Urbain Grandier arriba a la rectoria de Loudun, una ciutat de mil quatre-cents habitants. “De les forques municipals, a les portes de la ciutat, penjaven un parell de cadàvers mig en descomposició. Dins dels seus murs, hi havia els habituals carrers bruts, la gamma d’olors de costum: del fum de llenya als excrements de les oques a l’encens, del pa enfornat als cavalls, els porcs o la humanitat llardosa” Aquesta és la descripció de la seva arribada a Loudun.
“Gairebé des del moment de la seva arribada a Loudun, Grandier es va veure implicat en una sèrie de polèmiques impròpies, però des del seu punt de vista, francament plaents.” “Fent honor a la prudència elemental, així com als principis cristians, el rector hauria d’haver fet tot el possible per conciliar-se amb els enemics de què estava envoltat” Però no ho va fer, i s’anava creant una bona nòmina d’enemics poderosos.
Va ser acusat de bruixeria i d’endimoniar a les monges d’un convent. És jutjat per la inquisició i cremat a la foguera. Però les monges segueixen posseïdes pel dimoni. “Les ursulines de Loudun eren simplement histèriques que havien caigut en mans, no del dimoni ni del Déu viu, sinó d’un grup d’exorcistes, tots supersticiosos, tots amb fam de publicitat, i alguns deliberadament deshonestos i conscientment malvolents”
Huxley escriu el llibre en el 1952 i aprofita el relat de tot el procés per reflexionar sobre la intransigència de la societat, no tan sols de la Inquisició. Una gran part del que explica m’ha fet pensar en el procés que estem vivint a Catalunya i a Espanya i amb moltes de les actituds que es veuen més freqüentment del que seria desitjable en la societat en la que vivim.
“Poca gent ara creu en el dimoni, però a molts els agrada comportar-se com ho feien els seus avantpassats quan el mal era una realitat tan inqüestionable com el seu adversari. Per tal de justificar el seu comportament, converteixen les seves teories en dogmes; els seus estatus, en principis bàsics; els seus caps polítics, en déus, i tots aquells que no estan d’acord amb ells, en la personificació del dimoni. Aquesta transformació idòlatra del que és relatiu en absolut i del que és humà en diví els permet consentir les seves passions amb una consciència clara i la certesa que estan treballant per al bé suprem. I quan, al seu torn, les creences del moment passen a considerar-se absurdes, se n’inventen de noves, de manera que la bogeria immemorial pot continuar portant la màscara habitual de legalitat, d’idealisme i de religió veritable”
“Per a nosaltres el mal radical ha deixat de ser metafísic per passar a ser polític o econòmic. I aquest mal radical ara s’encarna, no en bruixots o mags, sinó en representants d’alguna classe o nació odiada. Els ressorts de l’acció i les racionalitzacions han sofert un cert canvi, però els odis motivats i les ferocitats justificades ens són d’allò més familiar”
“Siguem on siguem nosaltres som al costat de la Llum i ells al costat de la Foscor. I com que estan al costat de la Foscor, mereixen ser castigats i han de ser liquidats (perquè la nostra divinitat ho justifica tot) pels mitjans més diabòlics que tenim a la nostra disposició.”
Tots tenim les nostres idees i les nostres opinions, i és molt fàcil caure en la temptació de criminalitzar a qui no pensa com nosaltres. Quan fem això actuem com ho feien els inquisidors d’altres temps. Personalment només demano que tothom pensi el que vulgui i que deixi als altres pensar com vulguin. Sempre he rebutjat que m’imposin idees i pensaments. Acostumo a posar en dubtes les meves pròpies conviccions, ja que fàcilment poden estar equivocades.
“En els temps moderns, les dreceres tòxiques a la transcendència del jo ja no són adorades oficialment com a déus. La teoria ha sofert un canvi, però no la pràctica; perquè, a la pràctica, milions i milions d’homes i dones civilitzats continuen dedicant la seva devoció ... al catàleg de verins capaços de causar la transcendència del jo. En tots els casos, evidentment, el que sembla un déu és en realitat un dimoni, el que sembla alliberament és de fet esclavitud.” Cal estar molt amatent a no està sotmès al dimoni de pensar que sempre és té la raó i que són la resta els que estan equivocats i per tant mereixen ser castigats.
Huxley ens adverteix dels efectes que pot tenir una multitud excitada. “El fet de ser entre una multitud allibera l’home de la consciència de ser un jo aïllat i el porta a un reialme menys personal on no hi ha responsabilitats, ni bé ni mal, cap necessitat de pensar, jutjar o discriminar, només una vaga sensació d’unió, una excitació compartida, una alienació col·lectiva.” “A més el deliri de la multitud es pot viure sense mala consciència”. De fet ha estat sempre encoratjada i utilitzada en el seu benefici pels líders de l’Església i de l’Estat, però també pels ídols musicals i esportius.
“Reunits en multituds, els homes i dones es comporten com si no posseïssin raó ni lliure albir. La intoxicació de la multitud els redueix a una condició d’irresponsabilitat infrapersonal i antisocial. Drogats pel verí misteriós que secreta tot ramat excitat, cauen en un estat de suggestibilitat potenciada... Mentre es trobin en aquest estat, creuran qualsevol bestiesa que se’ls pugui dir a crits i actuaran seguint qualsevol ordre o exhortació, per molt insensata, boja o criminal que sigui”. Al llarg dels darrers anys he participat de molts dels anomenats pels líders del PP i Cs “aquelarres independentistes”. En alguns moments he tingut dubte i m’he plantejat fins a on hi assistia manipulat per la multitud o per decisió pròpia. Hi segueixo assistint i m’agradaria viure la proclamació de la independència però encara no he resolt del tot aquest dubte: fins a on és una decisió plenament lliure o simplement em deixo portar per l'estat d'opinió general que m'envolta?
“Els pelegrinatges i les manifestacions polítiques, els ressorgiments descontrolats i les desfilades patriòtiques ... tot això és èticament correcte sempre que siguin els nostres pelegrinatges, els nostres ressorgiments i les nostres desfilades” “Els cerimonials religiosos i polítics són ben acollits per les masses com a oportunitats d’emborratxar-se amb el verí de les masses, i per part dels governants com a oportunitats de plantar suggestions en ments que momentàniament han deixat de ser capaces de raonar o de lliure albir”
“Reuniu una multitud d’homes i dones prèviament condicionats per la lectura diària de diaris, sotmeteu-los a la música amplificada, els focus brillants i l’oratòria d’un demagog que (com sempre fan els demagogs) és alhora explotador i víctima de la intoxicació de masses i pràcticament de seguida podreu reduir-los a un estat d’infrahumanitat gairebé estúpida. Mai abans tan pocs han estat en situació de convertir-ne tants en bojos, maníacs o criminals” Aquest és el perill de tants i tants líders d’extrema dreta actuals: missatges simples, no importa que siguin veritat i multituds disposades a aclamar-los i votar-los. Sembla que fa un temps que les nostres societats estan caient en aquesta perillosa pendent que no sabem fins on ens pot portar. No tenim memòria com a societat de la nostra història recent?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada