La invenció de la solitud

“La invenció de la solitud” un títol suggeridor està format per dos relats amb un tema únic la memòria. La solitud del títol tan sols hi apareix de retruc. En el primer “Retrat d’un home invisible”.  Un cop mort el seu pare, Paul Auster, fa memòria de com era i de la seva relació amb ell, així com de tot el que l’envoltava. Quan se’ns mort algú proper d’alguna manera tots fem una mena de repàs de com ha estat la nostra relació amb ell. I en aquest repàs acabem trobant alguns punts dels que assenyala l’Auster.

• “No hi ha res més terrible que haver d’encarar-se amb els objectes d’un mort. Les coses són inertes: tenen significat només en funció de la vida que en fa ús. Quan aquesta vida s’acaba, les coses canvien, encara que continuïn sent les mateixes. Hi són però no hi són: fantasmes tangibles, condemnats a sobreviure en un món al qual ja no pertanyen. ¿Què sentim, per exemple, davant d’un armari ple de roba que espera silenciosament que se la torni a posar un home que no tornarà per obrir-ne la porta? ... De sobte es revelen coses que un no té ganes de veure, que un no té ganes de saber”
• “Cada vegada que obria un calaix o ficava el cap en un armari, em sentia com un intrús, un lladre que regira els racons secrets de la ment d’un home. No deixava d’imaginar-me que el meu pare entrava, m’enviava una mirada d’incredulitat i em preguntava què diantre feia. No em semblava just que no pogués protestar. No tenia dret a envair la seva intimitat”
• “És impossible entrar en la solitud d’un altre. Si és veritat que podem arribar a conèixer un altre ésser humà, encara que només sigui una mica, ho és només en la mesura que ell vulgui que el coneguin”. Per molt properes que siguin les persones, fins i tot, havent-hi establert relacions íntimes, mai els arribem a conèixer. Acaben essent uns perfectes desconeguts que tenim al nostre costat. Es fa molt evident en el moment de la seva mort.
• “Unes imatges petitíssimes: inalterables, allotjades al fang de la memòria, ni enterrades ni tampoc del tot recuperables. I, no obstant això, cadascuna en ella mateixa és una resurrecció fugaç, un instant altrament perdut” Moltes vegades, això és l’únic que ens queda del mort. I aquestes imatges amb el pas del temps algunes es van diluint i altres es van perdent.

El segon relat “El llibre de la Memòria” no l’he trobat tant reeixit com el primer. Moltes digressions, potser massa. L’he trobat inconsistent. M’ha costat de seguir el fil de les seves reflexions, encara que algunes em resulten interessants.

Parla de moments personals, de moments especials en un recorregut pels seus records sense seguir una cronologia concreta i saltant d’un fet a un altre tal i com de ben segur actua la nostra memòria. Moltes vegades la volem estructurar i fixar, però es mostra escàpol i fugissera. No es deixa atrapar.

Defineix “la memòria com un lloc, com un edifici, com un seguit de columnes, cornises i pòrtics. El cos a l’interior de la ment, com si ens hi moguéssim i anéssim d’un lloc a l’altre, i el soroll dels nostres passos quan caminem, movent-nos d’un lloc a l’altre”

Algunes sensacions que alguna vegada també he sentit:

• “De vegades els records li arriben com una veu. És una veu que parla dins seu, i no és necessàriament la seva pròpia veu. ... A vegades falseja de manera deliberada la història que li explica, distorsionant-ne els fets segons els seus desitjos i alimentant els interessos del drama més que no pas els de la veritat. Llavors ell ha de parlar amb la seva pròpia veu i dir-li que s’aturi, i la fa tornar al silenci del qual prové ... I fins i tot quan no diu res, ell sap que encara hi és, i en el silenci d’aquesta veu que no diu res, ell espera que parli”
• “El que passa avui és una simple variació del que passava ahir. L’avui és un ressò de l’ahir, i el demà prefigurarà el que passi l’any que ve”
• “És possible que no creixem, que tot i que ens fem grans, continuem sent els nens que sempre hem estat. Recordem com érem aleshores, i ens sentim els mateixos. Va ser llavors que ens vam convertir en el que som ara, però continuem sent el que érem, malgrat els anys. No canviem per pròpia voluntat. El temps ens fa envellir, però nosaltres no canviem”
• “La història de la memòria és la història del que veiem. I és la història del que veiem encara que les coses que es veuen ja no hi siguin.”

Amb el llibre ja molt avançat reflexiona sobre la solitud. “Qui busca la solitud busca el silenci”. Sobre tot, reflexiona sobre la solitud de l’escriptor en el moment d’escriure i la relació de solituds entre autor, traductor i lector: “Cada llibre és una imatge de la solitud. És un objecte tangible que es pot agafar, deixar, obrir i tancar, i les paraules que conté representen molts mesos, fins i tot anys, de la solitud d’un home, de manera que es podria que cada vegada que un llegeix una paraula d’un llibre s’enfronta a una partícula d’aquesta solitud. Un home està assegut sol en una habitació i escriu. El llibre, tant si parla de la solitud com si no, és necessàriament un producte d’aquesta solitud. A. seu a la seva habitació per traduir el llibre d’un altre home, i és com si estigués entrant en la solitud d’aquest home i se la fes seva. Però evidentment això és impossible. Perquè un cop s’ha obert una esquerda en una solitud, un cop una altra persona s’ha fet càrrec d’aquella solitud, allò ja no és solitud sinó una mena de companyia. Encara que només hi hagi un home a l’habitació, és com si n’hi hagués dos. ... Per tant, és possible estar sol i no estar-ho al mateix temps”

Però ja cap el final del llibre una llarga cita de Leibniz contradiu la seva tesi de que tots estem sols i afrontem la vida en solitud. Segons Leibniz: “Atès que el tot és ple, tota la matèria està en contacte i qualsevol moviment d’aquest tot ple produeix algun efecte en els cossos llunyans, proporcional a la distància. D’aquí ve que cada cos no solament rep l’efecte dels que hi estan en contacte, i per tant queda alterat d’alguna manera per tot el que els passa, sinó que a través d’aquests cossos també és alterat pels que toquen aquells amb els quals està en contacte directe. D’aquí se’n deriva que aquesta comunicació s’estén fins a la distància que sigui. En conseqüència, cada cos experimenta tot el que té lloc a l’univers, fins el punt que algú que ho veiés tot podria interpretar en qualsevol cos el que està passant a qualsevol lloc, i fins i tot el que ja ha passat o el que passarà. Seria capaç d’observar en el present coses remotes tant en el temps com en l’espai”