L’avi Joan que fa poc ha estat
diagnosticat d’Alzheimer. Juntament amb l’avia deixen el poble i es traslladen
a viure a la casa de la seva filla a Barcelona. La veu narradora és la del Jan,
el nét que ens explica les vivències amb el seu avi.
S’estableix una relació molt
tendre entre nét i avi. El Jan ben aviat copsa que a l’avi li passa alguna cosa.
Té sospites de que passa quelcom, però no sap ben bé què és. “Començo a sospitar que el canvi no és el
canvi, són molts canvis petits que en fan un de gros, un de gros que no veig”.
El llibre està estructurat en capítols
breus molt poètics gairebé minimalistes.
“Fa uns ulls de vidre que no li conec”
"-Podem ser les dues coses, Jan. Tu ara has de ser formiga, has de
preparar-te per l’hivern. L’avi, en canvi, ja pot cantar perquè ja l’ha passat,
l’hivern”
“El soroll de les passes arrossegades de l’avi sembla que em vulgui
esquinçar les orelles”
“Primer serà la memòria. Una altra frase que no sé què vol dir, però que
sento que se’m grava per la part de dins de la pell”
Ens fan entrar en els pensaments
del Jan i anem assistint al deteriorament de l’avi.
“Des que els avis viuen amb nosaltres, el que em molesta és el silenci
que parla quan tots callen, quan l’avi deixa una frase a mitges, quan l’àvia
desplega un record damunt la taula”
I arriba un moment que li
expliquin el que està passant: “l’avi ho
està oblidant tot a poc a poc, se li està esborrant tot el que ha viscut i tot
el que ha après. Es veu que es una malaltia, i que no es cura”
“Jo no vull la o de l’avi, el vull a ell, a ell i les seves dues
memòries, vull les nostres converses per sempre” Es resisteix a perdre a l’avi
que ha conegut sempre.
“L’avi s’havia esborrat una mica més. Llavors he entès que ja no em
vindrà a buscar més tot sol, perquè es podria perdre, com es perd la seva memòria
per un forat que és la malaltia”
L’avi dorm molt. S’adorm al sofà,
a la butaca. Sembla que no vulgui està despert. Potser dormir els allunya
d’aquest món tant feixuc que cada vegada entenen menys.
L’escena de parar taula i les
dificultats que una tasca tan senzilla representa per l’avi i com el Jan
intenta ajudar-lo sense que es noti m’ha encantat.
“Cap dels dos no hem gosat dir res a l’avi, l’hem deixat fer, dins la
càpsula del seu record, mirant amunt, tocant el tronc, fent que no mentre cada
cop ens agafàvem més fort de la mà”
“Els meus ulls han buscat corrents els de l’avi i els han trobat buits:
l’avi mirava cap endins, no les escoltava ni les veia”
“El meu cap també era un bullidor de pensament petits i durs com grans
d’arròs i no hi havia manera de coure’ls, d’estovar-los. He imaginat el cap de
l’avi ple de grans d’arròs cru cada cop més allunyats els uns dels altres, i la
mare i l’àvia destriant-ne els que encara es podrien coure”
L’avi Joan va deixant de ser
l’avi Joan, es va esborrant com diu el Jan. Veure el deteriorament mental dels
familiars més propers és molt dur. I aquesta experiència vista des dels ulls
d’un infant de 10 anys encara és molt més incomprensible.
“Primer serà la memòria, després jo”, ... però l’avi no em va dir que
dins la memòria hi ha qui som. El noi del mirall fa cara trista i ja no sóc jo.
M’he mirat massa. Potser és això el que li passa a l’avi, la malaltia el fa
mirar-se massa, mirar-se endins, i com més es mira més s’esborra. Però si no et
mires, si no et mires gens, com saps qui ets? Com et reconeixes quan et veus
reflectit en un mirall?”
També en parlen a:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada