El sentit de la ficció

Jaume Cabré és un dels millors escriptors catalans actuals per no dir el millor. Després d’escriure “L’ombra de l’eunuc”, una gran novel·la va publicar el primer llibre en el que reflexiona sobre el fet d’escriure i també hi afegeix algunes reflexions que sobrepassen el fet de l’escriptura i s’acosten més a la vida.

Poc puc afegir al que ell mateix diu. He escollit algunes de les seves reflexions

• “El lector d’una novel·la, o el lector de poesia, si n’ha sortit transformat, quan tanca el llibre per darrer cop, sap que a partir d’aquell moment ell és ell més aquella lectura”
• “El lector que es lliura, que s’aboca a la novel·la que està llegint, està acceptant un compromís, perquè està assumint la proposta de l’escriptor que, amb l’ús de la paràbola i de la paraula i amb els recursos d’estil, l’acara amb el seu propi interior”
• “L’escriptor intueix que aquell és el mot adequat, a la primera temptativa o després de molts tempteigs.”
• “El més important durant el procés d’elaboració d’una novel·la és ... acceptar que durant el temps necessàriament llarg que duri aquest procés, el novel·lista viu la novel·la, la treballa des de dins o, si voleu, ... fica dins seu la novel·la”
• “Per a mi escriure, com viure, és dubtar. Escriure és crear del no-res, o del dubte, amb el llenguatge. És un acte íntim que proporciona una alegria total perquè et veus capaç de penetrar en aquest món que estàs imaginant i que comença a existir amb les teves paraules”
• “Quan nominem, quan posem nom a les coses, estem creant; el nom fa la cosa perquè les coses existeixen en la mesura que es diuen, que tenen un nom. El món de la ficció comença a existir quan és dit, quan és escrit. I l’espai de l’escriptura, l’espai en el que es mou l’escriptor és el de l’absoluta llibertat. ... Durant la creació, l’escriptor se sent lliure i és lliure. I aquesta llibertat fa por i en algun cas pot ser incòmoda d’assumir.”
• “Quan començo una novel·la, no sé quina de les infinites possibilitats adoptarà; no sé si tendirà cap a un cantó o cap a un altre. Escriure és moure’s entremig de la marejadora llibertat de la creació”
• “El futur és un desig, un somni; és la gran coartada dels polítics i és cap on mira la gent jove i on la gent gran no vol mirar gaire fixament perquè els pot encegar la presència de la mort. Per la seva pròpia essència, no el tenim a les mans. El present, què és? No ho acabo de saber: prou feina tinc a viure’l i mai no se si tot just és esperança o ja és record: és sentiments, accions, impulsos, dubtes ... És un ocell que se’ns escapa de les mans. ... I el passat? Això sí que ho és. El passat està delimitat i saps que el posseeixes a través del record. ... Amb certitud, només posseïm el passat. I si hom no està satisfet d’aquest passat? Doncs s’ha d’aguantar perquè la vida no admet replay.”
• “Els moments no explicats dels personatges sempre superen els pocs moments explicats”
• “La vida de l’escriptor per més que en el fons només escrigui per ell, està en mans del seu lector”

Conclusió final no ha de ser gens fàcil escriure una novel·la i ser escriptor.

El llibre acaba amb un apèndix de poques pàgines amb les notes de quan escrivia els guions de la sèrie televisiva “Estació d’enllaç”. Escriure novel·les i escriure guions televisius no té res a veure són dues feines totalment diferent i queda molt clar amb la lectura d’aquest apèndix al final del llibre.