dilluns, 12 de febrer del 2018

El nét, l’avi i la memòria



L’avi Joan que fa poc ha estat diagnosticat d’Alzheimer. Juntament amb l’avia deixen el poble i es traslladen a viure a la casa de la seva filla a Barcelona. La veu narradora és la del Jan, el nét que ens explica les vivències amb el seu avi.

S’estableix una relació molt tendre entre nét i avi. El Jan ben aviat copsa que a l’avi li passa alguna cosa. Té sospites de que passa quelcom, però no sap ben bé què és. “Començo a sospitar que el canvi no és el canvi, són molts canvis petits que en fan un de gros, un de gros que no veig”.

El llibre està estructurat en capítols breus molt poètics gairebé minimalistes. 

Fa uns ulls de vidre que no li conec

"-Podem ser les dues coses, Jan. Tu ara has de ser formiga, has de preparar-te per l’hivern. L’avi, en canvi, ja pot cantar perquè ja l’ha passat, l’hivern

El soroll de les passes arrossegades de l’avi sembla que em vulgui esquinçar les orelles

Primer serà la memòria. Una altra frase que no sé què vol dir, però que sento que se’m grava per la part de dins de la pell

Ens fan entrar en els pensaments del Jan i anem assistint al deteriorament de l’avi.

Des que els avis viuen amb nosaltres, el que em molesta és el silenci que parla quan tots callen, quan l’avi deixa una frase a mitges, quan l’àvia desplega un record damunt la taula

I arriba un moment que li expliquin el que està passant: “l’avi ho està oblidant tot a poc a poc, se li està esborrant tot el que ha viscut i tot el que ha après. Es veu que es una malaltia, i que no es cura

Jo no vull la o de l’avi, el vull a ell, a ell i les seves dues memòries, vull les nostres converses per sempre” Es resisteix a perdre a l’avi que ha conegut sempre.

L’avi s’havia esborrat una mica més. Llavors he entès que ja no em vindrà a buscar més tot sol, perquè es podria perdre, com es perd la seva memòria per un forat que és la malaltia

L’avi dorm molt. S’adorm al sofà, a la butaca. Sembla que no vulgui està despert. Potser dormir els allunya d’aquest món tant feixuc que cada vegada entenen menys.

L’escena de parar taula i les dificultats que una tasca tan senzilla representa per l’avi i com el Jan intenta ajudar-lo sense que es noti m’ha encantat.

Cap dels dos no hem gosat dir res a l’avi, l’hem deixat fer, dins la càpsula del seu record, mirant amunt, tocant el tronc, fent que no mentre cada cop ens agafàvem més fort de la mà

Els meus ulls han buscat corrents els de l’avi i els han trobat buits: l’avi mirava cap endins, no les escoltava ni les veia

El meu cap també era un bullidor de pensament petits i durs com grans d’arròs i no hi havia manera de coure’ls, d’estovar-los. He imaginat el cap de l’avi ple de grans d’arròs cru cada cop més allunyats els uns dels altres, i la mare i l’àvia destriant-ne els que encara es podrien coure

L’avi Joan va deixant de ser l’avi Joan, es va esborrant com diu el Jan. Veure el deteriorament mental dels familiars més propers és molt dur. I aquesta experiència vista des dels ulls d’un infant de 10 anys encara és molt més incomprensible.

Primer serà la memòria, després jo”, ... però l’avi no em va dir que dins la memòria hi ha qui som. El noi del mirall fa cara trista i ja no sóc jo. M’he mirat massa. Potser és això el que li passa a l’avi, la malaltia el fa mirar-se massa, mirar-se endins, i com més es mira més s’esborra. Però si no et mires, si no et mires gens, com saps qui ets? Com et reconeixes quan et veus reflectit en un mirall?

També en parlen a: