els pensaments del Jan i anem assistint al deteriorament de l’avi.

Des que els avis viuen amb nosaltres, el que em molesta és el silenci que parla quan tots callen, quan l’avi deixa una frase a mitges, quan l’àvia desplega un record damunt la taula

I arriba un moment que li expliquin el que està passant: “l’avi ho està oblidant tot a poc a poc, se li està esborrant tot el que ha viscut i tot el que ha après. Es veu que es una malaltia, i que no es cura

Jo no vull la o de l’avi, el vull a ell, a ell i les seves dues memòries, vull les nostres converses per sempre” Es resisteix a perdre a l’avi que ha conegut sempre.

L’avi s’havia esborrat una mica més. Llavors he entès que ja no em vindrà a buscar més tot sol, perquè es podria perdre, com es perd la seva memòria per un forat que és la malaltia

L’avi dorm molt. S’adorm al sofà, a la butaca. Sembla que no vulgui està despert. Potser dormir els allunya d’aquest món tant feixuc que cada vegada entenen menys.

L’escena de parar taula i les dificultats que una tasca tan senzilla representa per l’avi i com el Jan intenta ajudar-lo sense que es noti m’ha encantat.

Cap dels dos no hem gosat dir res a l’avi, l’hem deixat fer, dins la càpsula del seu record, mirant amunt, tocant el tronc, fent que no mentre cada cop ens agafàvem més fort de la mà

Els meus ulls han buscat corrents els de l’avi i els han trobat buits: l’avi mirava cap endins, no les escoltava ni les veia

El meu cap també era un bullidor de pensament petits i durs com grans d’arròs i no hi havia manera de coure’ls, d’estovar-los. He imaginat el cap de l’avi ple de grans d’arròs cru cada cop més allunyats els uns dels altres, i la mare i l’àvia destriant-ne els que encara es podrien coure

L’avi Joan va deixant de ser l’avi Joan, es va esborrant com diu el Jan. Veure el deteriorament mental dels familiars més propers és molt dur. I aquesta experiència vista des dels ulls d’un infant de 10 anys encara és molt més incomprensible.

Primer serà la memòria, després jo”, ... però l’avi no em va dir que dins la memòria hi ha qui som. El noi del mirall fa cara trista i ja no sóc jo. M’he mirat massa. Potser és això el que li passa a l’avi, la malaltia el fa mirar-se massa, mirar-se endins, i com més es mira més s’esborra. Però si no et mires, si no et mires gens, com saps qui ets? Com et reconeixes quan et veus reflectit en un mirall?

També en parlen a: