dissabte, 13 d’octubre de 2018

La Terra Prohibida III: Les fronteres interiors


Va introduir la ploma al tinter i, com que es tractava d’un model vell, li va caldre accionar la palanqueta per omplir-la. Era l’estilogràfica que només utilitzava per a les correccions que sempre feia amb tinta vermella

Així comença el tercer volum d’aquesta magnífica tetralogia escrita per Manuel de Pedrolo l’estiu del 1957 i publicada 21 anys després. Com en el primer volum el narrador i alhora protagonista és un exiliat, Albert Cros. Des que va tornar de l’exili viu amb la seva dona i els seus dos fills. Treballa de professor de francès en una acadèmia i de corrector.

La tornada de l’exili sempre reserva sorpreses: “La Cecília era una desconeguda. S’hi havia tornat durant els anys que restaren allunyats l’un de l’altra. Era curiós ... Una desconeguda en tots els sentits, àdhuc físicament. Se’n va adonar el primer dia, i en va tenir un sobresalt .... De fet, no li perdonava que l’hagués deixada amb dues criatures als braços. Però no l’havia abandonada; s’havia vist arrossegat. Havia fet com tothom, sense tenir la més petita oportunitat de decidir el propi destí.

Els vençuts de la guerra, no només havien perdut la guerra, un cop acabada eren perseguits per les seves idees. “Les mans brutes les hi tenien tots els homes i dones que feren la guerra. I ell l’havia feta a consciència des del primer moment, generosament vessat per una causa en la qual creia, en la qual no havia deixat de creure mai, ni ara. La diferència era aquesta: mentre els altres s’adaptaven, ell no s’havia resignat

Havia d’escoltar als que deien i la major part de les vegades sense poder respondre: “Al capdavall, no sé de que ens podem queixar! El país s’ha redreçat i mai no hi havia hagut tant d’ordre ... El que has de fer ara, és oblidar totes aquestes cabòries i fer bondat
Llibre sense la pàgina 155

La tornada de l’exili havia estat del tot menys plàcida “La veu era plena de retrets. Des del primer moment havia estat plena de retrets que prosseguiren després, ...” També “s’adonava que les seves relacions amb els fills, sempre serien una mica falsejades per aquells anys d’absència” Tenia dos fills adolescents, la Rosa i el Jordi

El seu germà era agent judicial al Palau de Justícia i defensava el règim. Mai havien tingut bones relacions: “Per a ell, com per al sogre i d’altres que eren de la mateixa pasta, només es tractava de cabòries. D’idees, només en podien tenir ells. Els de l’altra banda eren gent de cabòries, és a dir, persones que no tocaven de peus a terra, exaltats que ni sabien què volien. Ells si, ells ho sabien. Però no ho deien, o deien una altra cosa, per disfressar-se. Mai no confessarien que es tractava d’aconseguir o de conservar un guany, un avantatge personal”. Eren els guanyadors i podien pensar el que volien.

El seu germà un dia li havia dit. És que no s’ha acabat la guerra! Tenia raó. No havien permès que s’acabés. No s’acabaria durant molt de temps

La gent enraonava i, un cop més, l’Albert es va sorprendre de constatar que gairebé tothom parlava en castellà. A despit i escaig que feia que presenciava aquell fenomen, encara no s’hi havia pogut acostumar. I no era ell sol, prou que ho sabia, car sovint ho havia comentat amb altres persones. A vegades li feia l’efecte que era com una illa enmig d’un mar immens ... Als llocs públics la desagradable impressió de ser el sobre vivent d’una raça anihilada adquiria proporcions esgarrifoses.”

Entremig d’aquest món gris l’enamorament d’una alumna adolescent de l’acadèmia de francès de la mateixa edat de la seva filla li genera molts dubtes i neguits ja que no sap ben bé què fer, però alhora també il·lusions.

Cap al final rep una proposta d’afegir-se a un grup de resistència: “sempre he estat un home impulsiu; si més no, això és el que em sento dir des de menut. També que soc una mena d’il·lús que només sap complicar-se la vida amb coses forassenyades. I la més forassenyada de totes, pel que sembla, és Catalunya

També en parlen a: