dimecres, 21 de febrer de 2018

Un joc molt brut


Una novel·la en quatre capítols ben clars i evidents:

El projecte

El Xavier coneix a la Juna, una noia molt atractiva i s’enamora perdudament. La Juna li proposa assassinar al seu oncle. El Xavier no ho veu clar, però el seu desig i el seu enamorament i les males arts de la Juna el porten ha acceptar-ho.

No ho veia clar, no ho hauria pogut definir ..., però sabia que des que ella féu irrupció en la meva vida tot era diferent, que mai més no tornaria a ser el d’abans, que la sola contemplació de la seva beutat m’enriquia interiorment. Tot d’una, en la cambra closa de la meva vida, algú havia obert la finestra

Vaig conèixer els darrers cops de cua d’una pugna que, abans de resoldre’s definitivament, m’esqueixava en dues meitats. En algun indret, però, tot era decidit, ho havia estat sempre. I ho sabia

Els fets

Va seguir el pla de la Juna.

Els primers dies tot eren remordiments, tot eren imatges dels moment de l’assassinat, però en el curs dels mesos següents va anar passant. “Potser en el fons, sense saber-ho tenia un cor d’assassí

La recerca

Al cap de sis mesos, la Juna no acudeix a la cita tal com havien quedat que faria. Aleshores inicia la seva cerca. Cap pista, res del que li havia explicat era veritat. Finalment la troba i “Ara ho pagaria. L’amor defraudat, el desig que no em va permetre de satisfer, les il·lusions que eixalà després d’haver-les despertades, l’engany diari a què s’havia lliurat durant una mesada ininterrompuda, aquell desassossec que ara em consumia, el gust de cendra i de fel que m’omplia la boca... Tot, tot ho pagaria. Potser encara no sabia ben bé com, però ho pagaria

Aquells dies, dintre meu hi havia quelcom de terrible i d’ombrívol que treballava a pressió

I finalment la localitza i quan està al seu davant:

No sé si m’ho havia proposat. En aquell moment no sabia res, perquè dintre meu es barrejaven dos sentiments antagònics, igualment poderosos en aparença. Aquella ràbia freda i sorda que precedeix les explosions frenètiques i el dolor que segueix les grans pèrdues. Un dolor més agut que mai, inimaginable, però cert, operant, el dolor que reviscolava la seva presència. ... Tot era estrany, inesperat, desconcertant, mentre la pressió anava creixent

Aleshores els ulls la traïren. Fou una cosa breu, com un llampec triomfal que alhora revelava un menyspreu infinit. Tot va capgirar-se, a fora i a dintre. L’espia d’uns segons, na hauria pogut dir on era, el cap em voltava, tot jo em sentia endut per un menyspreu encara més amarg, més punyent, que el dels seus ulls. Imbècil, imbècil!, em deia. Havia estat a punt de tornar a caure en la trampa

Les explicacions

Un breu capítol final.

El Pedrolo del mes de febrer al sac.