dissabte, 13 d’octubre de 2018

La Terra Prohibida III: Les fronteres interiors


Va introduir la ploma al tinter i, com que es tractava d’un model vell, li va caldre accionar la palanqueta per omplir-la. Era l’estilogràfica que només utilitzava per a les correccions que sempre feia amb tinta vermella

Així comença el tercer volum d’aquesta magnífica tetralogia escrita per Manuel de Pedrolo l’estiu del 1957 i publicada 21 anys després. Com en el primer volum el narrador i alhora protagonista és un exiliat, Albert Cros. Des que va tornar de l’exili viu amb la seva dona i els seus dos fills. Treballa de professor de francès en una acadèmia i de corrector.

La tornada de l’exili sempre reserva sorpreses: “La Cecília era una desconeguda. S’hi havia tornat durant els anys que restaren allunyats l’un de l’altra. Era curiós ... Una desconeguda en tots els sentits, àdhuc físicament. Se’n va adonar el primer dia, i en va tenir un sobresalt .... De fet, no li perdonava que l’hagués deixada amb dues criatures als braços. Però no l’havia abandonada; s’havia vist arrossegat. Havia fet com tothom, sense tenir la més petita oportunitat de decidir el propi destí.

Els vençuts de la guerra, no només havien perdut la guerra, un cop acabada eren perseguits per les seves idees. “Les mans brutes les hi tenien tots els homes i dones que feren la guerra. I ell l’havia feta a consciència des del primer moment, generosament vessat per una causa en la qual creia, en la qual no havia deixat de creure mai, ni ara. La diferència era aquesta: mentre els altres s’adaptaven, ell no s’havia resignat

Havia d’escoltar als que deien i la major part de les vegades sense poder respondre: “Al capdavall, no sé de que ens podem queixar! El país s’ha redreçat i mai no hi havia hagut tant d’ordre ... El que has de fer ara, és oblidar totes aquestes cabòries i fer bondat
Llibre sense la pàgina 155

La tornada de l’exili havia estat del tot menys plàcida “La veu era plena de retrets. Des del primer moment havia estat plena de retrets que prosseguiren després, ...” També “s’adonava que les seves relacions amb els fills, sempre serien una mica falsejades per aquells anys d’absència” Tenia dos fills adolescents, la Rosa i el Jordi

El seu germà era agent judicial al Palau de Justícia i defensava el règim. Mai havien tingut bones relacions: “Per a ell, com per al sogre i d’altres que eren de la mateixa pasta, només es tractava de cabòries. D’idees, només en podien tenir ells. Els de l’altra banda eren gent de cabòries, és a dir, persones que no tocaven de peus a terra, exaltats que ni sabien què volien. Ells si, ells ho sabien. Però no ho deien, o deien una altra cosa, per disfressar-se. Mai no confessarien que es tractava d’aconseguir o de conservar un guany, un avantatge personal”. Eren els guanyadors i podien pensar el que volien.

El seu germà un dia li havia dit. És que no s’ha acabat la guerra! Tenia raó. No havien permès que s’acabés. No s’acabaria durant molt de temps

La gent enraonava i, un cop més, l’Albert es va sorprendre de constatar que gairebé tothom parlava en castellà. A despit i escaig que feia que presenciava aquell fenomen, encara no s’hi havia pogut acostumar. I no era ell sol, prou que ho sabia, car sovint ho havia comentat amb altres persones. A vegades li feia l’efecte que era com una illa enmig d’un mar immens ... Als llocs públics la desagradable impressió de ser el sobre vivent d’una raça anihilada adquiria proporcions esgarrifoses.”

Entremig d’aquest món gris l’enamorament d’una alumna adolescent de l’acadèmia de francès de la mateixa edat de la seva filla li genera molts dubtes i neguits ja que no sap ben bé què fer, però alhora també il·lusions.

Cap al final rep una proposta d’afegir-se a un grup de resistència: “sempre he estat un home impulsiu; si més no, això és el que em sento dir des de menut. També que soc una mena d’il·lús que només sap complicar-se la vida amb coses forassenyades. I la més forassenyada de totes, pel que sembla, és Catalunya

També en parlen a:

dilluns, 1 d’octubre de 2018

Un any després, en mode espera


Com molts catalans tinc les imatges i les emocions del 1 d’octubre passat ben gravades a la memòria. No s’esborraran mai. Va ser un dia que no oblidaré mai.  Al llarg del mes d’octubre vam perdre algunes oportunitats que no es repetiran: vaga general del 3 d’octubre, la proclamació dels 8 segons del 10 d’octubre, la proclamació suposadament solemne del 27. I alvespre-nit tot feliços i contents, després de festejar-ho a la plaça del’Ajuntament, arriba el buit.
M’hauria agradat que fos molt i molt diferent, però els fets són els que són. Posats a somiar somien. Hauria estat perfecte poder votar amb normalitat sense la violència de les forces d’ocupació, després d’una campanya on tothom hagués explicat els seus arguments a favor del Si i a favor del No. M’hauria agradat que s’implantés la República Catalana, ser reconeguts internacionalment i negociar amb l’Estat Espanyol i iniciar el camí d’elaboració de la nostra Constitució d’un estat nou i diferent superant aquesta rèmora que seguim arrossegant com és l’Estat Espanyol amb els seus tics autoritaris i franquistes. Però ha passat un any i estem on estem.
Vàrem estar-hi a prop, però se’ns va escapar. Entre tots vam deixar escapar els diferents moments que se’ns van presentar. Després de la trista campanya electoral del 21-D, el 30 de gener vam tenir la gran darrera oportunitat de redreçar el rumb i proclamar a Puigdemont com el President de la Generalitat restituït en el seu càrrec. Des d’aquell dia que no sabem on anem i no sabem on ens porten. Escolto molts discursos plens de retòrica, però sense cap acció efectiva. Sabem on voldríem arribar, però sembla que ningú sap que és el que cal fer per arribar-hi. Estem perduts en un mar de paraules i consignes boniques, però buides: “tornar a l’esperit de l’1 d’octubre”, “fem República”, ...
En realitat, tampoc no se massa que es pot fer que sigui possible, viable i efectiu. L’espera es fa molt llarga, i mentrestant ens entretenim amb noves performances a les que els partits i les entitats ens van convocant i en les que seguim participant, omplint els carrers i les places. I anem sense convenciment, pensant que és la nostra obligació i anhelant que en algun moment soni la flauta, però res ja no és el que era. Aquest suposat moment que haurà d’arribar i que suposarà un nou 1-O del que molts parlen i que alguns situen al voltant de la sentència del judici dels nostres polítics no el tinc tan clar. Ens tenen mobilitzats esperant aquell moment, però en realitat passarà quelcom de diferent que ens farà traspassar la pantalla del no-res on estem instal·lats?
He perdut aquell entusiasme i aquella il·lusió que vaig viure aquells dies de setembre i octubre passat, però segueixo somiant que algun dia arribarà la República Catalana. Em sento completament desconnectat de l’Estat Espanyol i el seu govern. Ja poden anar fent promeses, que no em crec en absolut. Fa temps que han perdut tot el crèdit. Difícilment, per no dir impossible els 2 milions que 1-O vam votar SÍ, mai més ens sentirem espanyols. Seguirem amatents per mirar de trobar la manera de desfer-nos d’aquest estat que ens ofega. Espero amb delit que aparegui l’escletxa que ara no sé veure per enlloc i que aleshores sapiguem aprofitar-la.